dimarts, 28 de juny de 2016

Civilització




Com es pot descriure el concepte de civilització? Que és una persona civilitzada?
Les respostes han anat variant al llarg de la historia. I sempre es basen en el concepte que la civilització s’adquireix, mentre que els no civilitzats ho son per niciesa o per manca d’oportunitats, de manera que no poden atènyer la felicitat.
Sovint s’ha fet servir el concepte de civilització per cometre abusos. En les diferents empreses colonialistes, cada vegada que els civilitzats decidien anar a conquerir altres contrades, a espoliar les riqueses dels no civilitzats, va resultar ben útil als països posseïdors de les tres armes infal·libles que comencen amb la lletra C.  Com civilització, colonització...
La primera de les tres armes, els Canons: el poder armamentistic, que et serveix per amenaçar i en cas de necessitat, s’usa si ho consideres adequat , sense miraments, sense estats d’ànim... I és que les persones civilitzades tenen el dret de matar als qui s’oposen als seus interessos...
Entre la civilització i la barbàrie nomes hi ha la mort.
La segona arma: la Creu. A Jesús li posaven el casc al cap i li feien empunyar una espasa. El fonament per elevar els aborígens, indigens, negres, indis, i tos aquells pobles tan bàrbars i salvatges al grau de civilització residia en la possessió de la fe vertadera. Els deus i les doctrines animistes que aquells pobles havien professat durant segles havien de desaparèixer. Els missioners eren els soldats de deu. Eren guerrers amb salacot i  bíblies preparades per usar-se.
La tercera arma , és la Comptabilitat. Per aconseguir la civilització desitjada cal respectar les lleis econòmiques del mon occidental i la brutalitat del mercat capitalista.
Els imperis s’han anat succeint, tots amb la seva dosi de barbàrie, amb formes variables segons l’època, i segons el seu grau de tecnicitat.
Persisteix l’imperi occidental, pretenent ser el líder econòmic, tecnològic i militar...
Occident i els seus valors. És molt simple.
Parlem d’inviolabilitat de la propietat privada, quan anem confiscant els estalvis de tota una vida de moltes persones. Parlem de respecte de la integritat territorial dels països, tot destruint un darrere l’altre, Iugoslàvia, Iraq, Síria, Ucraïna, i tots els altres... Defensem la lliure empresa, però això si, nomes amb la possibilitat de treballar amb qui et manin, segons la pressió del govern de torn... Parlen de lluita contra el racisme quan tots sabem que més val no néixer negre, ni tant se val moreno en alguns del nostres països... Parlem de democràcia, i utilitzem amenaces directes contra els governs que consulten amb els seus ciutadans. Democràcia utilitzada com a eina de validació  i legitimació de les polítiques dels governs contra els propis pobles...
Com podem pretendre estar oposats al terrorisme si financem la formació i armament dels grupuscles terroristes? Com podem parlar de justícia quan una persona pot estar en presó preventiva més de un any? La corrupció més que perseguida sembla ser encoratjada, alimentant bombolles a punt d’esclatar amb les millors notes de les agencies de rating...
A la vista del mon sencer queda clar que els suposats valors occidentals son nuls. O buits de contingut.
Si penseu que tot plegat només son alguns exemples específics de les dificultats o dels errors que podrien ser superats en un futur, llavors us equivoqueu.
Per la terra deambulen milions de gent que amb prou feines s’atreveixen a imaginar  que una vida més decent que la seva és possible. Els rics en gàbies d’or guardades per les armes, els pobres disposats a morir matant, i la classe mitjana ensorrada, gastant energia en sobreviure i resistir, més que centrant-se a progressar.
Hi ha una civilització digna del seu nom mentre l’esclavatge i la tirania governen la terra?
Existeix una civilització veritable sense esclavatge i altres abusos més o menys manifestos? Es lícit somiar en la possibilitat de crear una civilització mundial que no es fonamenti en cap tipus d’opressió?
Sigui lícit o no, és un somni necessari...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 28-06-2016

dimarts, 21 de juny de 2016

El populista sempre és l’Altre...




