dimarts, 29 de març de 2016

“Jo no soc la Maria”






Encara estem escagarrinats dels atemptats de Brussel·les de dimarts , quan van caient les noticies de més morts. Aquest cop a Lahore. Busco desesperadament les banderes als perfils de les xarxes, i res.
Per cert, teniu idea de quins colors te la bandera del Pakistan?
Per sort cada cop més son les veus que s’alcen en record dels morts no només d’Europa, sinó d’arreu... És bo recordar que una vida és una vida... aquí i arreu!
Fins i tot el Vaticà se’n fa ressò.... Estaran canviant les coses?
En una declaració a la premsa, el portaveu del Vaticà Federico Lombardi es fa ressò de “la horrible massacre de desenes d’innocents que escampa una ombra de tristesa i angoixa sobre les festes de Pasqua”.
Potser si que se’ls veia tristots a la gent davallant les pistes i venerant al Deu de la societat de consum...
Des de la venerable institució asseguren la seva solidaritat amb les víctimes, i en particular amb les minories cristianes d’orient.
Ja hi som! Digueu-me mala fe. Digueu-me descreguda (que ho soc!). Però no hi res que em molesti mes que les etiquetes, la classificació, inclús de les víctimes. Com si una vida humana no tingués el mateix valor arreu, sigui de la religió que sigui, del color de pell que sigui, del sexe o de l’origen que sigui...
Que son aquestes riallades que sento?? Ja us en esteu enfotent de mi??? Ja se que tinc el cap ple de moixonets, però deixeu-me somniar al menys!!!
Parlant de moixonets. N’hi ha un (de moixonet), que s’ha adonat de la fal·lera que tinc últimament d’esquivar les qüestions que ens podrien semblar més properes, per anar a batallar amb molins de vent una mica més enllà de les muntanyes...
I no. No es que passi del que tenim més a prop, ni tampoc m’adoni dels problemes de la gent que ens envolta... Gent molt propera a vegades. Gent que malgrat les difícils condicions de vida que pateixen, encara tenen el pudor de no queixar-se . Tenen vergonya de demanar ajuda, perquè en el fons son víctimes dels clixés que ens han anat colonitzant el subconscient, segons els quals, els que perden la feina, els malats, els qui ensopeguen, els perdedors vaja, ho son perquè s’ho han buscat, perquè no son prou espavilats, perquè s’ho mereixen...
I potser és més fàcil criticar i discutir sobre el que passa arreu, perquè et permet despotricar,  penjar-te una bandereta al facebook, i passar a les teves ocupacions habituals sense haver de fixar-te en els problemes immediats d’aquell que ha arribat a finals de drets de la Cass, o posposa un tractament mèdic per no poder avançar els diners...
És el que tenen aquests moviments de empatia col·lectiva espontània, que tots fem el minut de silenci de conveniència, i acte seguit aclamem l’himne del Barça, que al menys aquests en donen alegries!
Tot va començar , em sembla per el “Ich bin ein berliner” de Kennedy, l’any 1963, pronunciat davant del mur de Berlin. Tot i que després va tornar cap a casa per fer-s’hi assassinar, encara que això és una altra historia, deixant els berlinesos en la mateixa difícil situació, que ja no era la seva...
Després vam ser tots americans amb l’atac a les torres bessones. Val a dir que en aquell moment feia més bo ser a Europa que arreu. Després va caure l’onze de Març a Madrid, i això ja feia més por... Qualsevol de nosaltres hi hagués pogut estar... Vam ser també Charlie, tot i cap de nosaltres formàvem part de una redacció amenaçada, i ara som tots Belgues...
Fins on podem anar en la capacitat d’identificació per solidaritat? La sensació és que som capaços de manifestar la nostra solidaritat sempre i quant no sigui ni massa llunyà (no he sentit a ningú declarar “Jo soc Tutsi” ), ni tampoc massa proper (en aquest cas més que solidaritat, el que sentim és pànic)...
“Jo no soc la Maria”. Jo no vull ser la veïna que va perdre la feina, perquè la fabrica on treballava va tancar. El fet és que el seu patró va traslladar el negoci a països llunyans, amb treballadors sense protecció social, pagats a la peça, amb salaris insuficients per viure, i empleats i despatxats sense cap tipus de formalitat en funció de les necessitats de producció.  Tampoc és un pecat mortal si em vesteixo amb la roba barata que en resulta... “Jo no soc la Maria”.

