dimarts, 5 de juliol de 2016

Esperar o escollir...




Estic esperant amb impaciència els resultats dels exàmens del meu fill. Ahir a la nit esperava que tornés a casa , per quedar-me tranquil·la un cop tingués la certesa que estava al llit , en seguretat, després de sortir amb els amics...
Us adoneu que la majoria de les nostres esperes son de naturalesa ansiògena?
L’espera del resultat d’un examen, l’espera del diagnòstic del metge que heu anat a consultar, l’espera de la trucada del responsable de recursos humans d’aquella empresa en la que heu postulat, o l’espera de una eventual carta d’acomiadament, l’espera de la decisió del jutge que porta el vostre afer, l’espera del pressupost de la reparació del vostre vehicle, l’espera de l’esser estimat preguntant-vos si encara us estima, etc..
Afortunadament ( cal mantenir el sacrosant optimisme ben amunt), també hi han esperes que tenen regust de promesa  de felicitat: L’espera del naixement del vostre fill ( no en deien l’estat de bona esperança?), l’espera de l’enamorat amb qui heu quedat, l’espera de la tornada a casa dels nens crescuts de noves experiències, l’espera dels amics que venen a compartir la vetllada amb valtros, l’espera per prendre l’avió en direcció al viatge dels teus somnis (sempre hi quan no l’hagis contractat amb Vueling...), l’espera de les vacances i la vostra merescuda dosi de vitamina D, etc...       
Fet i fotut t’acabes adonant que et passes la meitat de la teva vida esperant...
El problema de moltes esperes, és que estan plenes d’expectatives fins el punt que t’acaben condicionant més enllà del moment, del fet mateix.
Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor després de ...:
Després d’acabar la carrera, després d’aconseguir treball, després de casar-nos, després de tenir un fill i després de tenir-ne un altre...
Després ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són suficientment grans i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens; després ens desesperem perquè són adolescents i difícils de tractar. I pensem que serem més feliços quan surtin d’aquesta etapa...
Després decidim que la nostra vida serà completa quan a la nostra parella li vagi millor, quan tinguem un cotxe, quan puguem anar de vacances, quan aconseguim l’ascens, quan ens retirem...
La vida sempre esta plena de després, de reptes.
És millor admetre-ho i decidir ser feliços de totes formes. Així que cal deixar d’esperar fins que tinguis fills, fins que se’n vagin de casa, fins que et divorciïs, fins que perdis aquest 10 quilos de més, fins el divendres a la nit o fins el diumenge pel matí, fins a la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern o fins que et moris, per decidir...
Decidir...
Ja arribem al quid de la qüestió... Perquè si el esperar te una certa connotació de passivitat, el millor contrapunt a l’espera seria el decidir, escollir...
I és que en general la vida és una suma de casualitats que es creuen en el nostre camí, i tot depèn de la nostra capacitat d’adoptar decisions conscients segons el context.
En quines condicions decidim? Amb quines expectatives escollim el que fem, el que pensem o el que trobem repulsiu? Que escollim i que descartem?
Tenir la possibilitat de decidir a que vols dedicar la teva vida és un privilegi. Per la majoria de persones del planeta, la vida és pura supervivència, en un pla molt més dramàtic.
Les possibilitats que te una persona d’escollir, consisteixen també a atrevir-se a triar en quin costat es posiciona en una societat injusta, que viu en tensió entre els diferents camps de força de la indecència. Això és la base del fet que tots som essers polítics, ho vulguem o no. Vivim en una dimensió essencialment política, un contracte que tenim amb tota la resta de la gent que son els nostres contemporanis. Però també un contracte més llarg, la vigència del qual s’estén fins al que encara no han nascut.
Vaja...Que pots continuar esperant, que un nou líder, un nou govern et canviïn la vida, però només tu tens la possibilitat de triar i de decidir canviar el rumb ( un luxe inimaginable per a molta gent).
Escollir i agafar decisions és prendre’s la vida seriosament. Encara que alguna vegada hagis triat malament, no pots comparar-ho amb la derrota que suposa el no triar.
Si no, sempre pots continuar esperant....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  5-06-2016