dimarts, 24 de maig de 2016

Incendiaris



A principis de maig, a conseqüència de violents incendis als boscos que envoltaven la ciutat canadenca de Fort Mc Murray, van haver de ser evacuats tots els habitants de la ciutat. Fort Mc Money com solien anomenar a la ciutat poc abans de la recent crisi petrolera, ja que semblava que no hi havia límit al seu creixement...
Les catàstrofes sempre son espectaculars, i no hi falten mai doncs espectadors, en una època on qui més qui menys porta en permanència dins la butxaca els mitjans per estar al dia de tot el que passa al mon, sigui bo, o la major part del temps dolent...
Espectacular veure com es transformen en flames els llits dels adoradors de l’or negre de Fort McMoney, i veure els seus somnis de diners fàcils i fàctics tornar-se fum amb una fascinació gairebé mòrbida.
La caiguda de Petroville, ens explica moltes coses sobre els temps que estem vivint, amb aquesta ciutat i aquest habitants lliurats a ells mateixos, mentre que les estructures industrials es mantenien, ja que elles si estaven protegides contra aquest tipus de problema, val a dir totalment previsible. Deu ser que la vida dels treballadors deu ser sacrificable o intercanviable, que no la de les infraestructures industrials.
Encara que potser també ens donaria una certa idea sobre l’estat actual del mon, inclús a casa nostra, ja que encara que sembli menys espectacular, la gran catàstrofe s’apropa i és ben visible.
No hi ha res més significatiu avui en dia que el passeig triomfal de Donald Trump cap a les comandes de l’exercit més potent del mon. Un milionari amb mètodes mes que discutibles, i amb uns discurs que no inspiren una unça d’optimisme pel que fa a  l’humanisme, o a la simple capacitat d’empatitzar. La trajectòria de Donald Trump pot generar angoixa a alguns, però el problema és que no es l’únic que s'encomana a la sang i el fetge en permanència en els seus discursos.
L’extrema dreta no va guanyar ahir les eleccions a Austria. Pels pels! Sempre ens podem consolar comprovant que la pujada de l’extrema dreta fa que les forces polítiques tradicionals s’ajuntin en un pseudo-front republicà arreu, encara que això provoqui en concret un derrapatge important cap a la dreta en tot l’escenari polític europeu.
L’ambient a tota Europa ha canviat i el soroll de les botes i els ardors bel·licistes ja no s’amaguen, al contrari son arguments de venda del màrqueting polític del desastre.
Com a bona opinadora de pa sucat amb oli, el primer que fas quan et lleves és veure l’estat del mon a les xarxes o als canals de radio i televisió:
Uns es feliciten perquè aconsegueixen vendre més i més armes a uns hipotètics països amics, que potser d’aquí a dos dies seran els enemics, però tan fa, fem rutllar l’economia! Governs de lacais del capitalisme més desacomplexat que imposen  lleis del treball que nomes afavoriran a les multinacionals...
Els altres criminalitzen les protestes, i atien la furor contra aquells que al cap i a la fi defensen els drets de tots.
Altres apliquen la llei mordassa per transmetre la informació.
El gust de la sang, el tancament en el patriotisme mes ranci, les ambicions territorials, la por i l’odi dels altres han esdevingut els nous ciments de la unitat europea, que dissol els drets humans dins la sang i el rebuig.
Dirigents autoritaris com el primer ministre hongarès Viktor Orban, ens expliquen histories de les invasions otomanes per justificar el rebuig dels refugiats a l’hora que desvia els ciutadans de les crisis econòmiques i socials que afecten la societat europea.
Inclús els socialistes declarats, porten una guerra declarada, potencialment infinita contra l’estat islàmic, per imposar un estat d’urgència continu .
El racisme i la propagació de la idea de la diferencia son eines essencials per rebutjar les exigències previstes pel dret i els acords internacionals, com la Convenció de Ginebra.
Les persones son designades com a migrants, ja que això permet de obviar el terme refugiats, terme que implicaria llavors responsabilitats morals i jurídiques.
La histèria contra els refugiats acabarà per trencar Europa.
Semblen provocacions deliberades, amb governs que s’armen contra els pròpis ciutadans, i endureixen cada cop mes la repressió dels insubmisos, però sobretot dels simples ciutadans indignats.
Casa nostra esta cremant, la del veí també. El gran incendi s’estén a tot el planeta i el seu esclat ens esta cegant.
Qui son els incendiaris? Els que protesten, o els que atien els sentiments més miserables del esser humà?

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira. 24-05-2016