dimarts, 19 de gener de 2016

Blue Monday, Tuesday’s Gone, wenesday 13, Thursday song,Friday on my mind, Saturday night fever,Sunday morning...




Dilluns és blau com un cel blau, dimarts es vermell com una cirera, dimecres marró com una castanya, Dijous és groc com una llimona, divendres verd com una granota, dissabte taronja com una taronja, i diumenge rosa com una rosa...
Son versos del que els francesos en diuen una “comptine”,  cançons de bressol per que els nens aprenguin els dies de la setmana , els colors, els números, o el que es vulgui , de una manera divertida.
Tot per dir-vos, que els americans no han inventat res posant colors als dies de la setmana... Cal admetre però que son uns autèntics cracks a l’hora de empescar-se histories de promoció comercial, i el personal particularment receptiu i gregari a l’hora  de apuntar-s’hi...
Pot ser que si que haguem arribat a aquell estat de alienació tal, que fins i tot, ens hem de fiar del calendari per a sentir, tenir emocions.
Ja sabíem quan tocava festejar, ballar, i celebrar sense moderació per la nit de cap d’any, menjar , retrobar-se en família, i destil·lar tota la vena enganxifosa per Nadal, abocar-se a tots els excessos emparats darrera una disfressa per Carnaval... També hem anat aprenent quan toca demostrar l’etern agraïment a pares i mares  mitjançant corbates, torradores, o planxes... I si per Sant Valentí, ens llevàvem amb el cor enamorat, ara gracies a la saviesa del marketing  aprenem que és de bon to sentir-se deprimit el tercer dilluns de gener...  Una mica només... Lo just perquè et vingui de gust reservar un viatge a les illes caribenyes, per remuntar-te la moral, o deixar-te el que quedi de crèdit de la Visa en alguna botiga. Això  és clar, si la teva compta al banc ha sobreviscut a l’aquelarre de les festes nadalenques...
Esta clar que aquesta gent ens volen exprimir fins el moll de l’os!!
El problema de tot plegat és que malgrat passis olímpicament de tanta tonteria de festes empaquetades, et dius que tontos del tot no ho son , no... Perquè sigui casualitat o no , aquí estàs tu rebolcant-te en la depressió més absoluta...
Ahir l’ordinador em va estar recordant tot el dia, que el meu contacte de Facebook , Santiago Carrillo Solares complia 101 anys... Et dius que has de mirar d’arreglar les coses per tal que les teves amistats i família no tinguin un ensurt cada any pel teu aniversari un cop no hi siguis... També et ve al cap però, un trobada amb ell, fa 35 anys a Madrid...
Les xarxes encara van plenes dels adéus i homenatges varis a en David Bowie, quan ens assabentem de la mort de Glenn Frey , el guitarrista de Eagles, l’autor de Hotel Califòrnia...
Ostres!!!
Potser si que començo a tenir raons de pes per deprimir-me!!!
Morts els referents històrics i polítics, morts els referents musicals i culturals... Ja et comença a agafar una mica el iuiu, i et preguntes si no havies d’haver aprofitat el Blue Monday per mirar-te una mica tot el tema del Ocaso i companyia.... Que si fa no fa i si tot va be, et queden uns 20 anys per endavant...
Llavors és quan t’entra el pànic més absolut. Si em surten be els càlculs, i posant que no apugin l’edat de jubilació, les tres quartes parts del que em queda les he de passar treballant, i la quarta part restant?
És difícil projectar-se tan endavant immersos com estem en aquesta cursa per atrapar el vent, tots aquests diners gastats en objectes inerts i sense anima, cases cada cop mes grans, cotxes cada cop mes bons, passem el temps arrossegant-nos a les cadenes de menjar ràpid i a engreixar-nos, per després seguir el dernier cri en dietes per estar més sans.
Fet i fotut, potser fora bo gaudir ara i aquí de les coses , perseguir ideals simples sobre una vida millor i més justa, en compte de ofegar-nos en males costums imposades per l’esperit mercantil generalitzat.
Potser el que ens hauria d’espantar és el ritme de vida que portem ara , i no una hipotètica jubilació d’aquí a quinze anys...
Tornar pels anys que ens queden, a ser aquells joves idealistes, disposats a menjar-nos el mon!

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és perfecte” de Radio Valira 19-01-2016