dimarts, 31 de maig de 2016

La llei de Murphy





Imagineu-vos un mati d’aquells on ben entrada la tardor, us heu d’aixecar del llit, ben abans que es llevi el sol...No us feu els ronsos, que en aquelles èpoques el sol s’aixeca prou tard com per que tingueu un cert marge...
Llavors us adoneu que el fred sembla arribat per instal·lar-se per un bon peçó de temps. Si, ja se que encara no hem arribat a la caloreta i ja us estic atabalant amb el fred, però deixeu-me divagar que hi vaig arribant...
Bé, aquells matins on et costa  sortir de sota l’edredó, i l’únic reconfort que entreveus a l’horitzó, és regalar al teu cos una bona dutxa ben calentona.
Llavors és quan per molt que facis córrer l’aigua calenta, aquesta es resisteix, i només surt un xorro de líquid ben fred, tirant a glaçat, que és el que sol passar en aquestes contrades...
Val a dir que en temps passats, hagués afrontat amb valentia l’atac a traïció tot friccionant amb ràbia el cos fins tenir la pell ben violeta, però ben neta... Admeto que amb l’edat m’he anat aburgesant, i que em neguin el meu luxe de la dutxa ben calenta, segur que pot arribar a ser causa justificada d’absentisme laboral...
La cafetera és el segon objecte de reconfort matinal, i per sort, et serveix amorosament un bon cafè , ell si, ben calentonet.
Llavors és quan tens la capacitat d’observar la situació amb calma i circumspecció, i t’adones ràpidament que vas de dret a la catàstrofe. La caldera de l’aigua calenta és la mateixa que la de la calefacció. Ja et semblava , ja , que feia més fred de l’habitual...
Impossible faltar a la feina, tens reunió, i no et queda més remei que tirar de tovalloletes per rentar-se com els gats, i esperar que la resta d’assistents portin un bon constipat de manera que no s’adonin del tufillo...
El problema afegit és de on trauràs un lampista que es presenti en les dues hores següents, de manera a solucionar el problema...
Ja t’estàs imaginant el desastre, de les canalitzacions gelades, caldera nova,  i tota la patuleia...
Perquè un problema no sol arribar mai sol... Que ja ho diu la llei de Murphy: si alguna cosa pot anar malament anirà malament!
Una llei empírica que sempre acaba verificant-se pel comú dels mortals... I les seves conseqüències son que un merder no arriba mai sol!
Quan el teu aspirador expira en un últim sospir quan en un gest maldestre has vessat les cendres de la xemeneia sobre la catifa de la sala d’estar organitzant un desastre nacional, és en Murphy que ataca a traïció.
Quan estàs en ple atac de Spleen, i només desitges tancar-te a escoltar aquells remembers plens de nostàlgia, i t’adones que el teu fidel tocadiscos ha mort sota els kilos de pols, segurament matat per la tristesa de l’abandonament, si , també és en Murphy...
Quan el forn s’apaga sobtadament i glacialment en un diumenge al mati quan el pollastre dominical esta a mitja cocció, i que ens s minuts apareixerà la sogra per la porta, pel temut examen d’aptituds culinàries, torna a ser el punyetero Murphy...
I és que els merders són com una caixa de Pandora en mode automàtic, si n’hi ha un que aconsegueix envair el vostre espai vital, els altres aprofiten l’escletxa oberta en la vostra autoestima i seguretat per atacar-vos a traïció.
Dit d’una altra manera sigui quina sigui la vostra aptitud a anticipar els problemes, la realitat futura serà a la força molt pitjor.
El exemple més conegut de la llei de Murphy, és que, cada vegada que una llesca de pa untada de mantega cau a terra, la gent tendeix a recordar més vívidament les vegades que va caure amb el costat de la mantega cap a terra, ja que si caigués amb la mantega cap amunt tindria menys conseqüències. Per tant, un té la impressió que el pa sempre cau amb la mantega cap a baix, sense importar la veritable probabilitat de cada ocurrència.
Lleis com la de Murphy són una expressió directa d'aquestes perversitats en l'ordre de l'univers, de la tendència que tenim a emfatitzar el negatiu. Hi ha un estudi matemàtic que demostra que efectivament la torrada té més probabilitats de caure del costat de la mantega, però és degut a altres factors. El factor principal és l'alçada de la taula, per la qual la torrada té temps de fer mitja volta no pel pes de la mantega com erròniament i intuïtiva se suposa, sinó per la rotació pròpia a les condicions inicials de la caiguda, però no hi ha alçada suficient per donar més de mitja volta.
Fet i fotut, el que és evident, és que la probabilitat que una llesca de pa untada de mantega caigui amb el costat de la mantega cap avall, és proporcional al preu de la catifa.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  31-05-2016