dimarts, 31 de maig de 2016

La llei de Murphy





Imagineu-vos un mati d’aquells on ben entrada la tardor, us heu d’aixecar del llit, ben abans que es llevi el sol...No us feu els ronsos, que en aquelles èpoques el sol s’aixeca prou tard com per que tingueu un cert marge...
Llavors us adoneu que el fred sembla arribat per instal·lar-se per un bon peçó de temps. Si, ja se que encara no hem arribat a la caloreta i ja us estic atabalant amb el fred, però deixeu-me divagar que hi vaig arribant...
Bé, aquells matins on et costa  sortir de sota l’edredó, i l’únic reconfort que entreveus a l’horitzó, és regalar al teu cos una bona dutxa ben calentona.
Llavors és quan per molt que facis córrer l’aigua calenta, aquesta es resisteix, i només surt un xorro de líquid ben fred, tirant a glaçat, que és el que sol passar en aquestes contrades...
Val a dir que en temps passats, hagués afrontat amb valentia l’atac a traïció tot friccionant amb ràbia el cos fins tenir la pell ben violeta, però ben neta... Admeto que amb l’edat m’he anat aburgesant, i que em neguin el meu luxe de la dutxa ben calenta, segur que pot arribar a ser causa justificada d’absentisme laboral...
La cafetera és el segon objecte de reconfort matinal, i per sort, et serveix amorosament un bon cafè , ell si, ben calentonet.
Llavors és quan tens la capacitat d’observar la situació amb calma i circumspecció, i t’adones ràpidament que vas de dret a la catàstrofe. La caldera de l’aigua calenta és la mateixa que la de la calefacció. Ja et semblava , ja , que feia més fred de l’habitual...
Impossible faltar a la feina, tens reunió, i no et queda més remei que tirar de tovalloletes per rentar-se com els gats, i esperar que la resta d’assistents portin un bon constipat de manera que no s’adonin del tufillo...
El problema afegit és de on trauràs un lampista que es presenti en les dues hores següents, de manera a solucionar el problema...
Ja t’estàs imaginant el desastre, de les canalitzacions gelades, caldera nova,  i tota la patuleia...
Perquè un problema no sol arribar mai sol... Que ja ho diu la llei de Murphy: si alguna cosa pot anar malament anirà malament!
Una llei empírica que sempre acaba verificant-se pel comú dels mortals... I les seves conseqüències son que un merder no arriba mai sol!
Quan el teu aspirador expira en un últim sospir quan en un gest maldestre has vessat les cendres de la xemeneia sobre la catifa de la sala d’estar organitzant un desastre nacional, és en Murphy que ataca a traïció.
Quan estàs en ple atac de Spleen, i només desitges tancar-te a escoltar aquells remembers plens de nostàlgia, i t’adones que el teu fidel tocadiscos ha mort sota els kilos de pols, segurament matat per la tristesa de l’abandonament, si , també és en Murphy...
Quan el forn s’apaga sobtadament i glacialment en un diumenge al mati quan el pollastre dominical esta a mitja cocció, i que ens s minuts apareixerà la sogra per la porta, pel temut examen d’aptituds culinàries, torna a ser el punyetero Murphy...
I és que els merders són com una caixa de Pandora en mode automàtic, si n’hi ha un que aconsegueix envair el vostre espai vital, els altres aprofiten l’escletxa oberta en la vostra autoestima i seguretat per atacar-vos a traïció.
Dit d’una altra manera sigui quina sigui la vostra aptitud a anticipar els problemes, la realitat futura serà a la força molt pitjor.
El exemple més conegut de la llei de Murphy, és que, cada vegada que una llesca de pa untada de mantega cau a terra, la gent tendeix a recordar més vívidament les vegades que va caure amb el costat de la mantega cap a terra, ja que si caigués amb la mantega cap amunt tindria menys conseqüències. Per tant, un té la impressió que el pa sempre cau amb la mantega cap a baix, sense importar la veritable probabilitat de cada ocurrència.
Lleis com la de Murphy són una expressió directa d'aquestes perversitats en l'ordre de l'univers, de la tendència que tenim a emfatitzar el negatiu. Hi ha un estudi matemàtic que demostra que efectivament la torrada té més probabilitats de caure del costat de la mantega, però és degut a altres factors. El factor principal és l'alçada de la taula, per la qual la torrada té temps de fer mitja volta no pel pes de la mantega com erròniament i intuïtiva se suposa, sinó per la rotació pròpia a les condicions inicials de la caiguda, però no hi ha alçada suficient per donar més de mitja volta.
Fet i fotut, el que és evident, és que la probabilitat que una llesca de pa untada de mantega caigui amb el costat de la mantega cap avall, és proporcional al preu de la catifa.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  31-05-2016


