divendres, 23 de novembre de 2018

Estimada Elena Francis...




Culpabilitzar a les victimes per no renunciar als privilegis...

“Estimada Carme, es possible que els maltractaments dels que ens parles, siguin producte del cansament, del fet que el teu  marit passi un mal moment. Tens uns fills preciosos fruit de l’amor. Pot ser que l’amor en aquests moments, en la vostra llar, es trobi apartat momentàniament o amagat, però el trobareu si el busqueu. Has de ser forta, pacient, confiar en la providència, tenir fe. Una bufetada o dues no son mes que el resultat d’un mal moment. En qualsevol vida matrimonial hi han alts i baixos. En els moments bons has de trobar la força per a superar els moments baixos. Que les llàgrimes de dolor no amaguin el bosc de la felicitat. Sigues  pacient i parla al teu home com a esposa i mare, abnegada i ferma…”
Això era el discurs típic que es podia escoltar en el Consultori de la doctora Elena Francis. Suposadament, son teories que hem apartat al bagul dels records. Per contextualitzar, es tractava de un programa de radio que va perdurar del 1947 al 1984, i que vehiculava una ideologia i una moral ultraconservadores sobre el model de dona, mare i esposa sempre submisa.
Els costums tenen arrels tant profundes que els privilegis de una meitat de la humanitat en front de l’altra meitat esdevenen com una part del cos de uns i altres. I ningú no abandona els seus privilegis de manera voluntària. Uns han d’aprendre a renunciar, a considerar els altres com iguals, les altres han d’aprendre a no sotmetre’s. La submissió és la ferida humana més difícil de curar, és un costum profundament ancorat que deforma completament el cos i la ment. Passar de no ser ningú a ser una persona és el viatge mes llarg que pot fer un esser humà...
Cada 25 de Novembre, toca recordar que encara perduren de manera dramàtica les conseqüències de societats basades en una desigualtat en els rols segons el sexe. Com cada 25 de Novembre, ens submergiran en un ball de xifres, en un allau de testimonis.Veurem documentals donant veu a dones víctimes de maltractaments, supervivents de la violència, explicant al més mínim detall el seu drama personal, les vexacions i la violència rebudes de un home que estimaven, i que de vegades, encara creuen que estimen i estimaran. L’exposició de la dona com a víctima, però culpable en cert sentit... Culpables de no denunciar, de no demanar ajuda, de sotmetre’s a gairebé tot, de ser dependents d’aquests maltractadors. Les dones són víctimes de l’altre però alhora, culpables d’allò que els hi succeeix.
Dels homes, dels maltractadors, poc se’n parla... Els homes exerceixen uns privilegis  que no només no es qüestionen, sinó que es reafirmen amb una naturalitat espaterrant. No es parla , en aquesta diada del sacrosant Patriarcat, ni del reconfortant(entre cometes) paternalisme, ni de les desigualtats de gènere que perduren en la nostra moderníssima societat, ni de les relacions de poder que son els causants de la violència masclista. I el fet de no parlar-n’hi ja és violència pura i dura.
Mentre només es faci èmfasi en la victimització de les dones, i no es denunciïn els privilegis dels homes res no canviarà.
Poques vegades veureu documentals centrats en descriure de manera implacable, als assassins, assenyalant-los de manera crua i directa, on es denunciï les seves conductes possessives i violents, les seves frustracions, on es visualitzin els seus privilegis i posicions en la societat.
El cas és, que dona la sensació que mentre els governants es posen llacets, i fan el paripé solidari, no s’avança en la resolució del problema. I per mostra, les xifres que any rere any ens aclaparen en el Dia Internacional contra a violència contra les dones.
La situació de la dona arreu del mon, ens demostra que hi ha països on els animals tenen millor sort que aquestes, al menys disposen de Reserves Naturals on son protegits...
La solució, dones preparades i educades per defensar els seus drets inalienables per qualsevol mitjà...Dones empoderades.



Publicat al Diari Bondia 23-11-2018