El problema d’identificar-se amb la Maria és que cada mati  te la pots creuar al anar a comprar al pa. I al cap i a la fi, saps perfectament que tens més possibilitats estadísticament parlant, de ser una Maria, que no que se t’acosti un kamikaze amb ganes de gresca.


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-03-2016

dimarts, 22 de març de 2016

Un mon de somni





Hi ha el mon real, tal com el vivim o el percebem, i el mon somniat, tal com ens agradaria que fos de veritat.
Imagina que ets víctima d’alguna guerra, que la sequera maltracta el teu entorn, que passes fam, o el teu estatus laboral és proper a l’esclavatge... Tens gana, tens set, tens fred, tens calor, tens por, tens mal, i somnies d’un mon on tindries accés a l’aigua, al menjar, a un niu decent, a la seguretat física, vaja, els mes baixos estrats de la piràmide de Maslow.  Podem afirmar sense gaire perill d’equivocar-nos que la coincidència entre tots dos mons, el real i el somniat (per molt bàsics que siguin els teus estàndards de mon somniat) no representarà, gaire més que l’aire que respirem, i l’amor que puguem sentir per els teus essers més propers, si és que te’n queden.
Si formes part de la categoria dels precaris, o de les classes mitjanes en via de precarització, a les nostres societats occidentals opulentes, però cada cop més desigualitàries, el mon real i el mon somniat s’encavalquen una mica més. Potser que tinguis aigua corrent, lavabo, calefacció, cotxe, un ordinador, un smartphone, etc.., tot i  que tens la impressió que cada cop més s’allunyen l’un de l’altre, ja que tens dificultats o vius amb la por de tenir més dificultats, o que la teva descendència tingui més dificultats dema. Llavors  hi ha dos casos de figura en funció de si has sucumbit o no a la injunció individualista del neoliberalisme, perquè els dos mons es superposin més o menys:
El teu mon somniat pot presentar-se lliure dels teus rivals perdedors o si realment ets un imbecil acabat, lliure d’estrangers, de jueus, àrabs, maricons, i del treball i del dret de vot de les dones ja que hi som... O  proposa al contrari condicions de vida decents per a tothom (salarials i d’habitatge), un aire respirable, aliments sense pesticides o metalls pesants, etc..  Malgrat el mirall deformant i anxiogen que ens reenvia la societat, m’agradaria pensar que en el fons de ells mateixos, un cop han perdut les pors que els hi corrou el ventre, la immensa  majoria de la gent optaria malgrat tot per la segona opció, a l’ideal , en el millor dels mons possibles. (Deixeu-me el meu  mon somniat, d’acord?)
Si formes part de l’oligarquia, l’encavalcament entre els dos mons es gairebé total (al menys des del punt de vista de una opinadora de pa sucat amb oli de classe mitjana). Si, encara que el teu Leit-motiv sigui la manera com t’escanyen amb impostos i que et passis els dies intentant esquivar-los. Si, ja se que t’agradaria tenir un Lamborghini  o un iot , o un xalet a Courchevel de més, i que tens por que t’enxampin el compte a suïssa (que a Andorra les coses estan peludes). Si, tems perdre les pròximes eleccions i ser privat així de una unça del teu poder, o que el populatxo  t’angoixa una mica, encara que la teva dona de fer feines filipina es bastant ben educada malgrat sigui una mica dropa... El cas és que el teu mon real s’assembla prou al mon somniat... al menys pels pelacanyes que son legió!
Sigui com sigui, el que esta clar, és que el mon on vivim, ha estat pensat. O si ho preferiu, ha estat somniat. És el resultat de tries i de renuncies, de un militantisme ideològic hàbilment vestit en la inevitabiitat de una pseudo-ciència: la economia.
La economia que mana invertir milers de milions per rescatar bancs o fabricar armes de guerra, en compte de alimentar gent que mor de gana (goïta pobrets quina panxa tenen...), o de frenar l’asfixia del planeta(ja s’ho faran els que venen al darrere!). Països dits rics, en plena depressió econòmica i nerviosa, amb l’atur i la precarietat que augmenten inexorablement...
I malgrat tot la classe política s’entossudeix, malgrat la ineficàcia patent de totes les amargues pocions màgiques que ens venen des de fa uns anys, inclús quan els amiguets, tipus FMI, troben errades en els seus excels i diuen: Upss!!!
Podem teoritzar a l’infinit sobre la naturalesa cínica i involuntària, ideològica o neurològica de l’encegament i la sordesa  de les elits, però tot esperant, una cosa és certa, quan menor és la distancia entre el mon real i el somiat, menys sentim pressió per a reduir-la.
Pots indignar-te , escanyussar-te, cridar fins l’afonia, denunciar a les xarxes socials, el  canvi no vindrà des de dalt. Com pots esperar que algú que viu en el mon somniat hi renunciï? Si tu també visquessis en el teu mon somniat, no soltaries penyora tant fàcilment no?
La pressió només pot venir de l’exterior, i en l’ocurrència des de baix. I cada dia que passa esperant que el miracle es produeixi, és un dia més perdut.
Pots no esperar el miracle, però tampoc fas res a part remugar, segur que és perquè la distancia entre el teu mon real i el teu mon somniat, a defecte de ser ideal, és fet i fotut encara confortable o com a mínim suportable, acceptable.
Millor per tu , en aquest cas segurament et podries permetre sacrificar un mica del teu cervell disponible i de la teva clarividència per pensar i contribuir a trobar algun camí per millorar tot plegat.
O potser pensaves que t’ho donarien tot fet?