dimarts, 24 de maig de 2016

Incendiaris



A principis de maig, a conseqüència de violents incendis als boscos que envoltaven la ciutat canadenca de Fort Mc Murray, van haver de ser evacuats tots els habitants de la ciutat. Fort Mc Money com solien anomenar a la ciutat poc abans de la recent crisi petrolera, ja que semblava que no hi havia límit al seu creixement...
Les catàstrofes sempre son espectaculars, i no hi falten mai doncs espectadors, en una època on qui més qui menys porta en permanència dins la butxaca els mitjans per estar al dia de tot el que passa al mon, sigui bo, o la major part del temps dolent...
Espectacular veure com es transformen en flames els llits dels adoradors de l’or negre de Fort McMoney, i veure els seus somnis de diners fàcils i fàctics tornar-se fum amb una fascinació gairebé mòrbida.
La caiguda de Petroville, ens explica moltes coses sobre els temps que estem vivint, amb aquesta ciutat i aquest habitants lliurats a ells mateixos, mentre que les estructures industrials es mantenien, ja que elles si estaven protegides contra aquest tipus de problema, val a dir totalment previsible. Deu ser que la vida dels treballadors deu ser sacrificable o intercanviable, que no la de les infraestructures industrials.
Encara que potser també ens donaria una certa idea sobre l’estat actual del mon, inclús a casa nostra, ja que encara que sembli menys espectacular, la gran catàstrofe s’apropa i és ben visible.
No hi ha res més significatiu avui en dia que el passeig triomfal de Donald Trump cap a les comandes de l’exercit més potent del mon. Un milionari amb mètodes mes que discutibles, i amb uns discurs que no inspiren una unça d’optimisme pel que fa a  l’humanisme, o a la simple capacitat d’empatitzar. La trajectòria de Donald Trump pot generar angoixa a alguns, però el problema és que no es l’únic que s'encomana a la sang i el fetge en permanència en els seus discursos.
L’extrema dreta no va guanyar ahir les eleccions a Austria. Pels pels! Sempre ens podem consolar comprovant que la pujada de l’extrema dreta fa que les forces polítiques tradicionals s’ajuntin en un pseudo-front republicà arreu, encara que això provoqui en concret un derrapatge important cap a la dreta en tot l’escenari polític europeu.
L’ambient a tota Europa ha canviat i el soroll de les botes i els ardors bel·licistes ja no s’amaguen, al contrari son arguments de venda del màrqueting polític del desastre.
Com a bona opinadora de pa sucat amb oli, el primer que fas quan et lleves és veure l’estat del mon a les xarxes o als canals de radio i televisió:
Uns es feliciten perquè aconsegueixen vendre més i més armes a uns hipotètics països amics, que potser d’aquí a dos dies seran els enemics, però tan fa, fem rutllar l’economia! Governs de lacais del capitalisme més desacomplexat que imposen  lleis del treball que nomes afavoriran a les multinacionals...
Els altres criminalitzen les protestes, i atien la furor contra aquells que al cap i a la fi defensen els drets de tots.
Altres apliquen la llei mordassa per transmetre la informació.
El gust de la sang, el tancament en el patriotisme mes ranci, les ambicions territorials, la por i l’odi dels altres han esdevingut els nous ciments de la unitat europea, que dissol els drets humans dins la sang i el rebuig.
Dirigents autoritaris com el primer ministre hongarès Viktor Orban, ens expliquen histories de les invasions otomanes per justificar el rebuig dels refugiats a l’hora que desvia els ciutadans de les crisis econòmiques i socials que afecten la societat europea.
Inclús els socialistes declarats, porten una guerra declarada, potencialment infinita contra l’estat islàmic, per imposar un estat d’urgència continu .
El racisme i la propagació de la idea de la diferencia son eines essencials per rebutjar les exigències previstes pel dret i els acords internacionals, com la Convenció de Ginebra.
Les persones son designades com a migrants, ja que això permet de obviar el terme refugiats, terme que implicaria llavors responsabilitats morals i jurídiques.
La histèria contra els refugiats acabarà per trencar Europa.
Semblen provocacions deliberades, amb governs que s’armen contra els pròpis ciutadans, i endureixen cada cop mes la repressió dels insubmisos, però sobretot dels simples ciutadans indignats.
Casa nostra esta cremant, la del veí també. El gran incendi s’estén a tot el planeta i el seu esclat ens esta cegant.
Qui son els incendiaris? Els que protesten, o els que atien els sentiments més miserables del esser humà?

