dimarts, 26 de gener de 2016

Arenes movedisses





De la sèrie desaparicions de referents, avui toca parlar-vos d’en Henning Mankell, que ens va deixar el passat mes d’octubre.
No soc cap experta en literatura, com per parlar-vos-en des d’un punt de vista tècnic, però us puc fer arribar el meu  punt de vista de llegidora compulsiva, que més que fixar-se en les qualitats suposades de un escrit, es fia d’allò que fa que un llibre t’enganxi i sigues capaç de no dormir, ni menjar fins acabar-lo,  com que aquell altre que es vagi rebregant per la tauleta de nit fins desaparèixer, i un dia de gran neteja, no saps com, reapareixi arrebossat de borra, dels inferns de sota el llit...
Em vaig enganxar als llibres d’en Mankell, m’imagino que com molta gent, per les novel·les negres protagonitzades per en Kurt Wallander.
Com no enganxar-te amb un personatge tan entranyable, ple de dubtes existencials, a l’extrem oposat dels super-policies hollywodians. En Wallander, com molts dels herois de les novel·les escandinaves, Erlendur, Knutas, Hole, Rebecca Martinson i els altres, son altament imperfectes, homes i dones amb dificultats per entendre el canvi negatiu de la societat en que vivim. Son personatges plens d’humanitat, i fins i tot diria, fràgils, que observen com els crims més atroços venen a pertorbar un mon a priori idíl·lic, i que semblen a punt d’enfonsar-se a qualsevol moment, de trencar-se en mil bocins davant lo inexplicable. Com pots no posar-te en la seva pell?
Pel que fa en Wallander, he anat seguint al fil de les novel·les com ha anat envellint, seguint els seus canvis d’humor, com dubta, com comença a perdre la memòria... Però no et quedes només amb la part més fosca de tot plegat... Al cap i a la fi, no deixa de ser llei de vida, i la Linda Wallander , la seva filla ens prova que sempre hi haurà algú per agafar el testimoni...
Més enllà del personatge, et quedes amb la impressió de conèixer una mica millor aquelles terres escandinaves, paisatges empresonats per boires tenaces i un fred polar intens, però a mateix temps paisatges sublims que et conviden a viatjar per aquelles contrades, a caminar sobre les petjades dels protagonistes.
I no patiu, que es veu que cada any hi ha més víctimes d’assassinat a les pagines de les novel·les escandinaves, que en la realitat en aquelles regions... Escandinàvia , malgrat el que pugui semblar donada la gran producció de novel.la negra, és de les regions amb la taxa mes baixa d’homicidis del planeta, a més de formar part dels països on es viu més feliç del mon.
Ja ho veieu doncs. La culpa del meu enamorament amb els països nòrdics, és d’en Mankell i els seus col·legues...
Però si penseu que en Mankell és només el pare del comissari Wallander, només haureu vist una ínfima part de la pel·lícula...
Mankell va viure una gran part de la seva vida, a cavall entre el seu país d’origen i l’Africa, en particular a Moçambic, això el va portar a escriure sobre la immigració, la xenofòbia, la situació de la dona, els nens que viuen al carrer, les experimentacions de les farmacèutiques a l’Africa, la situació de la SIDA en aquell continent... En Mankell, no era només escriptor, també era un activista de diferents causes, i de fet totes les seves novel·les, incloses les policíaques, són una denuncia de molts tics de les nostres societats que fan perdurar les desigualtats entre les persones.
El darrer llibre d’en Mankell, Arenes movedisses, l’he llegit de manera diferent... No me l’he tragat, com tinc el costum de fer. L’he anat assaborint full a full...
Hi descobreixes, un noi que a 16 anys ja tenia clar que volia ser escriptor, i sense pensar-s’ho dues vegades, va fer les maletes i va marxar a Paris per assolir el seu somni. Com be deia: “He vingut al mon per contar histories. Moriré el dia que no ho pugui fer. La vida i l’escriptura només fan un.”
I així ha estat. Arenes movedisses, és un llibre que comença quan l’autor s’assabenta que pateix un càncer. Al fil del relat, vas descobrint la gènesi i el perquè de molts dels seus  llibres. I l’exposició de grans preguntes que es fa davant la mort, i que segurament pagaria la pena que ens les féssim sempre:
Que som? En que creiem i perquè? De que tenim por? Com ens enfrontem a la mort?
I la més reiterada : Quin mon deixarem en herència?
La resposta... Cadascú que hi digui el que vulgui...
Jo només se que trobaré a  faltar aquella promesa de plaer que suposava  cada nou llibre d’en Mankell...

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 26-01-2016