dimarts, 12 de juliol de 2016

Nois, noies i viceversa...





A Alemanya per lluitar contra l’assetjament contra  les dones als transports públics, una companyia ferroviària proposa vagons prohibits als homes. La segregació coma mesura de protecció?
Si apliquem aquest raonament a totes les opressions que mereixen ser combatudes anem cap a una societat segregacionista, i és una perspectiva ben lluny de ser constructiva. Perquè sabem  que inclús en els llocs on ja existeix aquest tipus de transport segregat, els assetjadors no dubten a obviar la interdicció i en general son els més motivats els que ho fan , doncs els més perillosos. D’altra part suposa una dona que no serà dins del vago segregat, estarà potencialment en més  perill, i trobaran el mitjà de responsabilitzar-la de allò que pateix.
I llavors que farem amb el racisme, la homofòbia, la transfobia?
No som assetjades nomes per tenir la audàcia de ser dones. Que farem de les persones assetjades per motiu del seu color de pell, de la seva sexualitat, del seu gènere, de la seva religió presumpta?
També és un pegat sobre una ferida oberta.
Mentre es segueixen mesures d’aquest tipus, no ens preguntem realment com lluitar realment contra aquests comportaments. No mirem de desconstruir allò que fa que en les nostres societats, les fabriquem, les encoratgem i els hi permetem d’existir a llarg termini.
Perquè tants homes assetgen tantes dones? Que podem fer per aturar aquest fenomen a l’arrel.
Estaria be que ens féssim les bones preguntes. I en particular sobre la educació que donem als nostres meravellosos fills.
Cal puntualitzar però, que no son tots meravellosos de la mateixa manera és clar. Les nenes son meravelloses com ho poden ser unes nenes, i els nens son meravellosos com només ho poden ser uns nens, malgrat els nostres esforços de pares descerebrats per intentar educar-los buidant de gènere la seva educació!
Amb la mes perfecta ceguera, amb la més magistral bona fe, entre un viatge al club de judo i la rubrica del darrer butlletí de notes trimestral, permetem que les nostres filles siguin condemnades a ser violades (crims dels quals seran evidentment les víctimes culpables, ja que de tota evidencia no hauran seguit els mes elementals consells de de prudència), i fem dels nostres fills potencials violadors, incapaços de reprimir el seu natural desig, provocat per aquestes marranes que no tenen res mes a fer que provocar-los descaradament amb la seva roba de puteta i les seves actituds totalment alliberades.
 Si, si, nosaltres. Tu i jo, i també la mare aquella que s’escandalitza cridant que els violadors son monstres i que és horrible per part meva posar el seu granulós adolescent amb penis , al mateix nivell que aquests criminals tarats, que hauríem de condemnar a mort després de tallar-los-hi les parts...
I és que els nostres fills son i seran violadors potencials, via l’educació que els hi donem, reflex perfecte de l’educació que donem a les nostres filles.
Animem a les noies a no restringir la seva orientació i ambició professional, a considerar la igualtat com un dret i un objectiu lloable, inclús a vegades intentem insuflar-lis-i la força de resistir a les injuncions patriarcals diverses.
Persuadits d’actuar de la millor manera tenim cura de les nostres nenes, víctimes potencials, donant-los-hi consells de prudència molt opressius. Restringim la seva llibertat de moviment als espais públics (no et passegis sola a la nit), restringim la seva llibertat de vestir (no et vesteixis massa curt , massa exuberant, massa sexy), restringim la seva llibertat de parlar (no provoquis als nois), restringim la seva llibertat de desitjar (no et pensis que els nois es podran aturar si has anat massa lluny), i ja que hi som restringim la seva llibertat de pensar (més val que estiguis enamorada quan tinguis la teva primera relació sexual).
I els nois?
Pels nois funciona de manera diferent.  Restringir la llibertat dels nois? On anirem a parar?
Sense cap dubte els hi ensenyem que no cal aixecar la ma sobre les nenes , a mostrar-se correctes, a ser uns paios decents.. Però pel que fa a les violacions, ni ens plantegem que la nostra descendència pugui ser culpable de un crim tan terrible.
Els aconsellem d’evitar les males companyies (ja se sap que sempre es culpa dels altres...) Els aconsellem un munt de coses, generalment lligades a la seva seguretat material. No pugis al cotxe de un torrat, no t’oblidis els condons en cas que caiguis sobre una bandarra, no fos cas que t’encomani alguna porqueria, o et vulgui caçar quedant-se embarassada...
Quan explicarem als nostres fills el que és una violació? Quan els hi direm que una violació és el fet d’imposar un acte sexual a una persona que no ho vol?  Quan els hi direm que el fet de desitjar una noia no es una excusa per insistir i obtenir en contra dels seus desitjos gestos i actes sexuals.  Quan els hi explicarem que no nomes cal el consentiment, sinó que a mes és indispensable el consentiment acompanyat de desig? Quan, en el mateix ordre de idees explicarem als nostres fills que una noia que els hi fa un petó, ho fa perquè desitja aquest petó, però que això no significa el consentiment de res més per defecte? Quan els explicarem que no passa res, que no és greu si no has pillat aquesta nit?
Quan els hi explicarem que si aquella noia dona la sensació de tenir desig quan esta completament borratxa, el sentit comú encomanaria a preguntar-se si realment el desig sobreviuria a la borratxera?

Quan aturarem d’educar els nostres fills com aquell enze que no desitjaríem mai que es trobes ni hagués de suportar la nostra pròpia filla?

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-07-2016