dilluns, 25 d’abril de 2016

Autodafé




Ja se que encara deveu estar empatxats de llibres per la recent Diada de Sant Jordi, però encara que s’estigui posant de moda la cremació de llibres, no us llenceu com uns condemnats a fer neteja de la vostra biblioteca...
Per tots és coneguda la primera relació entre Pepe Carvalho i els llibres: els crema. La relació, però, va més enllà, perquè qui ha seguit una mica de prop al genial detectiu, pot intuir  que Pepe Carvalho estima els llibres perquè en té, senzillament. I és que en el seu cas, la tria de un bon llibre per cremar prèvia a un bon àpat te alguna cosa de místic.
No és el cas al llarg de la historia de les múltiples incineracions de llibres que hi ha hagut, que tenen més relació amb la repressió, i el voler imposar pensaments únics que de la cínica i xocant afecció que te en Carvalho, a condemnar a la foguera els llibres de la seva nodrida biblioteca.
La biblioteca d'Alexandria va ser la biblioteca més cèlebre de l'antiguitat i  va arribar a disposar d'un fons bibliogràfic de 700.000 de volums. Era un temps on existien grans civilitzacions paganes a Europa, que gaudien de la més alta cultura espiritual que el mon hagués conegut. Contenien més coneixement, ciència, saviesa i per descomptat riquesa, que el mon havia conegut mai.
Hi ha varies hipòtesis sobre la destrucció de la Biblioteca d’Alexandria, entre les quals, diverses guerres de poder, o els conflictes de supremacia política i religiosa entre paganisme i cristianisme, o la islamització de la zona.
Els homes civilitzats construeixen, omplen, i utilitzen les biblioteques. Alexandria era una ciutat pagana hel·lènica civilitzada que va ser envaïda per una un poble no civilitzat.
L’any 1562, Diego de Landa, monjo franciscà conegut per ser el primer i un dels millors cronistes del mon Maya, va cremar 500 ídols, i 27 rotlles de jeroglífics a Mani, al Yucatán. Quelcom de paradoxal que un dels millors coneixedors de la civilització Maya, s’esforcés de manera tan cruel a destruir els vestigis d’aquesta...
I és que les incineracions de llibres no són nomes per eradicar idees , però sobretot per fer desaparèixer cultures.
La nit del 10 de maig de 1933 els nazis van cremar els llibres dels grans intel·lectuals alemanys. Feia menys de 4 mesos que Adolf Hitler havia accedit al poder. Aquests Autodafés marcaven la decapitació intel·lectual del país.
Un foc minuciosament posat en escena, com un ritual, la culminació de una acció contra l’esperit “no-alemany”. 5 anys més tard van cremar les sinagogues durant la llarga nit del 9 al 10 de novembre de 1938, “la nit dels vidres trencats”.
Més a prop nostre veiem els darrers temps les destruccions massives de llibres a mans dels homes de Daesh, o com els integristes religiosos fan barbacoes amb l’Alcorà als Estats Units. Més original, el reverend Otunga a Kenya va incendiar manuals de prevenció contra la SIDA i preservatius. A Nou Mexic va ser la saga de Harry Potter la víctima de les ires de la Congregació de les esglésies per  “incitació a la bruixeria i al satanisme”.
Quina és la nostra relació amb els llibres que fa que ens comportem així?
Semblaria que no és un menyspreu per aquests, sinó més aviat una fascinació desordenada, que constitueix el principi mateix del fonamentalisme.
Un llibre esta fet per ser llegit i entès, però també per ser comentat i interpretat. Al meu parer cap d’aquestes accions constituiria un perill per la cohesió de una comunitat religiosa o política. Prendre els llibres com a suport per treballar la intel·ligència, no pot conduir a voler-los fer desaparèixer. Si no t’agraden o et semblen fal·laciosos, no els llegeixes, o els argumentes i els rebats.
Fer del llibre un absolut, tancar-lo dins del seu sentit literal que equivaldria a la seva única riquesa, porta a excloure  violentament la obra que molesta. Aquesta és la marca del fonamentalisme, la obsessió de referir-se només als fonaments, no voler veure el creixement progressiu de la intel·ligència dels esperits i de la transmissió, materialitzats en els llibres.
Considerar com el pensament dels homes, inclús pel que fa a la compressió i interpretació dels llibres sants, ha anat temptejant durant el curs dels temps, contemplar la historia dona una humilitat i una serenitat que són sense cap dubte les condicions per a la llibertat intel·lectual. I una llibertat com aquesta  és mes que l’arma més eficaç contra el fonamentalisme.
En tot cas, si preveieu rostir la vostra biblioteca, en un Autodafe gegant al menjador de casa, tingueu en compte que les fulles contenen clor que pot alliberar substancies tòxiques , responsables de lesions cutànies, lesions hepàtiques, malformacions congènites, càncers etc..., penseu doncs a airejar l’ambient!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 25-04-2016

dimarts, 19 d’abril de 2016

Un dia de merda...






