dimarts, 9 de febrer de 2016

Matar la gallina dels ous d’or.





Epppppp!!!
Que no hi ha eleccions a la vista i s’està parlant del Pas???
Es clar, ara toca parlar de nou de la famosa llegenda del Far West, del poble sense llei com els hi agrada anomenar-lo a alguns , o com solíem dir uns altres, de manera més carinyosa o irònica, de la “Reserva Índia de la Vall d’Orient”...
Com son aquests del Pas! Agabatxats, assilvestrats, raros, forasters, sonats, Foragidos, i tants altres apel·latius, que el que demostren és un desconeixement brutal de la gent que hi viu i que hi treballa...
I és que el Pas vist de l’exterior té això... Et demanen intrigats com pots viure allà, quan tothom s’ha fet a la idea, que deu ser un lloc inhòspit , cau d’ expatriats i gent de mala vida... Per una altra banda, es percep la sospita que alguna cosa hi deu haver, algun misteri, perquè la gent decideixi quedar-s’hi...
Potser si que té quelcom d’especial, potser si que és un país a part...
Mentre observo com s’apaga poc a poc una altra de les flames aquelles que també van contribuir a fer créixer el Pas, he repassat algunes de les histories que ja us havia explicat, i que parlaven del Pas de la Casa...
Ens han anat deixant molts. El Jaume Brugat, la Pierrette, l’Emilien, el Sr Caceres, el Juanito , i el seu germà el Baltasar, el Sassa, l’André, l’Arturo, la Juanita i el Maximo, el Domingo Mesas i molts més que ara m’oblido, però que sorgeixen en algun moment, enmig d’alguna anècdota, d’algun record... Valents, avesats a llargs períodes d’incomunicació, i coneixedors de la necessitat de buscar-se la vida perquè sabien que ningú no els vindria a ajudar de l’exterior, i que, de la cohesió i de l’ajuda mútua depenia la supervivència de la comunitat. Gent humil. Gent treballadora. Els famosos Pioners...
I em pregunto: que se n’ha fet d’aquella gent del Pas?
Ben mirat , crec que encara hi son...
Continuo veient pencaires, llevats des de fa hores quan comencen a obrir els comerços a Parròquies baixes, malgrat no hagin pogut aclucar l’ull pel xivarri nocturn als carrers. Han abrigat els nens, i encara que sigui amb el moc penjant, els deixen de bon mati a la guarderia, que l’amo no entén de febres i tonteries, i van cap a la feina dia si , dia també, que les temporades son curtes, i no estem per caps de setmana i postes de sol...
Tinc el costum de dir que a la gent del Pas, ens encanta estar en període electoral. Llavors tot son visites, mimos, promeses, fins i tot arribem a pensar que a més de ser una de les fonts més importants d’ingressos del país, els importem, es preocupen per nosaltres...
Llavors passen eleccions, i tot queda en un miratge... Així... Només et queda la gloria i els titulars als diaris...
I com un nen que s’enrabia i es comença a plantejar deixar de respirar, et revoltes, i tornes a sortir als diaris. Aquest cop , però, ja no es tracta de mirades benvolents, sinó amb aquells índexs acusadors: mireu-los els dolents, i és que no se’ls pot deixar sols!
La sensació de pertànyer a una comunitat deu ser aquesta, oi? El sentir-se ofès quan s’ataca el teu poble...
Que passa doncs amb el Pas?Jo diria que ben al contrari.
Un problema d’estètica o localització? Au va!!!
Amb el Pas passa que qui ha de fer complir la llei no ho ha fet mai. Més aviat se l’ha modelat en benefici propi...
Per art de màgia s’han convertit pàrquings en supermercats, s’han ocupat galeries de servei per engrandir els espais comercials, s’han venut i revenut més de 20 vegades les mateixes places d’aparcament per concedir permisos d’obra, s’han subhastat parcel·les per eixugar els dèficits...
Fet i fotut, el Pas ha estat com una mina, amb uns obrers dels quals ningú no s’ha preocupat mai de les condicions de vida i d’habitatge, que nomes tenen com a missió extreure les riqueses fins a l’esgotament, sense tenir la més mínima cura de l’entorn, ni del futur que quedarà, un cop exhaurides les riqueses. Una mena de caixa enregistradora on uns poden posar la mà a voluntat per omplir-se les butxaques, la gallina dels ous d’or.
El problema del Pas, és en el fons, que ningú no es planteja que es tracta de un poble de debò, sinó només com una fonts d’ingressos.
Digueu-me rareta, però no m’ha cridat mai l’atenció viatjar a llocs on tinc la sensació que la gent no te vida més enllà de les atraccions turístiques.
Però ja ho diuen que la pobresa necessita molt (sobretot la pobresa d’esperit), però a l’avarícia li falta tot!

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 09-02-2016