dimarts, 29 de març de 2016

“Jo no soc la Maria”






Encara estem escagarrinats dels atemptats de Brussel·les de dimarts , quan van caient les noticies de més morts. Aquest cop a Lahore. Busco desesperadament les banderes als perfils de les xarxes, i res.
Per cert, teniu idea de quins colors te la bandera del Pakistan?
Per sort cada cop més son les veus que s’alcen en record dels morts no només d’Europa, sinó d’arreu... És bo recordar que una vida és una vida... aquí i arreu!
Fins i tot el Vaticà se’n fa ressò.... Estaran canviant les coses?
En una declaració a la premsa, el portaveu del Vaticà Federico Lombardi es fa ressò de “la horrible massacre de desenes d’innocents que escampa una ombra de tristesa i angoixa sobre les festes de Pasqua”.
Potser si que se’ls veia tristots a la gent davallant les pistes i venerant al Deu de la societat de consum...
Des de la venerable institució asseguren la seva solidaritat amb les víctimes, i en particular amb les minories cristianes d’orient.
Ja hi som! Digueu-me mala fe. Digueu-me descreguda (que ho soc!). Però no hi res que em molesti mes que les etiquetes, la classificació, inclús de les víctimes. Com si una vida humana no tingués el mateix valor arreu, sigui de la religió que sigui, del color de pell que sigui, del sexe o de l’origen que sigui...
Que son aquestes riallades que sento?? Ja us en esteu enfotent de mi??? Ja se que tinc el cap ple de moixonets, però deixeu-me somniar al menys!!!
Parlant de moixonets. N’hi ha un (de moixonet), que s’ha adonat de la fal·lera que tinc últimament d’esquivar les qüestions que ens podrien semblar més properes, per anar a batallar amb molins de vent una mica més enllà de les muntanyes...
I no. No es que passi del que tenim més a prop, ni tampoc m’adoni dels problemes de la gent que ens envolta... Gent molt propera a vegades. Gent que malgrat les difícils condicions de vida que pateixen, encara tenen el pudor de no queixar-se . Tenen vergonya de demanar ajuda, perquè en el fons son víctimes dels clixés que ens han anat colonitzant el subconscient, segons els quals, els que perden la feina, els malats, els qui ensopeguen, els perdedors vaja, ho son perquè s’ho han buscat, perquè no son prou espavilats, perquè s’ho mereixen...
I potser és més fàcil criticar i discutir sobre el que passa arreu, perquè et permet despotricar,  penjar-te una bandereta al facebook, i passar a les teves ocupacions habituals sense haver de fixar-te en els problemes immediats d’aquell que ha arribat a finals de drets de la Cass, o posposa un tractament mèdic per no poder avançar els diners...
És el que tenen aquests moviments de empatia col·lectiva espontània, que tots fem el minut de silenci de conveniència, i acte seguit aclamem l’himne del Barça, que al menys aquests en donen alegries!
Tot va començar , em sembla per el “Ich bin ein berliner” de Kennedy, l’any 1963, pronunciat davant del mur de Berlin. Tot i que després va tornar cap a casa per fer-s’hi assassinar, encara que això és una altra historia, deixant els berlinesos en la mateixa difícil situació, que ja no era la seva...
Després vam ser tots americans amb l’atac a les torres bessones. Val a dir que en aquell moment feia més bo ser a Europa que arreu. Després va caure l’onze de Març a Madrid, i això ja feia més por... Qualsevol de nosaltres hi hagués pogut estar... Vam ser també Charlie, tot i cap de nosaltres formàvem part de una redacció amenaçada, i ara som tots Belgues...
Fins on podem anar en la capacitat d’identificació per solidaritat? La sensació és que som capaços de manifestar la nostra solidaritat sempre i quant no sigui ni massa llunyà (no he sentit a ningú declarar “Jo soc Tutsi” ), ni tampoc massa proper (en aquest cas més que solidaritat, el que sentim és pànic)...
“Jo no soc la Maria”. Jo no vull ser la veïna que va perdre la feina, perquè la fabrica on treballava va tancar. El fet és que el seu patró va traslladar el negoci a països llunyans, amb treballadors sense protecció social, pagats a la peça, amb salaris insuficients per viure, i empleats i despatxats sense cap tipus de formalitat en funció de les necessitats de producció.  Tampoc és un pecat mortal si em vesteixo amb la roba barata que en resulta... “Jo no soc la Maria”.

El problema d’identificar-se amb la Maria és que cada mati  te la pots creuar al anar a comprar al pa. I al cap i a la fi, saps perfectament que tens més possibilitats estadísticament parlant, de ser una Maria, que no que se t’acosti un kamikaze amb ganes de gresca.


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-03-2016