dimarts, 23 de febrer de 2016

L’amor passional ha mort... víctima d’una pallissa!





Tot i que soc una autentica fanàtica de la radio, tinc poca costum d’escoltar les cadenes musicals. Em va més el rollo tipo tertúlies i magazins varis, això si quan no em surten amb bajanades  esotèriques, i oracles de pacotilla que t’encerten suposadament el futur només amb la teva data de naixement, en horari infantil i en una cadena de caire nacional...
Sol ser llavors  quan en un cop de geni canvies el dial, tot renegant contra la utilització dels teus impostos per augmentar el grau de decerebració de la població.
Cal afegir-hi  que darrerament, el meu grau de tolerància a segons quin tipus de tertúlies, o més ben dit segons quins temes de discussió, es troba sota mínims històrics. Així doncs podria ser una bona opció canviar a cadenes musicals...
Si tenim en compte la saturació permanent quan camines pels carrers del Pas, amb el xumba-xumba i companyia amb que ens persegueixen els comerços, restaurants, i megafonia de pistes (llavors s’estranyen que la gent vagi tan espitosa pel mon!), et decantes per algun dial de clàssics.
Be...  clàssics per cinquantines! Dels 60 cap aquí, que a mi la musica que en diuen habitualment clàssica, més aviat m’enerva, que no em relaxa l’esperit...


És curiós que quan es parla de cançons llegendàries, de veus de llegenda, de seguida t’adones que en el mon artístic, com en la majoria dels àmbits de la vida, també hi ha una dominació brutal per part de lo masculí. I és que, quan es parla de grans veus, solen ser grans veus, de grans homes.
Eppp!!! Grans homes que canten a l’amor, però.... Aquest pseudo-amor que sovint rima amb possessió, aquest amor boig tan celebrat, l’amor possessiu, l’amor cec, l’amor alienador que en certa manera ve a justificar els pitjors crims contra les dones.

Que estic exagerant dieu?
Que una de les meves cançons preferides és “Le vent nous portera” de Noir Desir, i la veu és la del botxí de Marie Trintignant?
Ja... però fixeu-vos-hi una miqueta...

Els grans ídols de tots els temps, declamen que no és la seva culpa al llarg de les seves cançons, demanen perdo (moment ben conegut per tots en el cicle de  violència), busquen per tots els mitjans de desculpabilitzar, tot fent-nos creure que l’amor és això. L’amor en el que hauríem de somniar tots.

Com a exemple alguns monuments de la cançó ...

Johnny Halliday a “Requiem pour un fou” :
« Je n’étais qu’un fou mais par amour
Elle a fait de moi un fou, un fou d’amour
Mon ciel c’était ses yeux, sa bouche
Ma vie c’était son corps, son coeur
Je l’aimais tant que pour la garder je l’ai tuée

O John Lennon, que amb una melodia dolcíssima, s’excusa en la gelosia per haver fet mal a l’estimada a “Jealous Guy”... Com no perdonar-lo???

Ja us esteu dient, que la feminista endimoniada ha tornat de vacances o d’on sigui que estigués... Que ja ho se que tinc tendència a treure les coses de mare...

Però és que el pitjor ve quan entre tanta veu de llegenda masculina, t’apareix, la femina de torn, anhelant el mateix amor apassionat, fins el punt que desitges que la següent cançó siguin els Pimpinela, perquè al menys  si hi ha d’haver sang i fetge, mira, que hi hagi intercanvi de tirs!!!

Va dona que només son cançons...
El problema és que sovint aquestes no deixen de ser el reflex d’aquesta indulgencia que demostra la societat, en front del que en diuen els crims passionals.

Matar per amor? Circumstancies atenuants en diuen...
I la resta del mon ho coregem... 
Aixxx!!! És que és tan romàntic!!!! (sic!)


Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del ”Ningú és Perfecte” de Radio Valira 23-02-2016


dimarts, 16 de febrer de 2016

Matins




Ja se sap, els matins són el moment més important del dia. El matí és aquell moment on tot és possible, on la vida no és més encara que una pàgina en blanc que ens aplicarem a omplir amb mils esdeveniments quotidians.
Per això cada gest compta, cada acció tindrà un valor que condicionarà el dia que comença.
Estaria be fer una mena de seguiment del full de ruta quotidià de manera a no espatllar aquests primers instants, a seguir una mena de disciplina perquè el dia pugui començar sota els millors auspicis.
El primer pensament, aquell que fa que el dia serà com un nou naixement, aquell que guiarà les meves properes 24h; A vegades és “ja és l’hora?”, d’altres és “no encara si us plau!”, o aquells on et lleves d’un bot, “on és el despertador? Que no el vaig posar anit?”.
Diuen que la primera cambra que visites al llevar-te, és una mena de revelació del teu estat  d’esperit. Jo que em pensava que tothom anava de seguit cap a la tassa del wàter!
El pas següent és omplir-se una tassa de les grans de cafè, de manera a donar temps a les ninetes dels ulls d’acostumar-se a la llum, al sentit del olfacte de despertar-se progressivament, i treure´t aquella sensació pastosa de la boca...
Llavors ja has adquirit una minsa capacitat a comunicar amb l’exterior...
Poses el Telematin per saber de manera resumida si la terra encara existeix, si no ha esclatat cap guerra interplanetària més, o si el cel no ens ha caigut sobre el cap... Drames, tensions, però en certa manera alguna cosa de comèdia, sota la forma de promocions sobre la compra d’aquell cinturó per aprimar...
Ara que ja has rebut, ja estàs en posició de donar....
Engegar l’ordinador, repassar els missatges de correu, els watssaps, el Facebook i el Twitter, i cercar a You Tube, la cançó que insidiosament t’ha anat envaint el tupi, per compartir-la amb tots aquells a qui vingui de gust escoltar-la...
Ara que ja sabeu tots en quin estat d’esperit em trobo, i el que m’ha vingut de gust compartir, toca tornar a la cambra de bany, i vestir-se , bàsicament perquè avui tampoc et podràs quedar a casa sense treure´t el pijama...
Ja vindran temps millors, et dius mentre avalues des de la finestra el nombre de capes de roba que toca, tot i admetent que aquest hivern ha estat benèvol, ja que només t’has hagut de posar dues vegades les botes calentes.  Una a cada peu i en el bon sentit, toca el ritual de cordar-se els cordills... Eppp! Amb varies capes de roba no és tan fàcil! Considerem-ho el primer repte del dia...
Per fi dins del cotxe poses la radio en marxa, una mica de musiqueta per transformar el teu dia a dia en comèdia musical, els naixements i  les necrològiques... La rutina vaja!
Sempre ens queixem de la maleïda rutina…. Però  dia rere dia continuem repetint els mateixos gestos, caminant pel mateix camí, passant per les mateixes dreceres, repetint una i altra vegada les mateixes paraules, donant lliçons, caient en els mateixos errors, però seguint els reconfortants mateixos passos...
Deixar-se portar per la rutina, per aquella inconsciència amb que fas les coses quan les repeteixes un cop darrera l’altre, no prendre cap decisió, no pensar...
És quan estàs a l’alçada de Ransol, maleint els ossos dels propietaris dels vehicles sense equipaments especials,  quan t’adones que t’has deixat la carmanyola sobre la taula de la cuina, que no estàs segura d’haver posat en marxa el renta-vaixelles, que portes un pentinat de lleó, i no tens record d’haver-te rentat les dents...
I és que seguir la rutina, no és un mètode amb garantia de perfecció. Deu ser que el subconscient no es conforma amb la repetició dels gestos quotidians, i es busca l’aventura tant si com no...
Avui doncs toca afrontar les hordes d’esquiadors, que amb el mal temps hauran buscat refugi als bars, obrir-te un camí fins a la barra, i aconseguir menjar alguna cosa que no et faci enyorar massa la tarta de ceba oblidada sobre la taula de la cuina!


Antònia Escoda


Pe l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-02-2016

dimarts, 9 de febrer de 2016

Matar la gallina dels ous d’or.





