dimarts, 22 de març de 2016

Un mon de somni





Hi ha el mon real, tal com el vivim o el percebem, i el mon somniat, tal com ens agradaria que fos de veritat.
Imagina que ets víctima d’alguna guerra, que la sequera maltracta el teu entorn, que passes fam, o el teu estatus laboral és proper a l’esclavatge... Tens gana, tens set, tens fred, tens calor, tens por, tens mal, i somnies d’un mon on tindries accés a l’aigua, al menjar, a un niu decent, a la seguretat física, vaja, els mes baixos estrats de la piràmide de Maslow.  Podem afirmar sense gaire perill d’equivocar-nos que la coincidència entre tots dos mons, el real i el somniat (per molt bàsics que siguin els teus estàndards de mon somniat) no representarà, gaire més que l’aire que respirem, i l’amor que puguem sentir per els teus essers més propers, si és que te’n queden.
Si formes part de la categoria dels precaris, o de les classes mitjanes en via de precarització, a les nostres societats occidentals opulentes, però cada cop més desigualitàries, el mon real i el mon somniat s’encavalquen una mica més. Potser que tinguis aigua corrent, lavabo, calefacció, cotxe, un ordinador, un smartphone, etc.., tot i  que tens la impressió que cada cop més s’allunyen l’un de l’altre, ja que tens dificultats o vius amb la por de tenir més dificultats, o que la teva descendència tingui més dificultats dema. Llavors  hi ha dos casos de figura en funció de si has sucumbit o no a la injunció individualista del neoliberalisme, perquè els dos mons es superposin més o menys:
El teu mon somniat pot presentar-se lliure dels teus rivals perdedors o si realment ets un imbecil acabat, lliure d’estrangers, de jueus, àrabs, maricons, i del treball i del dret de vot de les dones ja que hi som... O  proposa al contrari condicions de vida decents per a tothom (salarials i d’habitatge), un aire respirable, aliments sense pesticides o metalls pesants, etc..  Malgrat el mirall deformant i anxiogen que ens reenvia la societat, m’agradaria pensar que en el fons de ells mateixos, un cop han perdut les pors que els hi corrou el ventre, la immensa  majoria de la gent optaria malgrat tot per la segona opció, a l’ideal , en el millor dels mons possibles. (Deixeu-me el meu  mon somniat, d’acord?)
Si formes part de l’oligarquia, l’encavalcament entre els dos mons es gairebé total (al menys des del punt de vista de una opinadora de pa sucat amb oli de classe mitjana). Si, encara que el teu Leit-motiv sigui la manera com t’escanyen amb impostos i que et passis els dies intentant esquivar-los. Si, ja se que t’agradaria tenir un Lamborghini  o un iot , o un xalet a Courchevel de més, i que tens por que t’enxampin el compte a suïssa (que a Andorra les coses estan peludes). Si, tems perdre les pròximes eleccions i ser privat així de una unça del teu poder, o que el populatxo  t’angoixa una mica, encara que la teva dona de fer feines filipina es bastant ben educada malgrat sigui una mica dropa... El cas és que el teu mon real s’assembla prou al mon somniat... al menys pels pelacanyes que son legió!
Sigui com sigui, el que esta clar, és que el mon on vivim, ha estat pensat. O si ho preferiu, ha estat somniat. És el resultat de tries i de renuncies, de un militantisme ideològic hàbilment vestit en la inevitabiitat de una pseudo-ciència: la economia.
La economia que mana invertir milers de milions per rescatar bancs o fabricar armes de guerra, en compte de alimentar gent que mor de gana (goïta pobrets quina panxa tenen...), o de frenar l’asfixia del planeta(ja s’ho faran els que venen al darrere!). Països dits rics, en plena depressió econòmica i nerviosa, amb l’atur i la precarietat que augmenten inexorablement...
I malgrat tot la classe política s’entossudeix, malgrat la ineficàcia patent de totes les amargues pocions màgiques que ens venen des de fa uns anys, inclús quan els amiguets, tipus FMI, troben errades en els seus excels i diuen: Upss!!!
Podem teoritzar a l’infinit sobre la naturalesa cínica i involuntària, ideològica o neurològica de l’encegament i la sordesa  de les elits, però tot esperant, una cosa és certa, quan menor és la distancia entre el mon real i el somiat, menys sentim pressió per a reduir-la.
Pots indignar-te , escanyussar-te, cridar fins l’afonia, denunciar a les xarxes socials, el  canvi no vindrà des de dalt. Com pots esperar que algú que viu en el mon somniat hi renunciï? Si tu també visquessis en el teu mon somniat, no soltaries penyora tant fàcilment no?
La pressió només pot venir de l’exterior, i en l’ocurrència des de baix. I cada dia que passa esperant que el miracle es produeixi, és un dia més perdut.
Pots no esperar el miracle, però tampoc fas res a part remugar, segur que és perquè la distancia entre el teu mon real i el teu mon somniat, a defecte de ser ideal, és fet i fotut encara confortable o com a mínim suportable, acceptable.
Millor per tu , en aquest cas segurament et podries permetre sacrificar un mica del teu cervell disponible i de la teva clarividència per pensar i contribuir a trobar algun camí per millorar tot plegat.
O potser pensaves que t’ho donarien tot fet?

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” 22-03-2016