La setmana passada era la setmana  internacional contra l’assetjament al carrer.
La darrera vegada que un petardo em va dir pel carrer el que pensava de la part mes voluminosa del cos admeto que em vaig fer un bon fart de riure, sobretot per la cara que li va quedar quan li vaig dir  amb tota la tranquil·litat del mon, que primer de tot, fes del favor d’anar al oculista, i que en segon terme es preocupes de que en pensaven els altres palurdos com ell del cul de la seva mare , la seva dona, la seva filla o la seva germana...
He d’admetre que l’edat és un plus pel que fa a aquests temes, perquè encara recordo la vergonya que m’agafava quan passava adolescent davant d’una obra, i sentia un concert de xiulets, i de el que en diuen piropos de més mal gust els uns que els altres, o inclús la por en algunes circumstancies...
Hi ha qui diu que la majoria de les vegades es tracten de compliments, que no hi ha agressivitat al darrere... Perquè doncs per norma, el qui ho rep se sent malament? Perquè per evitar-ho el 99% de les dones tenen tendència a baixar els ulls per evitar qualsevol contacte visual? Perquè  provoca una acceleració del pas i un provar de fugir de la situació el més dignament possible?
Perquè tu no has demanat res. Perquè a vegades un “guapa!”  o una mirada sostinguda fan més por que una pedregada. Perquè com a dona no tens perquè acceptar, ni fer l’esforç de reaccionar be davant d’una actitud o un missatge intrusius, per molt neutrals que hagin estat les seves intencions.
I si les dones ens dediquéssim a sortir a córrer pel carrer sense samarreta, i els homes es fessin assetjar per portar els pantalons de córrer massa curts?
Invertir els rols per provocar empatia.
Pot semblar un mètode una mica simplista, però us recomano un curtmetratge d’aquest que circulen regularment per les xarxes.
Es tracta de “ Majoria oprimida”, un curt del 2010, de Eleonore Pourriat,  però malauradament encara pertinent a dia d’avui. En realitat és inversió dels rols pura i dura: en aquesta pel·lícula de una desena de minuts, seguim el dia (un dia de merda per ser clars), de un pare jove que te cura de la llar i que ha comes el error de sortir en pantaló curt i samarreta mentre la seva dona esta a la feina.
Si teniu la paciència de mirar els 10 minuts que dura la pel·lícula, veureu que és eficaç de debò. Prova que el missatge que es vol fer passar no deu ser tant difícil d’entendre.
La cinta va directe al gra encadenant clixés i atacs sexistes. Durant el mateix dia. Pel mateix home (per això en deia un dia de merda). És la progressió dramàtica i realista dels petits assetjaments quotidians i banalitzats, des de les humiliacions corrents, fins a l’agressió minimitzada per aquells que se suposa haurien d’aportar-te ajuda i suport.
El que viu el protagonista es inacceptable, horrible. Es víctima de una veritable violència dia rere dia, des del la seva veïna,  fins al grup de noies que l’ataca verbalment i físicament. El comportament de totes aquestes dones és xocant , fora de lloc.
El home, el protagonista, que en un principi donava la sensació de estar segur d’ell mateix, i del seu dret al respecte, es troba al final del curt completament aniquilat, destruït. Perquè ha viscut un episodi traumatitzant, i també perquè ni la llei ni la seva companya no semblen voler entendre que si, que la cosa és traumatitzant. I sobretot que no, no era culpa seva, i que no exagera.
El que es posa en evidencia intervertir els rols és una cosa:  que siguis dona o home, ningú no hauria de suportar la mínima de les situacions descrites. Que és increïble i inversemblant  trobar-se ferida, violada, tremolant i sola en una comissaria  per denunciar-ho, i sentir-se dir de manera a penes subtil, que estàs fabulant, que n’estàs fent un gra massa i que ets patètica.
Sense voler victimitzar, ser ploramiques o càndid, és difícil  no indignar-se davant la prova que la nostra societat actual encara te dificultats amb el concepte d’igualtat. Cal aturar de minimitzar els efectes del assetjament i sobretot de les agressions.

