dimarts, 12 de gener de 2016

Al cap i a la fi...






Allà on tot acaba és on poden tornar a començar les coses...
No esta malament no, com a perspectiva per a la vida? Tot s’acaba i és cert. La gracia doncs de la qüestió seria que tinguéssim la capacitat de veure els finals com a nous principis. Caldria però, deixar d’aferrar-nos a les coses, i les deixéssim fluir i així evolucionar. Estaria be que a cada nova etapa ens omplíssim de il·lusió, de passió, d’esperança. Amb la mateixa certesa que cada any s’acaba en 31 de desembre, i que comença el nou any, hauríem de poder veure que aquesta etapa que estem vivim també acabarà, i lo genial seria decidir que amb aquest final començarà una etapa millor.. Que les coses s’acaben i en podem construir unes de millors, sempre avançant i millorant...
Tot plegat molt bonic no?
Perquè doncs segueixo tenint la sensació que tot plegat és un etern recomençar, amb les mateixes dades, els mateixos tics, sense la més mínima impressió que res s’ha mogut de lloc, que els canvis si hi son , son tan imperceptibles, que la impressió que domina és la de viure en un etern “dia de la marmota”?
Perdoneu  si us semblo pessimista... Us asseguro que la idea era començar l’any de una manera optimista... Amb allò de no estem tant malament...
Al cap i a la fi avui fa 21 dies que vaig decidir deixar de fumar, i malgrat 3 cigarretes, 4 burilles i estar només a 200gr de passar a formar part de les especies protegides per Greenpeace, sembla que la cosa funciona... Només es tractava doncs de posar un punt i final!
Al cap i a la fi a Catalunya hi ha hagut pacte. Una victòria si pel bàndol independentista, però una victorià plena de renuncies per uns i altres, una victòria que deixa al descobert moltes ferides. I és que malgrat s’estigui parlant de la creació de un nou Estat, no podem més que adonar-nos que les bases continuen sent les mateixes que aquelles en les que estàvem embarbussats. Un nou Estat on qui porta el pes de les renuncies i de les culpes continuen sent el més febles... Un nou Estat però amb comportaments i actituds que tenen més de Tribu on impera la llei del més fort, que de procés aglutinador.... Que ja se sap “el cap de un israelià val el cap de deu palestins”(sic!)... En resum, que et queda per una part la alegria enorme per allò en que es va avançant, juntament amb la recança infinita pels mètodes que es fan servir...
Potser és que en tot plegat hi ha faltat el punt i final...
O deu ser el mono de nicotina, que em fa veure el got mig buit en compte de mig ple... o era al contrari???
Al cap i a la fi al mon hi ha justícia, i la Bota d’Or ja torna a ser en mans de Messi, i a l’onze ideal de la FIFA hi ha 5 jugadors del Barça,  i tenim el millor entrenador del mon.
Tant fa que estem parlant de organitzacions on impera la corrupció, el amiguisme, i que a sobre, poden arribar a tenir més poder que alguns governs electes tant en l’àmbit polític com l’econòmic.
Som els millors si senyor!!!
Al menys en aquest àmbit les dones son com han de ser , atentes amb els esposos, sempre discretes,  mantenint-se 1 metre just al darrere, amb cossos esculturals, sense un pel fora de lloc, impecables en societat...
Fins el dia en que sorgeix algun assumpte d’aquests glamurósos , que també convenen, per mantenir el gusanillo i l’al·licient .... I poder alimentar així els programes de encefalograma negatiu , i les revistes del cor, per així poder transmetre a les futures generacions, el saber estar i la classe i categoria.
Però aquest cop amics... serà en català!!!

Apa! A començar l’any amb una mica més de combativitat que falta ens fa!!!


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-01-2016