Epppppp!!!
Que no hi ha eleccions a la vista i s’està parlant del Pas???
Es clar, ara toca parlar de nou de la famosa llegenda del Far West, del poble sense llei com els hi agrada anomenar-lo a alguns , o com solíem dir uns altres, de manera més carinyosa o irònica, de la “Reserva Índia de la Vall d’Orient”...
Com son aquests del Pas! Agabatxats, assilvestrats, raros, forasters, sonats, Foragidos, i tants altres apel·latius, que el que demostren és un desconeixement brutal de la gent que hi viu i que hi treballa...
I és que el Pas vist de l’exterior té això... Et demanen intrigats com pots viure allà, quan tothom s’ha fet a la idea, que deu ser un lloc inhòspit , cau d’ expatriats i gent de mala vida... Per una altra banda, es percep la sospita que alguna cosa hi deu haver, algun misteri, perquè la gent decideixi quedar-s’hi...
Potser si que té quelcom d’especial, potser si que és un país a part...
Mentre observo com s’apaga poc a poc una altra de les flames aquelles que també van contribuir a fer créixer el Pas, he repassat algunes de les histories que ja us havia explicat, i que parlaven del Pas de la Casa...
Ens han anat deixant molts. El Jaume Brugat, la Pierrette, l’Emilien, el Sr Caceres, el Juanito , i el seu germà el Baltasar, el Sassa, l’André, l’Arturo, la Juanita i el Maximo, el Domingo Mesas i molts més que ara m’oblido, però que sorgeixen en algun moment, enmig d’alguna anècdota, d’algun record... Valents, avesats a llargs períodes d’incomunicació, i coneixedors de la necessitat de buscar-se la vida perquè sabien que ningú no els vindria a ajudar de l’exterior, i que, de la cohesió i de l’ajuda mútua depenia la supervivència de la comunitat. Gent humil. Gent treballadora. Els famosos Pioners...
I em pregunto: que se n’ha fet d’aquella gent del Pas?
Ben mirat , crec que encara hi son...
Continuo veient pencaires, llevats des de fa hores quan comencen a obrir els comerços a Parròquies baixes, malgrat no hagin pogut aclucar l’ull pel xivarri nocturn als carrers. Han abrigat els nens, i encara que sigui amb el moc penjant, els deixen de bon mati a la guarderia, que l’amo no entén de febres i tonteries, i van cap a la feina dia si , dia també, que les temporades son curtes, i no estem per caps de setmana i postes de sol...
Tinc el costum de dir que a la gent del Pas, ens encanta estar en període electoral. Llavors tot son visites, mimos, promeses, fins i tot arribem a pensar que a més de ser una de les fonts més importants d’ingressos del país, els importem, es preocupen per nosaltres...
Llavors passen eleccions, i tot queda en un miratge... Així... Només et queda la gloria i els titulars als diaris...
I com un nen que s’enrabia i es comença a plantejar deixar de respirar, et revoltes, i tornes a sortir als diaris. Aquest cop , però, ja no es tracta de mirades benvolents, sinó amb aquells índexs acusadors: mireu-los els dolents, i és que no se’ls pot deixar sols!
La sensació de pertànyer a una comunitat deu ser aquesta, oi? El sentir-se ofès quan s’ataca el teu poble...
Que passa doncs amb el Pas?Jo diria que ben al contrari.
Un problema d’estètica o localització? Au va!!!
Amb el Pas passa que qui ha de fer complir la llei no ho ha fet mai. Més aviat se l’ha modelat en benefici propi...
Per art de màgia s’han convertit pàrquings en supermercats, s’han ocupat galeries de servei per engrandir els espais comercials, s’han venut i revenut més de 20 vegades les mateixes places d’aparcament per concedir permisos d’obra, s’han subhastat parcel·les per eixugar els dèficits...
Fet i fotut, el Pas ha estat com una mina, amb uns obrers dels quals ningú no s’ha preocupat mai de les condicions de vida i d’habitatge, que nomes tenen com a missió extreure les riqueses fins a l’esgotament, sense tenir la més mínima cura de l’entorn, ni del futur que quedarà, un cop exhaurides les riqueses. Una mena de caixa enregistradora on uns poden posar la mà a voluntat per omplir-se les butxaques, la gallina dels ous d’or.
El problema del Pas, és en el fons, que ningú no es planteja que es tracta de un poble de debò, sinó només com una fonts d’ingressos.
Digueu-me rareta, però no m’ha cridat mai l’atenció viatjar a llocs on tinc la sensació que la gent no te vida més enllà de les atraccions turístiques.
Però ja ho diuen que la pobresa necessita molt (sobretot la pobresa d’esperit), però a l’avarícia li falta tot!

