dimarts, 2 de febrer de 2016

Onkalo




La setmana passada , us parlava del darrer llibre d’en Henning Mankell, un llibre ple de preguntes que se’ns presenten de cara al futur, això si, si tenim temps i ganes d’aturar-nos en aquesta mena de fugida endavant en la que vivim, per pensar en el sentit de tot plegat...
En un seguit de records aparentment inconnexes, ens parla de Onkalo:
Onkalo ( que en Finlandès vol dir cavitat, encara que alguns ho tradueixen com a amagatall, ja que pot fer referencia a una cosa secreta o al “troll que viu a les cavitats de les muntanyes”) és un projecte de cementiri de residus nuclears d'alta activitat , previst per acollir aquestes deixalles a partir del any 2020, i per una durada de 100 000 anys. 
Es tracta d'un dipòsit geològic profund per emmagatzemar de forma definitiva el combustible nuclear usat. Els treballs van començar l’any 2004, i es situa prop de la central nuclear d’Olkiluoto. Es preveu que d’aquí a l’any 2120, quan tot el combustible hagi estat dipositat , tots els túnels seran tapats i segellats, i totes les instal·lacions de superfície, seran destruïdes.
Segons anava llegint “Arenes Movedisses”(el darrer llibre d’e Mankell), anava pensant, que això d’Onkalo em sonava molt, i que jo ho havia llegit en alguna de les novel·les d’aquelles rares i negres que acostumo a consumir... Com que soc d’un natural obsessiu, he repassat aquests dies tots el volums d’en Mankell a la recerca d’aquella novel.la que parlava d’Onkalo com d’un lloc prohibit. No way...
Res de res... Fins que vaig caure sobre “El pes del cor” de la Rosa Montero. Allà retrobem la Bruna Hussky, la Replicant amb una durada de vida determinada, habitant dels Estats Units de la Terra, cap a l’any 2109, a qui les seves aventures porten fins a un indret sagrat i maleit de nom Onkalo...
Tots dos autors, fan referencia a la pel·lícula sortida el 2010, “Into Eternity”, del danès Michael Madsen. Un documental que parla del emmagatzematge d’aquest residus altament radioactius en capes geològiques profundes, concebut per una durada mínima de 100 000 anys. Però parla a més  dels dubtes que es plantegen pel pervindre, de cara a les generacions futures, i de la dificultat de fer-se una idea de les coses a una escala de temps  tan important...
El projecte Onkalo seria una solució permanent pel que fa als residus nuclears, ja que enterrant-los a 500 metres sota terra, en una urna de roca  vella de de 1,8 bilions d’anys, i doncs considerada suficientment estable perquè el seu comportament sigui predictible a     100 000 anys vista.
El problema es planteja en quant a la seguretat del dispositiu, i particularment pel que faria a una eventual intrusió d’origen humà.
Es poden de debò anticipar els canvis de la societat a anys, o inclús segles vista? Com poden ser les generacions futures d’aqui a 100 000 anys? 3000 generacions...
Si els ciutadans de la vella Europa, estendards durant anys dels Drets Humans , estan basculant a marxes forçades vers la xenofòbia més absoluta, com podem anticipar els comportaments de la societat a tants anys vista?
A que son deguts, si no a la inestabilitat del comportament humà les crisis , guerres, i altres catàstrofes (encara que algunes emmascarades sota la definició de catàstrofes naturals)?
Podem tenir fe i pensar que els terraquis del futur, sabran que son els Onkalos i les raons de la seva construcció, o potser fora millor que definitivament els Onkalos fossin oblidats com si no haguessin existit mai...
 I si d’aquí a 100 000 anys els redescobrissin?
Serien vistos com llocs de culte, o tombes, o com tresors amagats? Entendran aquelles generacions llunyanes els nostres símbols, les nostres llengües? Tindran una tecnologia mes avançada, o al contrari més rudimentària?
Mentrestant, anem fent... Incapaços de projectar-nos més enllà d’aquella jubilació  promesa, però que ja ens estan començant a negar, amb l’única finalitat de viure més temps, més guapos (que no més bells), més llestos (que no més savis), més rics (que no més valuosos), però fet i fotut , oblidant-nos de viure...

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 02-02-2016