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” 22-03-2016

dimarts, 15 de març de 2016

El Dret d’existir...





Vivim en la era de la informació instantània diuen... Les noves tecnologies, i les nombroses xarxes socials que s’hi ha desenvolupat, fan que rebem un flux continu de noticies que es superposen i es barregen, un concentrat de una societat neuròtica.
Mentre ens congratulem dels avenços democràtics festejant la constitució a casa nostra, continuen sent noticia els refugiats que al perill de la seva vida fugen de la guerra i de la fam als seus països; a Espanya continua el estira i arronsa de les negociacions per fer govern; a França després restringir les llibertats en nom de la seguretat, fan camí en la regressió dels drets dels treballadors (que ja se sap que son els culpables de la crisis econòmica!); a Alemanya les polítiques d’acollida dels refugiats han fet perdre pistonada a la coalició  de govern en favor de les forces contraries a l’arribada de refugiats;  a Estats Units protagonitza la campanya per les presidencials un personatge que si no fos per la possibilitat que accedeixi al poder ens faria riure, per lo caricatural i perillós de les seves idees; i arreu en general, van prenen força les posicions xenòfobes i individualistes...
Mentre moltes Constitucions i entre elles la nostra han incorporat la Declaració de Drets Humans en els seus textos, és paradoxal com no tan lluny d’aquí  la noció de Drets per als refugiats ni es contempla, donat que no se’ls hi concedeix  ni les necessitats bàsiques ... Per els refugiats, per les mares que han vist els seus fills morir, per la gent que han arribat a bon port i en un país estrany s’apunten a cursos de alfabetització després d’haver sobreviscut enganxat al teulat del remolc d’un camió no hi ha celebracions. No hi ha discursos amb banderes...
La Constitució, diuen també, ens va fer més sobirans...
Com a sobirans que som doncs, entenc que tenim més deures que la resta de la gent. Quan vius en un palau, que menges en una vaixella d’or i que ets servit per tot un imperi( be, uns més sobrats que d’altres!), has de reconèixer les teves responsabilitats. Desgraciadament hi ha poques probabilitats que hi hagi un dia un sobirà capaç d’admetre que el poder és un camí de creu, una penitencia, i la corona, una corona d’espines....
No nomes hauríem d’acollir aquestes famílies que amb un coratge sobrehumà afronten situacions dantesques, a la recerca de una llibertat  lliure, de una vida millor i en pau, si tinguéssim una mica de vergonya i de dignitat hauríem de demostrar-los-hi  la nostra admiració per la valentia que demostren. En canvi als supervivents que aconsegueixen tocar terra els esperen, camps d’acollida, que en realitat son autèntics camps de concentració.
Mentre, el que fem és erigir ells i naltros nous murs, noves fronteres, físiques o legals, no fos cas que la seva misèria se’ns encomanés. Per prova les polítiques erràtiques en matèria de refugiats i dret d’asil, molt fermes en els principis però tan laxes en l’acompliment.
El problema és que el cervell, com els altres òrgans del cos esta sotmès a l’influencia del medi ambient.... Ni la pesta ni el colera que han donat les epidèmies més terribles, més perilloses, no son tant sagnants com quan una psicosi s’empara de tota una població, llençant-se en una  cacera de bruixes, buscant enemics i culpables al propi desori...
Que és una guerra, sinó una malaltia psíquica que colpeja països i continents sencers? Centenars de persones que de cop i volta es dediquen a tallar-se el coll sense cap raó valida que no siguin ofenses entre líders espirituals,  que es dediquen a cremar ciutats recobrin el planeta de munts de cadàvers anònims, mentre el lobby de les armes negocia entre canapès de caviar i copes de xampany.
El determinant és el valor exacte de la vida humana en un país pobre o en un país ric. En un mon on la vida d’un home no te més valor que dos paquets de cigarrets, no hi ha color enfront dels beneficis que produeixen la venda del Kalashnikov, o el tràfic de persones...
Si no tenim més compassió que aquella que ens submergeix quan veiem les condicions infrahumanes dels refugiats, aquell momentet del telenotícies (que després cal passar a les coses importants, aquelles que ocupen el nostre dia a dia), no ens podem considerar civilitzats. Si tinguessin televisor, els refugiats assistirien a l’espectacle de països on el més abjecte dels egoismes esta no només als llocs de comandament sinó que s’ha convertit en un modus vivendi.
Compassió, però sobretot solidaritat per els vius d’Àfrica, del Sudan, de Eritrea, de Líbia , de Síria, que arrisquen les seves vides per arribar fins aquí esperant nomes poder respirar una mica, descansar, que en el fons el únic dret que exigeixen és el Dret d’existir...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-03-2016