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 09-02-2016

dimarts, 2 de febrer de 2016

Onkalo




La setmana passada , us parlava del darrer llibre d’en Henning Mankell, un llibre ple de preguntes que se’ns presenten de cara al futur, això si, si tenim temps i ganes d’aturar-nos en aquesta mena de fugida endavant en la que vivim, per pensar en el sentit de tot plegat...
En un seguit de records aparentment inconnexes, ens parla de Onkalo:
Onkalo ( que en Finlandès vol dir cavitat, encara que alguns ho tradueixen com a amagatall, ja que pot fer referencia a una cosa secreta o al “troll que viu a les cavitats de les muntanyes”) és un projecte de cementiri de residus nuclears d'alta activitat , previst per acollir aquestes deixalles a partir del any 2020, i per una durada de 100 000 anys. 
Es tracta d'un dipòsit geològic profund per emmagatzemar de forma definitiva el combustible nuclear usat. Els treballs van començar l’any 2004, i es situa prop de la central nuclear d’Olkiluoto. Es preveu que d’aquí a l’any 2120, quan tot el combustible hagi estat dipositat , tots els túnels seran tapats i segellats, i totes les instal·lacions de superfície, seran destruïdes.
Segons anava llegint “Arenes Movedisses”(el darrer llibre d’e Mankell), anava pensant, que això d’Onkalo em sonava molt, i que jo ho havia llegit en alguna de les novel·les d’aquelles rares i negres que acostumo a consumir... Com que soc d’un natural obsessiu, he repassat aquests dies tots el volums d’en Mankell a la recerca d’aquella novel.la que parlava d’Onkalo com d’un lloc prohibit. No way...
Res de res... Fins que vaig caure sobre “El pes del cor” de la Rosa Montero. Allà retrobem la Bruna Hussky, la Replicant amb una durada de vida determinada, habitant dels Estats Units de la Terra, cap a l’any 2109, a qui les seves aventures porten fins a un indret sagrat i maleit de nom Onkalo...
Tots dos autors, fan referencia a la pel·lícula sortida el 2010, “Into Eternity”, del danès Michael Madsen. Un documental que parla del emmagatzematge d’aquest residus altament radioactius en capes geològiques profundes, concebut per una durada mínima de 100 000 anys. Però parla a més  dels dubtes que es plantegen pel pervindre, de cara a les generacions futures, i de la dificultat de fer-se una idea de les coses a una escala de temps  tan important...
El projecte Onkalo seria una solució permanent pel que fa als residus nuclears, ja que enterrant-los a 500 metres sota terra, en una urna de roca  vella de de 1,8 bilions d’anys, i doncs considerada suficientment estable perquè el seu comportament sigui predictible a     100 000 anys vista.
El problema es planteja en quant a la seguretat del dispositiu, i particularment pel que faria a una eventual intrusió d’origen humà.
Es poden de debò anticipar els canvis de la societat a anys, o inclús segles vista? Com poden ser les generacions futures d’aqui a 100 000 anys? 3000 generacions...
Si els ciutadans de la vella Europa, estendards durant anys dels Drets Humans , estan basculant a marxes forçades vers la xenofòbia més absoluta, com podem anticipar els comportaments de la societat a tants anys vista?
A que son deguts, si no a la inestabilitat del comportament humà les crisis , guerres, i altres catàstrofes (encara que algunes emmascarades sota la definició de catàstrofes naturals)?
Podem tenir fe i pensar que els terraquis del futur, sabran que son els Onkalos i les raons de la seva construcció, o potser fora millor que definitivament els Onkalos fossin oblidats com si no haguessin existit mai...
 I si d’aquí a 100 000 anys els redescobrissin?
Serien vistos com llocs de culte, o tombes, o com tresors amagats? Entendran aquelles generacions llunyanes els nostres símbols, les nostres llengües? Tindran una tecnologia mes avançada, o al contrari més rudimentària?
Mentrestant, anem fent... Incapaços de projectar-nos més enllà d’aquella jubilació  promesa, però que ja ens estan començant a negar, amb l’única finalitat de viure més temps, més guapos (que no més bells), més llestos (que no més savis), més rics (que no més valuosos), però fet i fotut , oblidant-nos de viure...

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 02-02-2016