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira. 24-05-2016

dimarts, 17 de maig de 2016

Sexisme al poder!






Després de les revelacions per part de dos mitjans francesos de les acusacions contra el vicepresident, ara dimitit, de l’Assemblea  Nacional Francesa, acusat d’assetjament sexual contra dones del seu entorn, polítiques i periodistes, s’obre un cop més la caixa dels trons, sobre el sexisme persistent en  molts ambients.
I és que l’assetjament sexual és un fenomen que toca tots els àmbits socials i professionals, tots els partits polítics tambe.
Sembla però que de mica en mica s’omple la pica, i el llindar de tolerància es va superant, i això desencadena preses de consciencia i l’alliberació de la paraula de moltes víctimes.
Suposo que hauríem d’aplaudir no?
17 antigues ministres de dreta i esquerra, van signar un manifest conjunt contra l’assetjament sexual, demanant la fi de la “llei del silenci” que envolta aquest tipus de fets, alhora que anunciaven que d’ara en endavant denunciarien tots els discursos i actituds sexistes per petits que fossin.
En el manifest hi parlen de la fi de la impunitat, i de l’omerta vigent en el mon de les altes esferes polítiques.
Impunitat, immunitat...
Per un costat em sembla al·lucinant que dones que estan o han estat en els més alts càrrecs polítics, en les mes altes esferes de poder, es despertin ara , de cop i volta davant de un fenomen que descriuen com a comú i habitual en el seu medi.
De fet denuncien que elles també com totes les dones que han accedit a llocs fins llavors reservats als homes, han hagut de patir i lluitar contra el sexisme. Em sobta una mica no obstant, que hagin d’esperar fins ara per a denunciar-ho... Costa d’entendre, que fins i tot una primera ministra, una presidenta del FMI, no hagin pogut obrir la boca fins ara...
Com diu algú que conec, de que serveix que les dones accedeixin als més alts llocs de poder , si és per actuar com a homes, per a no defensar a capa i espasa el seu estatus femení. Però com be diuen, els camins del poder son inexorables...
Aguantar una pessigada al cul, missatges dubtosos, acudits sexistes, observacions repetides amb connotació sexual, o  floretes misògines, deu ser ben poca cosa al costat de la sensació d’haver arribat a les més  altes esferes de poder...
Va... No seré dolenta...
La part positiva del assumpte, és la denuncia que es fa del fet que, malgrat tenir tot un arsenal legislatiu destinat a eradicar aquests comportaments, les lleis no son aplicades ni respectades, en cap dels àmbits especialment on existeixen relacions de poder com son la política o el mon del treball. També és positiva, l’alliberació de la paraula que suposen els manifests d’aquests tipus.
Tot i que val a dir  que les valentes de debò han estat aquelles que han denunciat les agressions que han patit. I és que moltes vegades el problema és que la denuncia es gira contra les pròpies víctimes. Amenaces, intimidacions, xantatges, compra del silenci, però sobretot la por de moltes dones de no ser cregudes, i de veure les seves ambicions polítiques o professionals reduïdes en cendres.
Perquè al final la pregunta és:
Quin marge de maniobra te una dona víctima d’una agressió sexista, quan l’home que l’ha agredit te totes les cartes en mà per a fer-la callar?
Potser quan ens posem les mans al cap constatant la menor presencia de dones a mesura que s’ascendeix en els llocs de poder en tots els àmbits de la nostra societat, prové de la renuncia per part de moltes davant la disjuntiva d’haver afrontar aquest tipus d’homes que actuen en tota impunitat, de haver de lluitar quotidianament amb practiques indignes, en una societat on malauradament encara hi ha molt camí per recórrer en aquest sentit.
Una societat on les víctimes encara avui estan marginades, assenyalades com a mitòmanes o massa sensibles per afrontar el mon dels poderosos.