El populisme no és una novetat en si. Sense retrocedir als moviments agraris, i després obrers als Estats Units o al moviment socialista rus del segle IXX, el populisme a l’inici designava aquells que donaven suport a les classes populars. A França inclús, el populisme va ser una escola literària.
Sobta doncs l’alegria amb la que s’utilitza avui en dia aquest terme. O potser es tracta de un nou fenomen de moda com tantes altres paraules o expressions que sorgeixen en funció de l’air du temps, perquè queda be, o senzillament amb aquella voluntat de simplificar-ho tot, de reduir tot a la més simple expressió, que ja se sap, el poble és tonto i dropo i necessita que li serveixin les coses en safata i si pot ser mig digerides...
I és que “populisme” serveix per a tot, per parlar de la victòria de Donald Trump a les primàries del partit republicà a Estats Units, de la dreta xenòfoba francesa, britànica o holandesa, de partits emergents com Alternativa per Alemanya, del moviment 5 estrelles a Italia, de Syriza a Grecia, de Podemos a Espanya, com també del eix bolivarià a Amèrica del Sud...
En aquesta caixa de mals endreços ideològica, s’hi poden trobar moviments xenòfobs, partits anti-austeritat, partits que denuncien el funcionament de la unió europea....Fins i tots alguns politòlegs com Mark Leonard cap del European Council On Foreign Relations, associen el vocable populista al Partit socialista del Països Baixos, al partit conservador angles, o al partit comunista francès.
Al final acabes pensant que es deu tractar de una meravellosa eina, com aquells objectes d’higiene femenina que et permetien fer-ho absolutament tot, ja sabeu: pujar a cavall , nedar, anar amb bicicleta...
O... Digueu-me malpensada, potser es tracta de una drecera per a dropos, una formula buida de sentit, símptoma de una línia de pensament reductora, simplista, al servei dels poders establerts...
Mireu el que passa cada cop que s’invita al gran banquet democràtic una nou invitat, presenti el que presenti com a programa:
No teniu temps d’analitzar el context històric, l’entorn polític, el ideal social que porta per bandera? Cap problema no cal trencar-s’hi la closca. El  definim com a populista, i si pot ser amb una lleugera cara de fastig, per fer entendre al nostre interlocutor que acaba de penetrar l’antecambra del nazisme...
Per l’esquerra caracteritza la dreta que juga amb el codi emocional. Per la dreta és qualificatiu de l’esquerra tirant sobre el registre demagògic.
Que es guanya cultivant la confusió entre moviments tan dispars?
I és que sembla que amb el temps els nostres estimats masters del màrqueting, s’han adonat ràpidament que el vocable te l’avantatge de poder multiplicar les combinacions audaces com : nacional-populisme, populisme d’esquerres, liberal-populisme, sindical-populisme, etc...
Fet i fotut t’acabes adonant que el populisme acaba sent  una drecera fàcil a l’hora de presentar els partits, tot estigmatitzant el camp advers.
Però per damunt de tot serveix als detentors del poder, als partits establerts, per desqualificar els moviments que s’oposen a la seva política o al seu mode de governança.  Una manera de desprestigiar els contrapoders que emergeixen de manera natural, front a la dura llei de la raó de la majoria.
Perquè al cap i a la fi del que es tracta és de culpabilitzar i avergonyir a aquell càndid ciutadà que tingui qualsevol vel·leïtat de decantar-se per cants de sirena, utopies, i quimeres varies...
Etimològicament parlant el populisme vindria del concepte de “poble”, i designaria una crida a la defensa dels interessos del poble.... bonic no?
Fins el moment on acabes caient en un depressió profunda en adonar-te que el populista sempre és l’Altre...
Moralitat: tergiversar aquesta paraula i presentar-la sota una accepció pejorativa suggereix sovint una malfiança, o més ben dit el menyspreu a l’encontra de tot el que te que veure amb el poble.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-06-2016