dimarts, 8 de març de 2016

Ni a la venda, ni a la disposició de ningú, el cos de les dones (ni el humà), no és una mercaderia...



Segons el calendari avui tocaria parlar de Drets, de Dones, de Treball...
Doncs perquè no tractar del que en diuen “la professió més antiga de mon”?
Immersos en un mon on l’economia i els mercats manen, t’acabes preguntant, si totes les activitats  humanes, incloses les relacions humanes han de ser sotmeses a les lleis del mercat... La qüestió del diner i del que aporta la prostitució a l’economia és fonamental. Així quan s’afirma que es tractaria de un treball com un altre, quan es pretén organitzar el treball del sexe, cal anar amb molta cura, ja que ens estem posant en arenes movedisses, donat que estem constituint unes relacions mercantils en base a una matèria prima constituïda de dones, nens, homes també, d’essers humans vaja!
Des de fa uns anys a França s’està debatent d’una part sobre l’abolició de la prostitució des de la òptica de penalitzar el client, d’altra part la introducció i defensa per part d’algun col·lectiu de la figura dels “auxiliars sexuals” que acompanyarien de manera especifica(sic!) a adults discapacitats. Un debat que tot sigui dit es pot generalitza arreu, ja que enfronta els qui entenen que es tracta de una violència feta a les persones prostituïdes, en la seva majoria dones, i els que voldrien trobar una finalitat social a l’afer, ja sabeu arguments de l’estil que s’eviten violacions, etc...
Pel que fa als abolicionistes, argumenten que el  seu objectiu principal no és el de castigar als clients, ni tampoc el de fer la “moralina”, sinó el d’alliberar el mon femení de la violència, donat que la prostitució  no és mai una opció triada, sempre és una violència, i que generalment quan es parla de prostitució , es parla de dones per majoria “aplastant”.
Es tracta de treballar per la defensa de les persones prostituïdes, i en contra del sistema prostituïdor, constituït pels proxenetes, els clients, i la mateixa societat amb la seva indiferència.
El proxeneta, el  xulo , el macarra, ningú no dubta que és el qui s’aprofita de la prostitució d’altri, i en aquest sentit, esta mal vist per la majoria de la gent.
Però la peça clau sense el qual el sistema no podria existir, és el client.  El qui és la font de la demanda. Aquell per qui mai es pregunta i a qui sempre trobem excuses. El que vol, el que fa, és comprar un acte sexual, que per definició és violent. Sense aquesta figura no hi hauria prostitució, i doncs quedaria un lloc per a la sexualitat sense constriccions per la força o per els diners.
També hi ha un tercer actor en joc  pel que fa al sistema prostituïdor, i és la societat que en no prohibir la compravenda d’actes sexuals, en mirar-se tèbiament com colonitzen els diaris els anuncis oferint “mimos” a preus competitius, i reprovant únicament a les persones prostituïdes, els nega els seus drets humans fonamentals.
