dimarts, 15 de març de 2016

El Dret d’existir...





Vivim en la era de la informació instantània diuen... Les noves tecnologies, i les nombroses xarxes socials que s’hi ha desenvolupat, fan que rebem un flux continu de noticies que es superposen i es barregen, un concentrat de una societat neuròtica.
Mentre ens congratulem dels avenços democràtics festejant la constitució a casa nostra, continuen sent noticia els refugiats que al perill de la seva vida fugen de la guerra i de la fam als seus països; a Espanya continua el estira i arronsa de les negociacions per fer govern; a França després restringir les llibertats en nom de la seguretat, fan camí en la regressió dels drets dels treballadors (que ja se sap que son els culpables de la crisis econòmica!); a Alemanya les polítiques d’acollida dels refugiats han fet perdre pistonada a la coalició  de govern en favor de les forces contraries a l’arribada de refugiats;  a Estats Units protagonitza la campanya per les presidencials un personatge que si no fos per la possibilitat que accedeixi al poder ens faria riure, per lo caricatural i perillós de les seves idees; i arreu en general, van prenen força les posicions xenòfobes i individualistes...
Mentre moltes Constitucions i entre elles la nostra han incorporat la Declaració de Drets Humans en els seus textos, és paradoxal com no tan lluny d’aquí  la noció de Drets per als refugiats ni es contempla, donat que no se’ls hi concedeix  ni les necessitats bàsiques ... Per els refugiats, per les mares que han vist els seus fills morir, per la gent que han arribat a bon port i en un país estrany s’apunten a cursos de alfabetització després d’haver sobreviscut enganxat al teulat del remolc d’un camió no hi ha celebracions. No hi ha discursos amb banderes...
La Constitució, diuen també, ens va fer més sobirans...
Com a sobirans que som doncs, entenc que tenim més deures que la resta de la gent. Quan vius en un palau, que menges en una vaixella d’or i que ets servit per tot un imperi( be, uns més sobrats que d’altres!), has de reconèixer les teves responsabilitats. Desgraciadament hi ha poques probabilitats que hi hagi un dia un sobirà capaç d’admetre que el poder és un camí de creu, una penitencia, i la corona, una corona d’espines....
No nomes hauríem d’acollir aquestes famílies que amb un coratge sobrehumà afronten situacions dantesques, a la recerca de una llibertat  lliure, de una vida millor i en pau, si tinguéssim una mica de vergonya i de dignitat hauríem de demostrar-los-hi  la nostra admiració per la valentia que demostren. En canvi als supervivents que aconsegueixen tocar terra els esperen, camps d’acollida, que en realitat son autèntics camps de concentració.
Mentre, el que fem és erigir ells i naltros nous murs, noves fronteres, físiques o legals, no fos cas que la seva misèria se’ns encomanés. Per prova les polítiques erràtiques en matèria de refugiats i dret d’asil, molt fermes en els principis però tan laxes en l’acompliment.
El problema és que el cervell, com els altres òrgans del cos esta sotmès a l’influencia del medi ambient.... Ni la pesta ni el colera que han donat les epidèmies més terribles, més perilloses, no son tant sagnants com quan una psicosi s’empara de tota una població, llençant-se en una  cacera de bruixes, buscant enemics i culpables al propi desori...
Que és una guerra, sinó una malaltia psíquica que colpeja països i continents sencers? Centenars de persones que de cop i volta es dediquen a tallar-se el coll sense cap raó valida que no siguin ofenses entre líders espirituals,  que es dediquen a cremar ciutats recobrin el planeta de munts de cadàvers anònims, mentre el lobby de les armes negocia entre canapès de caviar i copes de xampany.
El determinant és el valor exacte de la vida humana en un país pobre o en un país ric. En un mon on la vida d’un home no te més valor que dos paquets de cigarrets, no hi ha color enfront dels beneficis que produeixen la venda del Kalashnikov, o el tràfic de persones...
Si no tenim més compassió que aquella que ens submergeix quan veiem les condicions infrahumanes dels refugiats, aquell momentet del telenotícies (que després cal passar a les coses importants, aquelles que ocupen el nostre dia a dia), no ens podem considerar civilitzats. Si tinguessin televisor, els refugiats assistirien a l’espectacle de països on el més abjecte dels egoismes esta no només als llocs de comandament sinó que s’ha convertit en un modus vivendi.
Compassió, però sobretot solidaritat per els vius d’Àfrica, del Sudan, de Eritrea, de Líbia , de Síria, que arrisquen les seves vides per arribar fins aquí esperant nomes poder respirar una mica, descansar, que en el fons el únic dret que exigeixen és el Dret d’existir...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-03-2016