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-05-2016


diumenge, 8 de maig de 2016

La mala reputació





La reputació és la forma en la que algú o alguna cosa és considerat pels altres. Parlaràs be o malament d’alguna cosa, d’alguna persona, en funció de si te una bona o una mala reputació. Si tens bona reputació, sovint ets popular. Però tenir mala reputació és dolorós. La reputació és quelcom de fràgil, canvia com l’aigua de una font, quan la mires no és mai la mateixa que raja. El problema de tot plegat és que estem submergits en un mon on prevalen les aparences, la tirania de la reputació.
Ets víctima de mala reputació? Pel rumors que corren sobre tu, per les teves accions, perquè ningú no t’entén?
Aquí va un pla de xoc per millorar la teva reputació en 5 setmanes...
En primer lloc el que cal és identificar els obstacles que t’impedeixen tenir bona reputació. Lo millor és tirar mà dels amics en qui teniu confiança, i preneu nota de les petites critiques que us fan...
Aquests obstacles poden ser per exemple: halitosis, un mal funcionament del desodorant, falta d’espontaneïtat, no mostrar suficientment interès pels altres, un sentit de l’humor mal entès, manca de feeling amb els altres, veu desagradable, manca de carisma, prepotència, massa ambició, manca d’empatia, etc... La llista es pot allargar a l’infinit...
Admeto que hi ha un però en aquest punt del pla de xoc, ja que probablement els teus amics més propers, son probablement del teu mateix estil, ja se sap, allò de “Dios los cria i ellos se juntan”, el que dificulta la identificació dels problemes. Sempre pots acudir a un coach personal, encara que pagant et poden dir meravelles sobre el teu comportament.
Val a dir però que si ja has identificat que tens un problema, ja tenim molt de guanyat, i potser val la pena acceptar altres punts de vista, ni que sigui per sentir coses que no t’agraden... En que quedem? Vols millorar la teva reputació o no??
Un cop identificats els obstacles, cal fer-ne una tria i classificar-los.
Per exemple, tenir una veu desagradable, i donar la impressió de portar un pal al cul, solen ser el resultat del mateix problema: estàs massa tens. Ergo, la solució passa per ser una mica menys estirat, estar més relaxat, cool com diuen... Fàcil de dir em direu, però més complicat de fer quan estàs submergit pels teus problemes per salvar el mon i sobretot el teu patrimoni...
Ser ofensiu, i tenir un sentit de l’humor una mica sui generis, prové del fet que no reflexionem prou a la imatge nostra que reben els altres, ni si allò que dieu o feu s’entendrà. La solució podria ser imitar a aquelles persones populars que us envolten, copiar el seu sentit de l’humor, la manera que tenen de girar les frases, del to de veu que hi posen... Dit això i com he dit abans, el problema és que si esteu envoltat de voltors com valtros mateixos, si en el vostre cercle els acudits preferits son els masclistes, els racistes, homòfobs, etc... No anem be!
Arribats en aquest punt, és quan et dius que el problema no és la mala reputació, la imatge que dones als altres, sinó que el problema podries ser tu i el cercle que t’envolta, el teu mon inamovible, impermeable a les critiques i a la possibilitat de contemplar i fer les coses de manera diferent.
Es curiós, com ens fa mal la critica, sobretot si ve de fora, és terrible com tenim de fina la pell quan ens assenyalen amb el dit...
Voler tancar els ulls i la boca davant el que no esta bé, tapar-se les orelles per no escoltar el que no funciona no és la solució. Cal aprendre sempre, anar més enllà de l’educació que has rebut, mes enllà de les condicions en les quals has crescut i on molts queden enfangats, mes enllà dels estatus socials i professionals, mes enllà de les jerarquies, mes enllà de un mateix, mes enllà de les aparences.
Si et lleves al mati convençut que ets perfecte, prova de caminar sobre l’aigua....
Encara que fet i fotut això de la mala reputació és una collonada...
Pots prendre-t’ho com en Brassens i reivindicar-la, perquè en el fons n’estàs ben orgullós i assumeixes que intentar explicar simplement el que passa i opinar i actuar amb honradesa t’exposa indefectiblement a la critica i a la discrepància, o si debò et fa mal, i penses que l’has de redreçar, és que probablement en algun moment l’has espifiat en alguna cosa...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 10-05-2016

