dimarts, 14 de juny de 2016

Lo important és participar




Jocs olímpics d’Hèlsinki, 1952. Cursa dels 5000m.Una de les proves més esperades d’aquests XV jocs olímpics d’estiu. Els seguidors francesos s’han aplegat per donar suport a Alain Mimoun. Els Anglesos es noten presos de una intensa agitació, ja que aposten clarament pel jove campió Chataway.
I precisament Chataway, des del moment en que sona el tret de sortida, pren el lideratge de la cursa des de l’exterior. El Txec Zatopek , que creu que els favorits son l’alemany Shade, i el rus Anoufriev, és només 14e al final de la primera volta. Entre els capdavanters de la cursa, en tercera posició, el Belga Reiff, vencedor en la distancia als Jocs de Londres de 1948.
Des del segon kilòmetre de cursa , l’alemany Shade pren el comandament del grup que ja s’ha escindit en dos. Però en arribar a la línia recta, Zatopek, estranyat pel ritme lent de la cursa, posa el turbo, arrenca i remunta de la 14a a la 5a posició, tot estirant el pelotó de cua fins tornar a formar un sol grup.
Un tomb més i ja es en primera posició. I s’hi mantindrà durant dos tombs més. Zatopek, Shade, Reiff, Chataway, Mimoun per aquest ordre. En encetar el tercer kilòmetre de cursa, Shade avança Zatopek, i a la fi dels 3000 metres, encara es troben organitzats en pelotó, Shade, Reiff, Zatopek, Chataway, Mimoun i Pirie, amb el altres al darrere.
Un pelotó que no obstant comença a trencar-se per davant del rus Anoufriev... Només l’anglès Pirie, aguanta la cadència infernal dels 5 grans.
Quart kilòmetre. En abordar el viratge, Zatopek torna a prendre la primera plaça. Anoufriev, cap del segon pelotó ha retrogradat posicions de manera evident. Als 3800m Pirie arrenca, i agafa el lideratge per mirar d’estirar i ajudar el seu compatriota Chataway.
Els anglesos es desfermen a les grades, veient albirar a l’horitzó la seva primera medalla d’or.
Però llavors Shade contraataca, i el pobre Pirie, es veu ràpidament engolit, i després distanciat.
Encara falten dues voltes.
És el moment en que Gaston Reiff, el belga, en quarta posició, sent que la cursa se li escapa. I a la sortida del primer revolt perd la cadència, per frenar i finalment abandonar quan falten 600 metres.
Queden quatre homes. Shade, Zatopek, Chataway i Mimoun.
Ultima volta. Zatopek ataca en sentir tocar la campana, seguit per Chataway. Mimoun lluita, també vol passar al davant. Shade l’aparta a cops de colze, i per un moment Mimoun es veu distanciat.
”Mi-moun!!Mi-moun!!” crida la coral francesa. I Mimoun s’apega als tres líders.
Però a 200 metres de l’arribada Chataway agafa el cap de la cursa.
Ultim revolt. Zatopek i Mimoun ataquen i passen. Llavors Mimoun comença a esprintar, però Zatopek és més ràpid que ell. Bloqueja Mimoun contra Shade i agafa un avantatge de 3 metres. Chataway desequilibrat cau. S’aixeca desseguida, però la cursa ja esta venuda.
Mimoun avança Shade, però no pot remuntar els 3 metres perduts. Zatopek guanya amb una marca de 14min 06segons, 06 centèsimes, davant Mimoun que bat el record de França.
Una carrera per la historia, amb quatre corredors colze a colze en els últims 100 metres. Et dius que és una historia tan bonica, que si no haguessin estat condicionats per l’esperit de competició, haguessin pogut pensar:
“I jo que hi faig aquí... Estic al costat de corredors formidables, que corren tan rapid com jo, son fantàstics. No intentaré vèncer-los. I si ens agafem tots del bracet i arribem tots junts, per coronar un esforç individual, però en el fons col·lectiu? “
Dons es veu que un happy end així, que hagués sigut espaterrant, esta prohibit pels reglaments, és impossible.
Amb lo qual queda provat que el famós adagi atribuït a Pierre de Coubertin, “lo important és participar”, és pura hipocresia.
Diuen que l’esperit de competició és bo. Personalment no hi estic gens d’acord. I admetreu que tots els assumptes que envolten el mon de l’esport, i del futbol en especial, fan pensar que el que predominen son les vils emocions, de superar al veí millor que superar-se a un mateix.
I no crec que sigui només un problema degut a la quantitat de calés que es mouen al voltant de mon de l’esport(que també!), sinó que aquest esperit competitiu sembla inscrit en els nostres gens, en la mesura en que apareix en tots els àmbits de la nostra vida. Fins i tot en els bancs de l’escola...
L’esperit competitiu vol dir que si miro a l’altre tinc por, i el tinc que vèncer, guanyar-lo.
I es el que volem crear, guanyadors, tot i sabent que fent un guanyador creem una multitud de perdedors.
Una societat en un estat de malfiança permanent, en compte de confiar en l’altre, d’obrir-se a l’altre, malgrat allò tan nostrat de presentar l’altra galta...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-06-2016