dimarts, 14 de juny de 2016

Lo important és participar




Jocs olímpics d’Hèlsinki, 1952. Cursa dels 5000m.Una de les proves més esperades d’aquests XV jocs olímpics d’estiu. Els seguidors francesos s’han aplegat per donar suport a Alain Mimoun. Els Anglesos es noten presos de una intensa agitació, ja que aposten clarament pel jove campió Chataway.
I precisament Chataway, des del moment en que sona el tret de sortida, pren el lideratge de la cursa des de l’exterior. El Txec Zatopek , que creu que els favorits son l’alemany Shade, i el rus Anoufriev, és només 14e al final de la primera volta. Entre els capdavanters de la cursa, en tercera posició, el Belga Reiff, vencedor en la distancia als Jocs de Londres de 1948.
Des del segon kilòmetre de cursa , l’alemany Shade pren el comandament del grup que ja s’ha escindit en dos. Però en arribar a la línia recta, Zatopek, estranyat pel ritme lent de la cursa, posa el turbo, arrenca i remunta de la 14a a la 5a posició, tot estirant el pelotó de cua fins tornar a formar un sol grup.
Un tomb més i ja es en primera posició. I s’hi mantindrà durant dos tombs més. Zatopek, Shade, Reiff, Chataway, Mimoun per aquest ordre. En encetar el tercer kilòmetre de cursa, Shade avança Zatopek, i a la fi dels 3000 metres, encara es troben organitzats en pelotó, Shade, Reiff, Zatopek, Chataway, Mimoun i Pirie, amb el altres al darrere.
Un pelotó que no obstant comença a trencar-se per davant del rus Anoufriev... Només l’anglès Pirie, aguanta la cadència infernal dels 5 grans.
Quart kilòmetre. En abordar el viratge, Zatopek torna a prendre la primera plaça. Anoufriev, cap del segon pelotó ha retrogradat posicions de manera evident. Als 3800m Pirie arrenca, i agafa el lideratge per mirar d’estirar i ajudar el seu compatriota Chataway.
Els anglesos es desfermen a les grades, veient albirar a l’horitzó la seva primera medalla d’or.
Però llavors Shade contraataca, i el pobre Pirie, es veu ràpidament engolit, i després distanciat.
Encara falten dues voltes.
És el moment en que Gaston Reiff, el belga, en quarta posició, sent que la cursa se li escapa. I a la sortida del primer revolt perd la cadència, per frenar i finalment abandonar quan falten 600 metres.
Queden quatre homes. Shade, Zatopek, Chataway i Mimoun.
Ultima volta. Zatopek ataca en sentir tocar la campana, seguit per Chataway. Mimoun lluita, també vol passar al davant. Shade l’aparta a cops de colze, i per un moment Mimoun es veu distanciat.
”Mi-moun!!Mi-moun!!” crida la coral francesa. I Mimoun s’apega als tres líders.
Però a 200 metres de l’arribada Chataway agafa el cap de la cursa.
Ultim revolt. Zatopek i Mimoun ataquen i passen. Llavors Mimoun comença a esprintar, però Zatopek és més ràpid que ell. Bloqueja Mimoun contra Shade i agafa un avantatge de 3 metres. Chataway desequilibrat cau. S’aixeca desseguida, però la cursa ja esta venuda.
Mimoun avança Shade, però no pot remuntar els 3 metres perduts. Zatopek guanya amb una marca de 14min 06segons, 06 centèsimes, davant Mimoun que bat el record de França.
Una carrera per la historia, amb quatre corredors colze a colze en els últims 100 metres. Et dius que és una historia tan bonica, que si no haguessin estat condicionats per l’esperit de competició, haguessin pogut pensar:
“I jo que hi faig aquí... Estic al costat de corredors formidables, que corren tan rapid com jo, son fantàstics. No intentaré vèncer-los. I si ens agafem tots del bracet i arribem tots junts, per coronar un esforç individual, però en el fons col·lectiu? “
Dons es veu que un happy end així, que hagués sigut espaterrant, esta prohibit pels reglaments, és impossible.
Amb lo qual queda provat que el famós adagi atribuït a Pierre de Coubertin, “lo important és participar”, és pura hipocresia.
Diuen que l’esperit de competició és bo. Personalment no hi estic gens d’acord. I admetreu que tots els assumptes que envolten el mon de l’esport, i del futbol en especial, fan pensar que el que predominen son les vils emocions, de superar al veí millor que superar-se a un mateix.
I no crec que sigui només un problema degut a la quantitat de calés que es mouen al voltant de mon de l’esport(que també!), sinó que aquest esperit competitiu sembla inscrit en els nostres gens, en la mesura en que apareix en tots els àmbits de la nostra vida. Fins i tot en els bancs de l’escola...
L’esperit competitiu vol dir que si miro a l’altre tinc por, i el tinc que vèncer, guanyar-lo.
I es el que volem crear, guanyadors, tot i sabent que fent un guanyador creem una multitud de perdedors.
Una societat en un estat de malfiança permanent, en compte de confiar en l’altre, d’obrir-se a l’altre, malgrat allò tan nostrat de presentar l’altra galta...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-06-2016

dimarts, 7 de juny de 2016

Deixeu-nos veure les estrelles...





