dimarts, 23 de febrer de 2016

L’amor passional ha mort... víctima d’una pallissa!





Tot i que soc una autentica fanàtica de la radio, tinc poca costum d’escoltar les cadenes musicals. Em va més el rollo tipo tertúlies i magazins varis, això si quan no em surten amb bajanades  esotèriques, i oracles de pacotilla que t’encerten suposadament el futur només amb la teva data de naixement, en horari infantil i en una cadena de caire nacional...
Sol ser llavors  quan en un cop de geni canvies el dial, tot renegant contra la utilització dels teus impostos per augmentar el grau de decerebració de la població.
Cal afegir-hi  que darrerament, el meu grau de tolerància a segons quin tipus de tertúlies, o més ben dit segons quins temes de discussió, es troba sota mínims històrics. Així doncs podria ser una bona opció canviar a cadenes musicals...
Si tenim en compte la saturació permanent quan camines pels carrers del Pas, amb el xumba-xumba i companyia amb que ens persegueixen els comerços, restaurants, i megafonia de pistes (llavors s’estranyen que la gent vagi tan espitosa pel mon!), et decantes per algun dial de clàssics.
Be...  clàssics per cinquantines! Dels 60 cap aquí, que a mi la musica que en diuen habitualment clàssica, més aviat m’enerva, que no em relaxa l’esperit...


És curiós que quan es parla de cançons llegendàries, de veus de llegenda, de seguida t’adones que en el mon artístic, com en la majoria dels àmbits de la vida, també hi ha una dominació brutal per part de lo masculí. I és que, quan es parla de grans veus, solen ser grans veus, de grans homes.
Eppp!!! Grans homes que canten a l’amor, però.... Aquest pseudo-amor que sovint rima amb possessió, aquest amor boig tan celebrat, l’amor possessiu, l’amor cec, l’amor alienador que en certa manera ve a justificar els pitjors crims contra les dones.

Que estic exagerant dieu?
Que una de les meves cançons preferides és “Le vent nous portera” de Noir Desir, i la veu és la del botxí de Marie Trintignant?
Ja... però fixeu-vos-hi una miqueta...

Els grans ídols de tots els temps, declamen que no és la seva culpa al llarg de les seves cançons, demanen perdo (moment ben conegut per tots en el cicle de  violència), busquen per tots els mitjans de desculpabilitzar, tot fent-nos creure que l’amor és això. L’amor en el que hauríem de somniar tots.

Com a exemple alguns monuments de la cançó ...

Johnny Halliday a “Requiem pour un fou” :
« Je n’étais qu’un fou mais par amour
Elle a fait de moi un fou, un fou d’amour
Mon ciel c’était ses yeux, sa bouche
Ma vie c’était son corps, son coeur
Je l’aimais tant que pour la garder je l’ai tuée

O John Lennon, que amb una melodia dolcíssima, s’excusa en la gelosia per haver fet mal a l’estimada a “Jealous Guy”... Com no perdonar-lo???

Ja us esteu dient, que la feminista endimoniada ha tornat de vacances o d’on sigui que estigués... Que ja ho se que tinc tendència a treure les coses de mare...

Però és que el pitjor ve quan entre tanta veu de llegenda masculina, t’apareix, la femina de torn, anhelant el mateix amor apassionat, fins el punt que desitges que la següent cançó siguin els Pimpinela, perquè al menys  si hi ha d’haver sang i fetge, mira, que hi hagi intercanvi de tirs!!!

Va dona que només son cançons...
El problema és que sovint aquestes no deixen de ser el reflex d’aquesta indulgencia que demostra la societat, en front del que en diuen els crims passionals.

Matar per amor? Circumstancies atenuants en diuen...
I la resta del mon ho coregem... 
Aixxx!!! És que és tan romàntic!!!! (sic!)


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del ”Ningú és Perfecte” de Radio Valira 23-02-2016