I és que la prostitució és violència. En tots els casos. Potser algunes persones ho han triat, o pensen haver-ho triat (ne es pot descartar aquesta opció). No es pot dir a algú com a individu que no te dret a triar. Però podem decidir que si no se li pot prohibir vendre un acte sexual, si que podem prohibir la seva compra. Ja que si admetem que en alguns casos individuals hi pot haver una tria voluntària, això no ha de constituir un projecte de societat, perquè sabem que la immensa majoria de les persones prostituïdes ho son per la força, l’amenaça, la violència... Violència que comença sovint abans de l’entrada en aquest mon, persones amb autoestima a nivell de terra, preses fàcils per als manipuladors. Violència per part dels clients. Segons els estudis, els clients serien els principals agressors de les persones prostituïdes. Violència per part de les xarxes de tràfic d’humans i proxenetisme. Violència també per part de la societat (tant recta moralment!), que en compte d’incriminar  la demanda, acusa a les persones prostituïdes (ja se sap, allò de les males putes...). No em direu que no te delicte la cosa, la víctima és el culpable!
I finalment, però no la menys dura de les violències: el fet d’haver de tenir relacions  sexuals no desitjades, i a repetició. Amb el que ha costat entendre les conseqüències destructores de la violació, per avançar poc a poc en la seva criminalització, serà difícil fer entendre que difícilment un bitllet de banc pot esborrar les conseqüències de una relació sexual no desitjada!
Un altre argument fonamental: el principi de la dignitat de la persona humana. Es compra el consentiment com si d’un objecte es tractés. Però el consentiment no pot ser només la clau de les relacions sexuals, perquè si aquest pot ser comprat, el desig mai no es podrà comprar! Ja ho sabeu allò de : “hi ha coses que no tenen preu, per la resta Master Card!”
Parlem doncs d’una lluita per la llibertat sexual de  tots i totes, ja que si la prostitució  és violència sexual per les persones prostituïdes, esdevé alienació pels clients. I quan plantegen la figura dels auxiliars sexuals crida l’atenció l’idea que ens fem dels discapacitats, si entenem que en aquest àmbit els hauriem de tractar diferentment de la resta. Si el col·lectiu de discapacitats el que tendeix és a la normalització  en tots els àmbits, pretendre que només poden conèixer la sexualitat mitjançant una masturbació reemborsada per la Seguretat Social, no deixa de ser discriminació pura i dura.
Ja ho veieu, el debat dona per molt. Per no allargar-me, només deixar constància que la prostitució és el lloc on convergeixen totes les injustícies, totes les desigualtats i tots els sistemes de dominació, el lloc on es concentren totes les exclusions.
La meva petita reivindicació per la diada, seria doncs avançar en el camí per abolir  tota mena de mercantilització del cos humà.
Apa que tingueu un reivindicatiu dia de la dona treballadora!!!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 08-03-2016

dimarts, 1 de març de 2016

Per la seva seguretat, es prega deixin les llibertats abans d’entrar...






