dimarts, 19 de juliol de 2016

En portada avui...




Avui 19 de juliol , estem a ple estiu, astronòmicament i meteorològicament. Diuen els meteoròlegs que estem en plena onada de calor, que vigilem amb la canícula... Malgrat això els estiuejants han envaït les platges malgrat la sorra bullint, l’alerta dels mosquits tigres, i les cues interminables per arribar i gaudir del teu metre quadrat de platja. Aquí a Andorra deu ni do la calor, però com a mínim a la nit podem dormir... Ja us ho fareu!
Per continuar amb la plana de serveis, val a dir que el transit, tot i que ha millorat sensiblement després de l’atzucac del Tour, continua presentant aturades i retencions sobretot als punts fronterers en un va intent de lluitar contra el terrorisme després de l’atemptat de Niça... I dic va , perquè queda demostrat que l’enemic és dins de casa, incentivant la intolerància, provocant la malfiança de uns vers els altres, i esbatussant-se només amb finalitats de promoció política.
Pel que fa a la plana nacional, entre sessions del Circ du Soleil, i inauguracions de miradors, continuen també les discussions de pati d’escola, “jo no me junto”, “tonto, i tu més”, etc... Francament, vista la esterilitat dels discursos, només et queda desitjar que marxin tots plegats de vacances, i encarin el nou curs amb una mica més de constructivitat...
Plana internacional:
Continuem amb les conseqüències del cop d’estat fallit a Turquia... Un “epic fail” que sembla haver-li vingut la mar de be a en Erdogan per apartar sense miraments tot allò o tot aquell que li pugui fer ombra...
També es celebrava ahir la convenció republicana a Estats Units per investir Donald Trump. El candidat que sense cap mena de vergonya, s’ha dedicat a insultar musulmans, mexicans, discapacitats i dones va prometre que seria digna de Hollywood, i així ha estat, només hi han faltat els tirotejos!
Ahir també se celebrava el 80e aniversari del “levantamiento”, mentre avui els seus hereus en la figura de Mariano Rajoy, buscaran el suport per perpetuar la societat de la por, la submissió i el vassallatge al poder establert.
Millor passem a la plana de Societat, que com a mínim esta més entretinguda...
Ahir vaig enviar el meu fill a tirar la brossa, i va tornar amb un somriure de orella a orella... Us asseguro que això és una primícia mundial! Va i em diu amb cara victòria, que ha caçat un Pokemon! És meravellós que amb la que ens esta caient, encara conservem el punt  de irresponsabilitat i de lleugeresa que fa que som capaços de entusiasmar-nos per futilitats.
També és noticia la dèria que li ha agafat a la gent per casar-se... Cocos i presentadors, no s’escapa ningú !
Gran noticia per la família de “Ningú és Perfecte”! La Noemi , conductora del programa, s’ha compromès amb en Guillem, i tal com una font propera a la parella ho ha confirmat, el casament va tenir lloc el passat cap de setmana en companyia de la família i amics. El que no se sap és si el nuvi va parlar abans amb el pare de la Noemi per fer-li la demanda com manen els canons i la tradició, abans de posar-se de genolls davant de la dona de la seva vida per fer-li la gran pregunta...
Tota la família del “Ningú és Perfecte” esta encantada amb la noticia. Encara no han transcendit detalls ni fotografies, però sembla ser que la recepció va ser de lo més picant, a base de “burritos”, empanades, i nachos, i regada amb abundants “Margaritas” i Tequila. La núvia lluïa radiant amb un vestit d’estiu blanc ajustat, sabates de tacó i un ampli somriure, no se sap si degut a l’emoció del moment o al efecte “Margarita”...
La flor i la nata del programa, així com els amics i familiars van poder gaudir de un concert amenitzat per la mateixa parella en el més pur estil Sonny and Cher , menys la cabellera!
Ara seré una mica prosaica, i no us espanteu, però sempre he pensat que les parelles són com les croquetes: més o menys tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comú, i després a cada casa es posa un “toc” que les fa diferents.
Cada parella hi va posant més o menys especies: viatges, tardes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació de cada un en els projectes de l'altre, respecte i esforç per fer feliç a l'altre.
Aquesta recepta, feta amb carinyo i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, s'ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls. Aquella fulleta de julivert, aquella nota carinyosa penjada a la nevera, un t'estimo en qualsevol ocasió, un petó apassionat quan l'altre no s'ho espera.
No és una recepta per deixar fent-se, s'ha d'anar vigilant constantment, mai es sap quan faltarà un ingredient i és important parar atenció perquè algunes vegades cal renovar ingredients principals i és un perill que ens n'adonem quan sigui massa tard.
Cal doncs, vigilar els fogons, i saber que molt sovint anem canviant i hem de ser capaços d'adaptar els ingredients al que necessitem en cada moment.
És només una proposta, n'hi ha d'altres. Segur que oblido alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l'amor, el respecte i les ganes d'encetar un nou dia.

Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Nois, noies i viceversa...





A Alemanya per lluitar contra l’assetjament contra  les dones als transports públics, una companyia ferroviària proposa vagons prohibits als homes. La segregació coma mesura de protecció?
Si apliquem aquest raonament a totes les opressions que mereixen ser combatudes anem cap a una societat segregacionista, i és una perspectiva ben lluny de ser constructiva. Perquè sabem  que inclús en els llocs on ja existeix aquest tipus de transport segregat, els assetjadors no dubten a obviar la interdicció i en general son els més motivats els que ho fan , doncs els més perillosos. D’altra part suposa una dona que no serà dins del vago segregat, estarà potencialment en més  perill, i trobaran el mitjà de responsabilitzar-la de allò que pateix.
I llavors que farem amb el racisme, la homofòbia, la transfobia?
No som assetjades nomes per tenir la audàcia de ser dones. Que farem de les persones assetjades per motiu del seu color de pell, de la seva sexualitat, del seu gènere, de la seva religió presumpta?
També és un pegat sobre una ferida oberta.
Mentre es segueixen mesures d’aquest tipus, no ens preguntem realment com lluitar realment contra aquests comportaments. No mirem de desconstruir allò que fa que en les nostres societats, les fabriquem, les encoratgem i els hi permetem d’existir a llarg termini.
Perquè tants homes assetgen tantes dones? Que podem fer per aturar aquest fenomen a l’arrel.
Estaria be que ens féssim les bones preguntes. I en particular sobre la educació que donem als nostres meravellosos fills.
Cal puntualitzar però, que no son tots meravellosos de la mateixa manera és clar. Les nenes son meravelloses com ho poden ser unes nenes, i els nens son meravellosos com només ho poden ser uns nens, malgrat els nostres esforços de pares descerebrats per intentar educar-los buidant de gènere la seva educació!
Amb la mes perfecta ceguera, amb la més magistral bona fe, entre un viatge al club de judo i la rubrica del darrer butlletí de notes trimestral, permetem que les nostres filles siguin condemnades a ser violades (crims dels quals seran evidentment les víctimes culpables, ja que de tota evidencia no hauran seguit els mes elementals consells de de prudència), i fem dels nostres fills potencials violadors, incapaços de reprimir el seu natural desig, provocat per aquestes marranes que no tenen res mes a fer que provocar-los descaradament amb la seva roba de puteta i les seves actituds totalment alliberades.
 Si, si, nosaltres. Tu i jo, i també la mare aquella que s’escandalitza cridant que els violadors son monstres i que és horrible per part meva posar el seu granulós adolescent amb penis , al mateix nivell que aquests criminals tarats, que hauríem de condemnar a mort després de tallar-los-hi les parts...
I és que els nostres fills son i seran violadors potencials, via l’educació que els hi donem, reflex perfecte de l’educació que donem a les nostres filles.
Animem a les noies a no restringir la seva orientació i ambició professional, a considerar la igualtat com un dret i un objectiu lloable, inclús a vegades intentem insuflar-lis-i la força de resistir a les injuncions patriarcals diverses.
Persuadits d’actuar de la millor manera tenim cura de les nostres nenes, víctimes potencials, donant-los-hi consells de prudència molt opressius. Restringim la seva llibertat de moviment als espais públics (no et passegis sola a la nit), restringim la seva llibertat de vestir (no et vesteixis massa curt , massa exuberant, massa sexy), restringim la seva llibertat de parlar (no provoquis als nois), restringim la seva llibertat de desitjar (no et pensis que els nois es podran aturar si has anat massa lluny), i ja que hi som restringim la seva llibertat de pensar (més val que estiguis enamorada quan tinguis la teva primera relació sexual).
I els nois?
Pels nois funciona de manera diferent.  Restringir la llibertat dels nois? On anirem a parar?
Sense cap dubte els hi ensenyem que no cal aixecar la ma sobre les nenes , a mostrar-se correctes, a ser uns paios decents.. Però pel que fa a les violacions, ni ens plantegem que la nostra descendència pugui ser culpable de un crim tan terrible.
Els aconsellem d’evitar les males companyies (ja se sap que sempre es culpa dels altres...) Els aconsellem un munt de coses, generalment lligades a la seva seguretat material. No pugis al cotxe de un torrat, no t’oblidis els condons en cas que caiguis sobre una bandarra, no fos cas que t’encomani alguna porqueria, o et vulgui caçar quedant-se embarassada...
Quan explicarem als nostres fills el que és una violació? Quan els hi direm que una violació és el fet d’imposar un acte sexual a una persona que no ho vol?  Quan els hi direm que el fet de desitjar una noia no es una excusa per insistir i obtenir en contra dels seus desitjos gestos i actes sexuals.  Quan els hi explicarem que no nomes cal el consentiment, sinó que a mes és indispensable el consentiment acompanyat de desig? Quan, en el mateix ordre de idees explicarem als nostres fills que una noia que els hi fa un petó, ho fa perquè desitja aquest petó, però que això no significa el consentiment de res més per defecte? Quan els explicarem que no passa res, que no és greu si no has pillat aquesta nit?
Quan els hi explicarem que si aquella noia dona la sensació de tenir desig quan esta completament borratxa, el sentit comú encomanaria a preguntar-se si realment el desig sobreviuria a la borratxera?

