dimarts, 17 de maig de 2016

Sexisme al poder!






Després de les revelacions per part de dos mitjans francesos de les acusacions contra el vicepresident, ara dimitit, de l’Assemblea  Nacional Francesa, acusat d’assetjament sexual contra dones del seu entorn, polítiques i periodistes, s’obre un cop més la caixa dels trons, sobre el sexisme persistent en  molts ambients.
I és que l’assetjament sexual és un fenomen que toca tots els àmbits socials i professionals, tots els partits polítics tambe.
Sembla però que de mica en mica s’omple la pica, i el llindar de tolerància es va superant, i això desencadena preses de consciencia i l’alliberació de la paraula de moltes víctimes.
Suposo que hauríem d’aplaudir no?
17 antigues ministres de dreta i esquerra, van signar un manifest conjunt contra l’assetjament sexual, demanant la fi de la “llei del silenci” que envolta aquest tipus de fets, alhora que anunciaven que d’ara en endavant denunciarien tots els discursos i actituds sexistes per petits que fossin.
En el manifest hi parlen de la fi de la impunitat, i de l’omerta vigent en el mon de les altes esferes polítiques.
Impunitat, immunitat...
Per un costat em sembla al·lucinant que dones que estan o han estat en els més alts càrrecs polítics, en les mes altes esferes de poder, es despertin ara , de cop i volta davant de un fenomen que descriuen com a comú i habitual en el seu medi.
De fet denuncien que elles també com totes les dones que han accedit a llocs fins llavors reservats als homes, han hagut de patir i lluitar contra el sexisme. Em sobta una mica no obstant, que hagin d’esperar fins ara per a denunciar-ho... Costa d’entendre, que fins i tot una primera ministra, una presidenta del FMI, no hagin pogut obrir la boca fins ara...
Com diu algú que conec, de que serveix que les dones accedeixin als més alts llocs de poder , si és per actuar com a homes, per a no defensar a capa i espasa el seu estatus femení. Però com be diuen, els camins del poder son inexorables...
Aguantar una pessigada al cul, missatges dubtosos, acudits sexistes, observacions repetides amb connotació sexual, o  floretes misògines, deu ser ben poca cosa al costat de la sensació d’haver arribat a les més  altes esferes de poder...
Va... No seré dolenta...
La part positiva del assumpte, és la denuncia que es fa del fet que, malgrat tenir tot un arsenal legislatiu destinat a eradicar aquests comportaments, les lleis no son aplicades ni respectades, en cap dels àmbits especialment on existeixen relacions de poder com son la política o el mon del treball. També és positiva, l’alliberació de la paraula que suposen els manifests d’aquests tipus.
Tot i que val a dir  que les valentes de debò han estat aquelles que han denunciat les agressions que han patit. I és que moltes vegades el problema és que la denuncia es gira contra les pròpies víctimes. Amenaces, intimidacions, xantatges, compra del silenci, però sobretot la por de moltes dones de no ser cregudes, i de veure les seves ambicions polítiques o professionals reduïdes en cendres.
Perquè al final la pregunta és:
Quin marge de maniobra te una dona víctima d’una agressió sexista, quan l’home que l’ha agredit te totes les cartes en mà per a fer-la callar?
Potser quan ens posem les mans al cap constatant la menor presencia de dones a mesura que s’ascendeix en els llocs de poder en tots els àmbits de la nostra societat, prové de la renuncia per part de moltes davant la disjuntiva d’haver afrontar aquest tipus d’homes que actuen en tota impunitat, de haver de lluitar quotidianament amb practiques indignes, en una societat on malauradament encara hi ha molt camí per recórrer en aquest sentit.
Una societat on les víctimes encara avui estan marginades, assenyalades com a mitòmanes o massa sensibles per afrontar el mon dels poderosos.

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-05-2016