En el tema de les dades personals, vivim immersos en una mena d’esquizofrènia. Per una part tendim en compartir en les xarxes socials, tots els moments de la nostra vida, inclosos els més íntims, i d’una altra part es desenvolupa una mena de paranoia sobre el que ha de transcendir o no. Cada dia és més la legislació sobre  protecció de dades, la privacitat, i es multipliquen els conflictes en quant a la propietat d’aquestes i del us que se’n pot fer des de diferents àmbits.
A priori semblaria només un problema de sentit comú de cadascú de nosaltres en quant al que comparteixes i el que no. Pots ser simplista com acostumo a ser jo, i dir-te que si ets honest , que no fas res mal fet, el fet d’estar vigilat permanentment no t’ha de perjudicar per a res... A més vivim en una època on la seguretat s’ha convertit en el Leit-motiv de uns hi ha altres per a justificar més vigilància....
Un nou episodi en aquest maremàgnum de contradiccions és el conflicte que oposa Apple al FBI:
La Justícia nord-americana exigeix a Apple que  ajudi l’FBI a  accedir al contingut xifrat del telèfon mòbil de un dels autors de l’atac de San Bernardino que va fer 14 morts el darrer mes de Desembre. Tots els IPhone que disposen de les versions iOS8 i més recents estan codificats per defecte, i Apple no posseeix la clau per desxifrar-los, ja que aquesta esta guardada en el mateix telèfon. Això significa que l’empresa no pot accedir als continguts d’un aparell encara que així se li exigeixi. Cal afegir una altra funcionalitat instal·lada en els IPhone, que esborra automàticament el contingut del telèfon després de deu intents infructuosos de desbloqueig. Així doncs, el que demanen a Apple ,és que desenvolupi una aplicació que, si no es pot  desactivar aquesta funcionalitat,  permeti al menys neutralitzar-la, de manera que els investigadors puguin provar gran nombre de contrasenyes.
El cas és que Apple es nega a crear aquest accés d’esguillevis. Entenen que creant una aplicació que desactivi les funcions de seguretat en el marc de una enquesta, creen una eina que permetria a qualsevol que l’obtingués de desbloquejar qualsevol IPhone.
I és que , des que Edward Snowden va revelar l’envergadura de l’espionatge electrònic del que son objecte els ciutadans , les institucions i els governs d’arreu per part de la NSA, els grans grups tecnològics han anat apostant cada cop més per productes i aplicacions inviolables, en que únicament el usuari te la clau d’accés, com a argument comercial.
Cal recordar també que les repressions per part dels règims autoritaris, la persecució organitzada dels dissidents, la tortura i els assassinats d’estat han posat en valor el rol que poden arribar a tenir els proveïdors de tecnologia de comunicació pel que fa a la protecció dels drets dels pobles a traves del mon.
Tot plegat ens du a prendre consciencia que les empreses no només han de respectar la vida privada o la llibertat d’expressió del seus clients, sinó a més de la necessitat de proveir-los dels mitjans tecnològics per gaudir sense por dels seus drets fonamentals a la vida privada, a la llibertat de comunicació i d’expressió.
Ha esdevingut una qüestió de vida o mort impedir els governs  saber qui parla amb qui, qui pensa que, o qui s’expressa públicament de manera anònima.



I és que vivim en una època fràgil, on els principis traslladats des de fa més de mig segle en els tractats relatius als drets humans, son qüestionats. Ho podem veure a França amb l’Estat d’Urgència que permet al govern declarar un suspensió de drets i llibertats per un període encara indeterminat. O el cas omís que han fet els Anglesos i els Suecs a l’advertiment de l’ONU que condemna la detenció arbitraria de Julian Assange, que fa que tot plegat contribueixi a minar la confiança i l’autoritat moral que s’atribueix a les democràcies que donen lliçons de Drets Humans.
Així en el cas de Apple contra l’FBI no es tracta de entrar en guerra amb els Estats Units, i encara menys de posar-se del costat dels terroristes.  Es tracta de lluitar per uns drets fonamentals que s’han d’aplicar arreu del mon, i han de beneficiar a tothom. Als terroristes també.... I és que és així com es defineix el principi de dret. Un principi n’és un només si s’aplica absolutament a tothom i en totes circumstancies.
Així doncs a més de una postura comercial, estaríem parlant de la responsabilitat de les empreses privades en matèria de protecció de Drets Humans, enfront dels estats que podrien estar temptats de violar-los, més enllà de lla simple protecció de la vida privada.
Per definició els governs democràtics son inestables... Ni  que sigui per el simple fet que poden ser substituïts a cada elecció... De fet aquells per qui votem ens representen cada cop menys...
Imagineu si guanya les properes eleccions Donald Trump... Que faria amb les dades dels que son contraris a les seves idees?


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 01-03-2016