Quan aturarem d’educar els nostres fills com aquell enze que no desitjaríem mai que es trobes ni hagués de suportar la nostra pròpia filla?

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-07-2016

dimarts, 5 de juliol de 2016

Esperar o escollir...




Estic esperant amb impaciència els resultats dels exàmens del meu fill. Ahir a la nit esperava que tornés a casa , per quedar-me tranquil·la un cop tingués la certesa que estava al llit , en seguretat, després de sortir amb els amics...
Us adoneu que la majoria de les nostres esperes son de naturalesa ansiògena?
L’espera del resultat d’un examen, l’espera del diagnòstic del metge que heu anat a consultar, l’espera de la trucada del responsable de recursos humans d’aquella empresa en la que heu postulat, o l’espera de una eventual carta d’acomiadament, l’espera de la decisió del jutge que porta el vostre afer, l’espera del pressupost de la reparació del vostre vehicle, l’espera de l’esser estimat preguntant-vos si encara us estima, etc..
Afortunadament ( cal mantenir el sacrosant optimisme ben amunt), també hi han esperes que tenen regust de promesa  de felicitat: L’espera del naixement del vostre fill ( no en deien l’estat de bona esperança?), l’espera de l’enamorat amb qui heu quedat, l’espera de la tornada a casa dels nens crescuts de noves experiències, l’espera dels amics que venen a compartir la vetllada amb valtros, l’espera per prendre l’avió en direcció al viatge dels teus somnis (sempre hi quan no l’hagis contractat amb Vueling...), l’espera de les vacances i la vostra merescuda dosi de vitamina D, etc...       
Fet i fotut t’acabes adonant que et passes la meitat de la teva vida esperant...
El problema de moltes esperes, és que estan plenes d’expectatives fins el punt que t’acaben condicionant més enllà del moment, del fet mateix.
Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor després de ...:
Després d’acabar la carrera, després d’aconseguir treball, després de casar-nos, després de tenir un fill i després de tenir-ne un altre...
Després ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són suficientment grans i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens; després ens desesperem perquè són adolescents i difícils de tractar. I pensem que serem més feliços quan surtin d’aquesta etapa...
Després decidim que la nostra vida serà completa quan a la nostra parella li vagi millor, quan tinguem un cotxe, quan puguem anar de vacances, quan aconseguim l’ascens, quan ens retirem...
La vida sempre esta plena de després, de reptes.
És millor admetre-ho i decidir ser feliços de totes formes. Així que cal deixar d’esperar fins que tinguis fills, fins que se’n vagin de casa, fins que et divorciïs, fins que perdis aquest 10 quilos de més, fins el divendres a la nit o fins el diumenge pel matí, fins a la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern o fins que et moris, per decidir...
Decidir...
Ja arribem al quid de la qüestió... Perquè si el esperar te una certa connotació de passivitat, el millor contrapunt a l’espera seria el decidir, escollir...
I és que en general la vida és una suma de casualitats que es creuen en el nostre camí, i tot depèn de la nostra capacitat d’adoptar decisions conscients segons el context.
En quines condicions decidim? Amb quines expectatives escollim el que fem, el que pensem o el que trobem repulsiu? Que escollim i que descartem?
Tenir la possibilitat de decidir a que vols dedicar la teva vida és un privilegi. Per la majoria de persones del planeta, la vida és pura supervivència, en un pla molt més dramàtic.
Les possibilitats que te una persona d’escollir, consisteixen també a atrevir-se a triar en quin costat es posiciona en una societat injusta, que viu en tensió entre els diferents camps de força de la indecència. Això és la base del fet que tots som essers polítics, ho vulguem o no. Vivim en una dimensió essencialment política, un contracte que tenim amb tota la resta de la gent que son els nostres contemporanis. Però també un contracte més llarg, la vigència del qual s’estén fins al que encara no han nascut.
Vaja...Que pots continuar esperant, que un nou líder, un nou govern et canviïn la vida, però només tu tens la possibilitat de triar i de decidir canviar el rumb ( un luxe inimaginable per a molta gent).
Escollir i agafar decisions és prendre’s la vida seriosament. Encara que alguna vegada hagis triat malament, no pots comparar-ho amb la derrota que suposa el no triar.
Si no, sempre pots continuar esperant....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  5-06-2016