Respecte per tots i totes. De debò.Ningú te el dret d’opinar, d’interrompre, de mirar, o de tocar, sense el consentiment de l’altre



Antònia Escoda



Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 19-04-2016

dimarts, 12 d’abril de 2016

De la democràcia... sense adjectius...




La Democràcia segons la wikipedia és una forma d’organització social que atribueix la titularitat del poder al conjunt de a ciutadania. Fins aquí tothom d’acord...
Aquest sentit històric del terme, sense adjectius, canvia a partir de la revolució francesa. Si abans titllar a algú de demòcrata podia semblar fins i tot pejoratiu, a partir del mateix moment on se li reconeixen les virtuts, el sentit de democràcia canvia... Si mirem enrere podem comprovar com democràcia, ha passat de definir el poder del poble a governar-se ell mateix, a esdevenir sobretot, la possibilitat del poble de triar aquells que tindran una autoritat sobre ell. La qualificada democràcia representativa. Una mena de despotisme en mode de contracte a durada determinada...
En oposició a aquesta visió minimalista de la democràcia,  creixen regularment des de fa un temps moviments que defensen una revisió de les regles del joc, com els Indignats a Espanya, els Occupy Wall Street a Nova York, o el moviment Nuit Debout que s’està estenen a França.
El moviment es retroba de manera quotidiana a la plaça de la República de Paris , per parlar de política, sense líders, sense representants, sense càrrecs electes, una mena de àgores on s’expressa un anhel de canvi de vida de la gent, on es reafirma la necessitat de prendre el poder.
Aquests moviments representen una expressió del que en podríem dir agorafilia política. Una expressió del poble, autogestionada, lliure, sense intermediaris, sense poder, ni autoritat. El que era fins el 1789, la democràcia sense necessitat d’adjectiu.
Tant per la forma com per les propostes, el moviment s’inscriu en un procés que oposa dues visions de la política des de fa segles. Podria semblar un perill important pel sistema polític a lloc, encara que ja ens ho podem imaginar tardarà poc en ser sabotejat, pel menyspreu de uns o l’ambició de uns altres...
En front dels moviments, tenim una classe política estancada que des de fa temps s’ha organitzat i constituït per ocupar el poder. El màrqueting polític organitza un no-pensament que deixa creure a l’elector que el seu dia a dia serà millorat sense canviar mai les estructures socials on els diktats de les finances ha pres un lloc preponderant. Una  idea de la política a finalitats només de gestió, que aparta el poble de les decisions en virtut de la seva incompetència, de la seva irracionalitat, i de la seva tendència a defensar els interessos particulars.
Aquest mateix pensament s’ha estes en el sistema econòmic on la paraula autogestió és tabú gairebé tant com la paraula feminisme, i el dret a decidir, o bajanades idealistes mil ... Aquesta agorafòbia política redueix la diversitat d’opinions a una oposició espectacle entre dreta i esquerra on l’elector no hi veu mes que dos copies enfrontades, i acaba tirant l’esponja i refusant d’anar a votar. O votant a l’extrema dreta...
El vertader debat es menys sobre les qüestions que han representat l’espurna com la reforma del codi del treball a França, que sobre la forma que pren i sobretot prendrà l’organització general de la política. El sistema actualment a lloc esta estructurat al voltant de una classe d’electes, de militants partisans que sovint esperen esdevenir càrrecs electes al seu torn, de un sistema mediàtic que accepta qualsevol debat menys aquells de la estructura de poder, i d’una majoria de ciutadans que finalment no viuen tant malament i prefereixen en una mandra infinita reduir-se a ser consumidors de política igual que de la resta.
Sense fer política-ficció, podríem pensar que el temps de la democràcia en el sentit clàssic del terme encara no ha arribat. Però tot i la marginalitat en nombre d’aquest moviments, i el seu esgotament a mitjà termini, dona tanmateix perspectives a un pensament que serà necessari un dia. Potser dema , d’aquí uns mesos o alguns anys. I és que es veu ben be que el poder polític representatiu esta enfangat en un sistema on la vida de la gent nomes pot empitjorar.
Els escàndols com els dels papers de Panama demostren a aquells que encara no ho havien entès fins a quin punt la correlació de forces es desproporcionada en el tauler d’escacs actual de la política.
Es normal doncs que en el moment en que una part del cos social entén que cal abandonar la partida i definir noves regles del joc, que el sistema a lloc es defensi, insistint en la violència dels contestataris, en la seva incompetència, en els seus suposats draps bruts...
L’enderrocament pacífic de un sistema econòmic, cultural i polític que ens esta menant a la catàstrofe.... Segur  que els aparells d’estat i  de partit i trobaran algun remei...
Però cada cop que algun d’aquests petits extrasístoles apareix penses: potser no esta tot perdut...