dimarts, 3 de maig de 2016

Xafarderies




Soc xafardera de mena... O una gran observadora... El que us faci més ràbia!
És el que passa quan et trobes encallat a la caixa del supermercat, i aprofitant l’avinentesa et  dediques a intentar esbrinar la vida del senyor que tens al davant examinant tot allò que ha acumulat al carretó de la compra.
D’una cosa estic segura , i és que el senyor és solter, o en tot cas viu sol,  i no en te ni idea de cuinar. Una infinitat de plats cuinats i envasats al buit, empilats sobre la cinta preparats a ser enregistrats, amb una preferència marcada pel cassoulet i les salsitxes... de lo mes lleuger!!. Val a dir però que deu ser d’aquests que escolten els consells a la radio, i mira les publicitats de la televisió. Es nota perquè sap que ha de menjar fruites i verdures, perquè ha completat el seu menú amb amanides preparades en capsa (ecss!), maduixes i raves.
Solter no vol dir sense amics, ja que ha comprat un bon carregament d’ampolles de cervesa per acontentar-los. Pren nota que soc molt amable i no he contemplat la possibilitat que potser ofega la seva solitud en l’alcohol.
També sembla ser molt estricte pel que fa la higiene dental o potser te alguna mania amb el dentífric, ja que n’ha comprat 4 tubs. Però com que no ha somrigut no he pogut verificar la blancor de la seva dentició.
El senyor també sembla patir d’alguna paranoia, ja que en el moment de teclejar el seu codi s’ha amagat amb la ma, com aquell que te por que el seu company de pupitre copiï el seu examen, o com si tingués por que la caixera s’apropiés del seu codi, no fos cas que estes avorrida... Val a dir que no sembla gaire delicat, ja que ha picat el codi amb tanta força que semblava que es volgués carregar la màquina, i ja m’estic fent la pel·lícula de com pagaré quan arribarà el meu torn...
Arribat en aquest punt d’anàlisi psicològic supermercadistic, és quan et poses a mirar el teu carro i e preguntes que ha pensat de tu la senyora que et ve al darrere, si sortim de la hipòtesi que esta tan grillada com tu.
De l’anàlisi de la meva compra es pot haver  deduït que soc mare de família nombrosa, o que visc en una comuna, o que soc una boja emparanoiada que es prepara per tancar-se en bunker en previsió de tercera guerra mundial, donat el volum de tot plegat.
Potser també ha pensat que  preparo alguna festa, per les ampolles de vi i de digestiu, o que dins del bunker penso ofegar les penes amb alcohol, encara que queda clar que la intenció no és la d’acabar amb la meva vida, prova n’és el carregament d’aigua amb gas, ni que sigui per apaivagar els símptomes de la ressaca.
Que també tinc una tendència bipolar, donada la juxtaposició de productes bio, així sanots, i les bosses de patates i el fuet. I que soc una candidata a patir càncer de colon ja que de verdura poca a part del alls i les cebes, i en canvi abunden la carn i els formatges, ara ja sabem d’on ve aquest cul imponent...
Que encara no tinc la menopausa, o que començo a tenir pèrdues d’orina, pel carregament de compreses de totes marques i models, i que faig una fixació amb els olors en general, pels nombrosos desodorants corporals, i ambientadors, espelmes d’olor, i encensos variats, o senzillament que soc una mística perillosa...
No se si el meu anàlisi del cinquantí solter es encertat, però pel que fa a mi, no és que tingui una família nombrosa, més aviat estic en la fase aquella en la que el niu va quedant buit... El que passa és que suposo que encara em costa adaptar-me al nou nucli familiar, dos adolescent en ple creixement deixen petjada... Haurem de revisar això de les quantitats!
D’altra part, tinc la sort de tenir uns sogres que fan hort, per tant vaig ben servida de verdura fresca i ecològica a més, i quan tinc temps lliure em dedico a omplir el congelador de plats cuinats “faits maison”, encara que admeto que lo light no és la meva especialitat...
Pel que fa a l’alcohol, confesso que m’agrada acompanyar els àpats amb vi, i no li faig cap lleig a un digestiu de tant en tant... No em mireu malament que encara no soc estil Sue Ellen, m’agrada en bona companyia... Però sempre va be tenir un petit estoc, per si es  presenta una ocasió d’imprevist.
No em digueu, que no heu especulat mai sobre la vida dels soferts camarades de cua del supermercat...
El que fa l’avorriment no?



Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 3-05-2016