dimarts, 19 d’abril de 2016

Un dia de merda...






La setmana passada era la setmana  internacional contra l’assetjament al carrer.
La darrera vegada que un petardo em va dir pel carrer el que pensava de la part mes voluminosa del cos admeto que em vaig fer un bon fart de riure, sobretot per la cara que li va quedar quan li vaig dir  amb tota la tranquil·litat del mon, que primer de tot, fes del favor d’anar al oculista, i que en segon terme es preocupes de que en pensaven els altres palurdos com ell del cul de la seva mare , la seva dona, la seva filla o la seva germana...
He d’admetre que l’edat és un plus pel que fa a aquests temes, perquè encara recordo la vergonya que m’agafava quan passava adolescent davant d’una obra, i sentia un concert de xiulets, i de el que en diuen piropos de més mal gust els uns que els altres, o inclús la por en algunes circumstancies...
Hi ha qui diu que la majoria de les vegades es tracten de compliments, que no hi ha agressivitat al darrere... Perquè doncs per norma, el qui ho rep se sent malament? Perquè per evitar-ho el 99% de les dones tenen tendència a baixar els ulls per evitar qualsevol contacte visual? Perquè  provoca una acceleració del pas i un provar de fugir de la situació el més dignament possible?
Perquè tu no has demanat res. Perquè a vegades un “guapa!”  o una mirada sostinguda fan més por que una pedregada. Perquè com a dona no tens perquè acceptar, ni fer l’esforç de reaccionar be davant d’una actitud o un missatge intrusius, per molt neutrals que hagin estat les seves intencions.
I si les dones ens dediquéssim a sortir a córrer pel carrer sense samarreta, i els homes es fessin assetjar per portar els pantalons de córrer massa curts?
Invertir els rols per provocar empatia.
Pot semblar un mètode una mica simplista, però us recomano un curtmetratge d’aquest que circulen regularment per les xarxes.
Es tracta de “ Majoria oprimida”, un curt del 2010, de Eleonore Pourriat,  però malauradament encara pertinent a dia d’avui. En realitat és inversió dels rols pura i dura: en aquesta pel·lícula de una desena de minuts, seguim el dia (un dia de merda per ser clars), de un pare jove que te cura de la llar i que ha comes el error de sortir en pantaló curt i samarreta mentre la seva dona esta a la feina.
Si teniu la paciència de mirar els 10 minuts que dura la pel·lícula, veureu que és eficaç de debò. Prova que el missatge que es vol fer passar no deu ser tant difícil d’entendre.
La cinta va directe al gra encadenant clixés i atacs sexistes. Durant el mateix dia. Pel mateix home (per això en deia un dia de merda). És la progressió dramàtica i realista dels petits assetjaments quotidians i banalitzats, des de les humiliacions corrents, fins a l’agressió minimitzada per aquells que se suposa haurien d’aportar-te ajuda i suport.
El que viu el protagonista es inacceptable, horrible. Es víctima de una veritable violència dia rere dia, des del la seva veïna,  fins al grup de noies que l’ataca verbalment i físicament. El comportament de totes aquestes dones és xocant , fora de lloc.
El home, el protagonista, que en un principi donava la sensació de estar segur d’ell mateix, i del seu dret al respecte, es troba al final del curt completament aniquilat, destruït. Perquè ha viscut un episodi traumatitzant, i també perquè ni la llei ni la seva companya no semblen voler entendre que si, que la cosa és traumatitzant. I sobretot que no, no era culpa seva, i que no exagera.
El que es posa en evidencia intervertir els rols és una cosa:  que siguis dona o home, ningú no hauria de suportar la mínima de les situacions descrites. Que és increïble i inversemblant  trobar-se ferida, violada, tremolant i sola en una comissaria  per denunciar-ho, i sentir-se dir de manera a penes subtil, que estàs fabulant, que n’estàs fent un gra massa i que ets patètica.
Sense voler victimitzar, ser ploramiques o càndid, és difícil  no indignar-se davant la prova que la nostra societat actual encara te dificultats amb el concepte d’igualtat. Cal aturar de minimitzar els efectes del assetjament i sobretot de les agressions.

Respecte per tots i totes. De debò.Ningú te el dret d’opinar, d’interrompre, de mirar, o de tocar, sense el consentiment de l’altre



Antònia Escoda



Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 19-04-2016