Quan arriba la vesprada, cada poble, cada ciutat, s’il·lumina. Faroles, cartells publicitaris, vitrines de botigues, despatxos il·luminats en permanència, que prenen el relleu del sol en els centres urbans, sigui quina sigui la dimensió del poble.
Es parla de contaminació lluminosa o de fotopolució quan les il·luminacions artificials son tan nombroses i omnipresents que perjudiquen  l’obscuritat normal i desitjable de la nit.
La contaminació lluminosa son els rajos lluminosos infrarojos i ultraviolats visibles, emesos cap a l’exterior o cap a l’interior, i que per la seva direcció, intensitat o qualitat, poden tenir un efecte negatiu o incomodant sobre l’home, els paisatges o els ecosistemes.
La contaminació lluminosa és una forma de pol·lució poc evocada, ja que a priori semblaria poc nefasta per la salut si es compara amb les contaminacions mes clàssiques  com són els residus de tot tipus, la mala qualitat de l’aire o les aigües brutes.
No obstant la contaminació lluminosa també te conseqüències sobre els essers vius i pot ser reduïda fàcilment.
Sobre l’home, una exposició inapropiada, és a dir una insuficiència d’exposició diürna o una exposició nocturna exagerada, pot modificar l’organització temporal dels fenòmens fisiològics, contribuint a una desincronització interna, que pot portar a una alteració de la salut física o mental, i de manera més general a pertorbacions rítmiques sobre els essers humans.
Les conseqüències més evidents van de la simple molèstia, a les despeses inútils d’energia.
Nombrosos estudis posen en evidencia conseqüències immediates sobre la son. Sota l’efecte de la llum artificial, la epífisis, disminueix la producció de melatonina, una hormona que contribueix a la sensació de cansament i a la baixa de la vigília de cara al vespre, preludi de la son.
Diu inclús un estudi angles del 2012, que la llum artificial que ens imposem de cara a la nit, desregularia el nostre ritme circadià, un factor sot estimat que contribuiria a la presa de pes més del que pensàvem. 
Qui havia de dir que el meu sobrepès es culpa de la farola del costat de casa...
Segons els investigadors de la universitat de Toronto, la nostra exposició quotidiana a la llum elèctrica ha augmentat considerablement per assolir mes de 7 hores per dia de mitjana. I aquesta exposició prolongada no natural constituiria una contaminació  deguda a la llum artificial que seria també un factor a l’origen de l’important augment dels càncers..
Si els estudis científics sobre l’acció anti-cancerosa de la melatonina demostren resultats contradictoris, les dades més recents suggereixen que la melatonina podria ser eficaç per inhibir el desenvolupament i la progressió d’alguns càncers com el de la pròstata i de mama.
La melatonina és un antioxidant amb beneficis múltiples, és un factor anti-envelliment, frena el desenvolupament de tumors, estabilitza la tensió arterial, manté la libido... 
Ja us estic veient a tots córrer cap a la farmàcia més pròxima per acabar amb els estocs de melatonina...
Pel que fa al mon animal, la sobreexposició a la llum artificial és la causa de la desaparició d’alguns tipus d’insectes, cosa que pertorba la cadena alimentaria. Els llums nocturns poden alterar les interaccions entre especies, i la orientació d’aquestes. Els ocells migradors  son pertorbats i desorientats, ja que s’orienten pels estels, amagats pels llums nocturns. Els ocells de ciutat, veuen el seu cicle reproductor, i el seu comportament modificat.
Moltes altres especies son víctimes de la contaminació lluminosa, com els rat-penats, les tortugues, i el caragols que veuen el seu rellotge intern modificat, mentre d’altres se’n beneficien com els pardals o els coloms.
La germinació , el creixement, l’expansió de les fulles , la floració, el desenvolupament de les fruites també son modificats per la llum. La vegetació il·luminada  de manera permanent degenera de manera precoç.
No cal ni parlar dels costos econòmics de la sobreexposició a la llum artificial.
Però sobretot , la contaminació lluminosa s’afegeix a la contaminació atmosfèrica fent un vel en el cel que ens impedeix veure les estrelles.
Ens estem negant la bellesa de la via làctia que poc a poc va perdent visibilitat així com un 90% de les estrelles.
I es que el 35% de l’energia lluminosa emesa des de la terra il·lumina també els núvols i el cel en altitud. Es un halo difús que desnaturalitza la boveda celeste de les nostres ciutats banyant-les en una nit artificial que pertorba la contemplació dels estels.
En una recerca de la seguretat constant i sovint ineficaç, cada cantonada te la seva farola de manera que hem perdut la dimensió cultural de les nits de debò.
No es tracta de tornar a l’edat de pedra, ni deixar ciutats i carreteres en la obscuritat més absoluta, sinó del us racional de l’energia a mateix temps que evitem afectar altres sistemes que no necessiten tanta il·luminació.
L’univers  ja esta il·luminat per cents de mils de milions d’estels, i no és necessari que els hi dirigim uns quant milions de focus mes.
La dimensió mística dels cels nocturn... Deixar vagar el nostre esperit te el mateix sentit avui(o més!), que fa milions d’anys...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del  “Ningú és Perfecte de Radio Valira 07-06-2015