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-04-2016

dimarts, 5 d’abril de 2016

La cupiditat o el virus de l’avarícia de tipus1...



Et preguntes a vegades perquè la gent actua de una manera donada. Perquè el cervell li  funciona en corrent altern o per alguna subtil raó que no arribes a entendre?
Una forma d’avarícia absoluta?
Una quarta part (23%) de tots els dipòsits bancaris del mon es troba amagada en paradisos fiscals. Gairebé el 50% de les transaccions financeres transfronterers mundials passen pels paradisos fiscals, i això suposa que els estats deixin d’ingressar molts diners anuals. És el gran robatori organitzat a gran escala i consentit.
109 redaccions de 76 països, coordinats pel Consorci internacional de periodistes d’investigació, han tingut accés a una massa d’informacions inèdites que han posat sota els projectors  el mon opac de les finances offshore i els paradisos fiscals.
Els “Panama papers”, revelen que a més de milers de fitxers anònims, nombrosos caps d’estat, milionaris, grans noms de l’esport, celebritats de tot tipus, o personalitats perseguides penalment a nivell internacional, van recórrer a muntatges offshore per dissimular els seus actius. Societats i  particulars que utilitzen les 214000 estructures offshore lligades a Mossack Fonseca. Entre ells 12 caps d’estat i de govern, entre els quals 6 en activitat. Però també 128 dirigents polítics i alts funcionaris,  o 29 de les 500 persones mes riques del mon.
Allò que per uns pot semblar criminal i immoral és considerat per d’altres com cal, necessari. Robatoris i abusos son regularment legitimats amb l’ajuda de una armada d’advocats.
Aquestes personalitats recorren a muntatges offshore per dissimular els seus actius, tot i que aquests beneficiaris no  incorrerien en frau fiscal si declaren les seves operacions a les autoritats del país. Vindria a ser una manera d’esquivar la llei sense infringir-la o actuant de manera inapropiada, ja que existeix una utilització legitima de les societats offshore, de les fundacions o dels trust. Hi ha una part legal en aquestes activitat encara que siguin moralment reprovables. Qualsevol assalariat pot veure com cadascun dels seus moviments es veu enregistrat i controlat immediatament. Cosa que no passa amb les grans fortunes. Disposen de múltiples mecanismes tant per eludir com per evadir els seus capitals i obligacions fiscals: societats  pantalla per  posar distancia entre el seu diner i ells. Enginyeria financera en diuen...
La pegunta que caldria fer-nos potser, és : qui fa les lleis en aquest sistema tan opac? A qui beneficien?
Gent que decideix per damunt nostre allò que consideren millor, el millor pels seus interessos es clar! Després fan els seus negocis a les nostres esquenes i se’n foten de qui es troba al mig i de les conseqüències per tots plegats.
La cobdícia alimenta les inversions especulatives en detriment de l’economia productiva, i aquestes eines s’han creat per això. I no és nomes una qüestió de ètica, el problema és que consagra les desigualtats i els privilegis. Quan aquests afamats patriotes deixen de pagar obliguen a la resta a restringir serveis essencials.
I llavors és quan descobreixes que el capital és aquell que devora aquell anhelat “Estat del Benestar”, que dessagna els recursos en educació, en salut, que ens amenaça fent-nos creure que no mereixem un final de vida digne, que ens fa pagar les malversacions del sector financer, o que decideix de les guerres en benefici del venedors d’armes...
Mentre, una part d’aquesta  societat víctima de la injustícia social és capaç de rebutjar la idea d’acollir refugiats i sense sostre tot mirant amb admiració o inclús votant a aquests espavilats que han muntat tan gran estafa...
Encara que és difícil visualitzar tot allò que l’evasió fiscal costa de sang i llàgrimes al ciutadà de a peu, val a dir que et quedes estupefacte davant de tant cinisme. I és que a molts nivells , la bona voluntat va de la mà amb la cupiditat. Però la cupiditat va guanyant terreny. A una època on els miliards volen en tots els sentits, guiats nomes per la recerca dels beneficis, la cupiditat esta assentant la seva hegemonia mundial.
Encara que ens ho podíem imaginar , espanta tant cinisme, i sobretot tanta impunitat...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 05-04-2016