divendres, 19 d’octubre de 2018

Guapa!!!

La darrera vegada que un pocasolta em va dir pel carrer el que pensava de la part mes voluminosa del meu cos, admeto que em vaig fer un bon fart de riure, sobretot per la cara que li va quedar quan li vaig dir amb tota la tranquil·litat del mon, que primer de tot, fes el favor d’anar a l’oculista, i que en segon terme si no li preocupava què en pensaven els altres carnussos com ell, del cul de la seva mare, la seva dona, la seva filla o la seva germana...
He d’admetre que l’edat és un avantatge pel que fa a aquests temes... Encara recordo les males estones, o inclús la por, que suposava passar, adolescent, davant d’una obra, sota un concert de xiulets, i del que en diuen floretes de més mal gust les unes que els altres...
Hi ha qui diu que la majoria de vegades es tracta de compliments, que no hi ha agressivitat al darrere... Per què, doncs, per norma qui ho rep se sent malament? Perquè quan passa, les dones tenen tendència a baixar els ulls per evitar qualsevol contacte visual, evitar qualsevol actitud que pugui suggerir por, desafiament o invitació, mirar al davant i tornar a respirar amb tranquil·litat quan les portes de l’ascensor s’han tancat i és sola a dins? Perquè provoca una acceleració del pas i un provar de fugir de la situació el més dignament possible?
Perquè de vegades un “guapa!” o una mirada sostinguda fan més por que una bufetada. Perquè com a dóna no tens per què acceptar, ni fer l’esforç de reaccionar bé davant d’una actitud o un missatge intrusius, per molt neutrals que hagin estat les seves intencions.
Amics, quan passeu sols davant d’un grup de noies, quan ja s’ha post el sol, apreteu les natges? Doncs probablement no. Perque mai cap dona, ni torrada com una avellana, ha posat la mà sobre el vostre sexe, ni ha acompanyat el vostre camí d’una floreta de caracter sexual. Perquè és bastant inhabitual que una dona es tiri a sobre d’un home al carrer o sota un porxo...
I si les dones ens dediquéssim a sortir a córrer pel carrer sense samarreta, i els homes es fessin assetjar per portar els pantalons de córrer massa curts?
Us recomano un curtmetratge d’aquests que circulen regularment per les xarxes. Es tracta de Majoria oprimida, un curt del 2010, d’Eleonore Pourriat. Una inversió de rols pura i dura, seguint el dia d’un pare jove que té cura de la llar i que ha comès l’error de sortir en pantaló curt i samarreta mentre la seva dona és a la feina. Un encadenament de clixés i atacs sexistes, des dels petits assetjaments quotidians i banalitzats, des de les humiliacions corrents, fins a l’agressió, minimitzada per aquells que, suposadament, haurien d’aportar ajuda i suport. Comportaments xocants i fora de lloc, violències, des del menyspreu fins a l’atac verbal i físic. I l’home que en un principi donava la sensació d’estar segur d’ell mateix, i del seu dret a ser respectat, es troba al final completament aniquilat, destruït. Perquè ha viscut un episodi traumatitzant, i també perquè ni la llei, ni la seva companya semblen voler entendre que sí, que la cosa és traumatitzant. I sobretot que no, no era culpa seva, i que no exagera.
Siguis dona o home, ningú no hauria de suportar la més mínima d’aquestes situacions. És increïble i inversemblant trobar-se ferida, violada, tremolant i sola en una comissaria per denunciar-ho, i sentir-se dir de manera a penes subtil, que estàs fabulant, que n’estàs fent un gra massa i que ets patètica.
Sense voler victimitzar, ser ploramiques o càndid, és difícil no indignar-se davant la prova que la nostra societat actual encara té dificultats amb el concepte d’igualtat. Cal deixar de minimitzar els efectes de l’assetjament i de les agressions.
Respecte per a tots i totes. De debò. No tenim el dret d’opinar, d’interrompre, de mirar, o de tocar, sense el consentiment de l’altre, o millor, sense una invitació clara a fer-ho!!!


Publicat al Diari Bondia el 19-10-2018