dimarts, 12 d’abril de 2016

De la democràcia... sense adjectius...




La Democràcia segons la wikipedia és una forma d’organització social que atribueix la titularitat del poder al conjunt de a ciutadania. Fins aquí tothom d’acord...
Aquest sentit històric del terme, sense adjectius, canvia a partir de la revolució francesa. Si abans titllar a algú de demòcrata podia semblar fins i tot pejoratiu, a partir del mateix moment on se li reconeixen les virtuts, el sentit de democràcia canvia... Si mirem enrere podem comprovar com democràcia, ha passat de definir el poder del poble a governar-se ell mateix, a esdevenir sobretot, la possibilitat del poble de triar aquells que tindran una autoritat sobre ell. La qualificada democràcia representativa. Una mena de despotisme en mode de contracte a durada determinada...
En oposició a aquesta visió minimalista de la democràcia,  creixen regularment des de fa un temps moviments que defensen una revisió de les regles del joc, com els Indignats a Espanya, els Occupy Wall Street a Nova York, o el moviment Nuit Debout que s’està estenen a França.
El moviment es retroba de manera quotidiana a la plaça de la República de Paris , per parlar de política, sense líders, sense representants, sense càrrecs electes, una mena de àgores on s’expressa un anhel de canvi de vida de la gent, on es reafirma la necessitat de prendre el poder.
Aquests moviments representen una expressió del que en podríem dir agorafilia política. Una expressió del poble, autogestionada, lliure, sense intermediaris, sense poder, ni autoritat. El que era fins el 1789, la democràcia sense necessitat d’adjectiu.
Tant per la forma com per les propostes, el moviment s’inscriu en un procés que oposa dues visions de la política des de fa segles. Podria semblar un perill important pel sistema polític a lloc, encara que ja ens ho podem imaginar tardarà poc en ser sabotejat, pel menyspreu de uns o l’ambició de uns altres...
En front dels moviments, tenim una classe política estancada que des de fa temps s’ha organitzat i constituït per ocupar el poder. El màrqueting polític organitza un no-pensament que deixa creure a l’elector que el seu dia a dia serà millorat sense canviar mai les estructures socials on els diktats de les finances ha pres un lloc preponderant. Una  idea de la política a finalitats només de gestió, que aparta el poble de les decisions en virtut de la seva incompetència, de la seva irracionalitat, i de la seva tendència a defensar els interessos particulars.
Aquest mateix pensament s’ha estes en el sistema econòmic on la paraula autogestió és tabú gairebé tant com la paraula feminisme, i el dret a decidir, o bajanades idealistes mil ... Aquesta agorafòbia política redueix la diversitat d’opinions a una oposició espectacle entre dreta i esquerra on l’elector no hi veu mes que dos copies enfrontades, i acaba tirant l’esponja i refusant d’anar a votar. O votant a l’extrema dreta...
El vertader debat es menys sobre les qüestions que han representat l’espurna com la reforma del codi del treball a França, que sobre la forma que pren i sobretot prendrà l’organització general de la política. El sistema actualment a lloc esta estructurat al voltant de una classe d’electes, de militants partisans que sovint esperen esdevenir càrrecs electes al seu torn, de un sistema mediàtic que accepta qualsevol debat menys aquells de la estructura de poder, i d’una majoria de ciutadans que finalment no viuen tant malament i prefereixen en una mandra infinita reduir-se a ser consumidors de política igual que de la resta.
Sense fer política-ficció, podríem pensar que el temps de la democràcia en el sentit clàssic del terme encara no ha arribat. Però tot i la marginalitat en nombre d’aquest moviments, i el seu esgotament a mitjà termini, dona tanmateix perspectives a un pensament que serà necessari un dia. Potser dema , d’aquí uns mesos o alguns anys. I és que es veu ben be que el poder polític representatiu esta enfangat en un sistema on la vida de la gent nomes pot empitjorar.
Els escàndols com els dels papers de Panama demostren a aquells que encara no ho havien entès fins a quin punt la correlació de forces es desproporcionada en el tauler d’escacs actual de la política.
Es normal doncs que en el moment en que una part del cos social entén que cal abandonar la partida i definir noves regles del joc, que el sistema a lloc es defensi, insistint en la violència dels contestataris, en la seva incompetència, en els seus suposats draps bruts...
L’enderrocament pacífic de un sistema econòmic, cultural i polític que ens esta menant a la catàstrofe.... Segur  que els aparells d’estat i  de partit i trobaran algun remei...
Però cada cop que algun d’aquests petits extrasístoles apareix penses: potser no esta tot perdut...


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-04-2016