dimarts, 26 de gener de 2016

Arenes movedisses





De la sèrie desaparicions de referents, avui toca parlar-vos d’en Henning Mankell, que ens va deixar el passat mes d’octubre.
No soc cap experta en literatura, com per parlar-vos-en des d’un punt de vista tècnic, però us puc fer arribar el meu  punt de vista de llegidora compulsiva, que més que fixar-se en les qualitats suposades de un escrit, es fia d’allò que fa que un llibre t’enganxi i sigues capaç de no dormir, ni menjar fins acabar-lo,  com que aquell altre que es vagi rebregant per la tauleta de nit fins desaparèixer, i un dia de gran neteja, no saps com, reapareixi arrebossat de borra, dels inferns de sota el llit...
Em vaig enganxar als llibres d’en Mankell, m’imagino que com molta gent, per les novel·les negres protagonitzades per en Kurt Wallander.
Com no enganxar-te amb un personatge tan entranyable, ple de dubtes existencials, a l’extrem oposat dels super-policies hollywodians. En Wallander, com molts dels herois de les novel·les escandinaves, Erlendur, Knutas, Hole, Rebecca Martinson i els altres, son altament imperfectes, homes i dones amb dificultats per entendre el canvi negatiu de la societat en que vivim. Son personatges plens d’humanitat, i fins i tot diria, fràgils, que observen com els crims més atroços venen a pertorbar un mon a priori idíl·lic, i que semblen a punt d’enfonsar-se a qualsevol moment, de trencar-se en mil bocins davant lo inexplicable. Com pots no posar-te en la seva pell?
Pel que fa en Wallander, he anat seguint al fil de les novel·les com ha anat envellint, seguint els seus canvis d’humor, com dubta, com comença a perdre la memòria... Però no et quedes només amb la part més fosca de tot plegat... Al cap i a la fi, no deixa de ser llei de vida, i la Linda Wallander , la seva filla ens prova que sempre hi haurà algú per agafar el testimoni...
Més enllà del personatge, et quedes amb la impressió de conèixer una mica millor aquelles terres escandinaves, paisatges empresonats per boires tenaces i un fred polar intens, però a mateix temps paisatges sublims que et conviden a viatjar per aquelles contrades, a caminar sobre les petjades dels protagonistes.
I no patiu, que es veu que cada any hi ha més víctimes d’assassinat a les pagines de les novel·les escandinaves, que en la realitat en aquelles regions... Escandinàvia , malgrat el que pugui semblar donada la gran producció de novel.la negra, és de les regions amb la taxa mes baixa d’homicidis del planeta, a més de formar part dels països on es viu més feliç del mon.
Ja ho veieu doncs. La culpa del meu enamorament amb els països nòrdics, és d’en Mankell i els seus col·legues...
Però si penseu que en Mankell és només el pare del comissari Wallander, només haureu vist una ínfima part de la pel·lícula...
Mankell va viure una gran part de la seva vida, a cavall entre el seu país d’origen i l’Africa, en particular a Moçambic, això el va portar a escriure sobre la immigració, la xenofòbia, la situació de la dona, els nens que viuen al carrer, les experimentacions de les farmacèutiques a l’Africa, la situació de la SIDA en aquell continent... En Mankell, no era només escriptor, també era un activista de diferents causes, i de fet totes les seves novel·les, incloses les policíaques, són una denuncia de molts tics de les nostres societats que fan perdurar les desigualtats entre les persones.
El darrer llibre d’en Mankell, Arenes movedisses, l’he llegit de manera diferent... No me l’he tragat, com tinc el costum de fer. L’he anat assaborint full a full...
Hi descobreixes, un noi que a 16 anys ja tenia clar que volia ser escriptor, i sense pensar-s’ho dues vegades, va fer les maletes i va marxar a Paris per assolir el seu somni. Com be deia: “He vingut al mon per contar histories. Moriré el dia que no ho pugui fer. La vida i l’escriptura només fan un.”
I així ha estat. Arenes movedisses, és un llibre que comença quan l’autor s’assabenta que pateix un càncer. Al fil del relat, vas descobrint la gènesi i el perquè de molts dels seus  llibres. I l’exposició de grans preguntes que es fa davant la mort, i que segurament pagaria la pena que ens les féssim sempre:
Que som? En que creiem i perquè? De que tenim por? Com ens enfrontem a la mort?
I la més reiterada : Quin mon deixarem en herència?
La resposta... Cadascú que hi digui el que vulgui...
Jo només se que trobaré a  faltar aquella promesa de plaer que suposava  cada nou llibre d’en Mankell...

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 26-01-2016

dimarts, 19 de gener de 2016

Blue Monday, Tuesday’s Gone, wenesday 13, Thursday song,Friday on my mind, Saturday night fever,Sunday morning...




Dilluns és blau com un cel blau, dimarts es vermell com una cirera, dimecres marró com una castanya, Dijous és groc com una llimona, divendres verd com una granota, dissabte taronja com una taronja, i diumenge rosa com una rosa...
Son versos del que els francesos en diuen una “comptine”,  cançons de bressol per que els nens aprenguin els dies de la setmana , els colors, els números, o el que es vulgui , de una manera divertida.
Tot per dir-vos, que els americans no han inventat res posant colors als dies de la setmana... Cal admetre però que son uns autèntics cracks a l’hora de empescar-se histories de promoció comercial, i el personal particularment receptiu i gregari a l’hora  de apuntar-s’hi...
Pot ser que si que haguem arribat a aquell estat de alienació tal, que fins i tot, ens hem de fiar del calendari per a sentir, tenir emocions.
Ja sabíem quan tocava festejar, ballar, i celebrar sense moderació per la nit de cap d’any, menjar , retrobar-se en família, i destil·lar tota la vena enganxifosa per Nadal, abocar-se a tots els excessos emparats darrera una disfressa per Carnaval... També hem anat aprenent quan toca demostrar l’etern agraïment a pares i mares  mitjançant corbates, torradores, o planxes... I si per Sant Valentí, ens llevàvem amb el cor enamorat, ara gracies a la saviesa del marketing  aprenem que és de bon to sentir-se deprimit el tercer dilluns de gener...  Una mica només... Lo just perquè et vingui de gust reservar un viatge a les illes caribenyes, per remuntar-te la moral, o deixar-te el que quedi de crèdit de la Visa en alguna botiga. Això  és clar, si la teva compta al banc ha sobreviscut a l’aquelarre de les festes nadalenques...
Esta clar que aquesta gent ens volen exprimir fins el moll de l’os!!
El problema de tot plegat és que malgrat passis olímpicament de tanta tonteria de festes empaquetades, et dius que tontos del tot no ho son , no... Perquè sigui casualitat o no , aquí estàs tu rebolcant-te en la depressió més absoluta...
Ahir l’ordinador em va estar recordant tot el dia, que el meu contacte de Facebook , Santiago Carrillo Solares complia 101 anys... Et dius que has de mirar d’arreglar les coses per tal que les teves amistats i família no tinguin un ensurt cada any pel teu aniversari un cop no hi siguis... També et ve al cap però, un trobada amb ell, fa 35 anys a Madrid...
Les xarxes encara van plenes dels adéus i homenatges varis a en David Bowie, quan ens assabentem de la mort de Glenn Frey , el guitarrista de Eagles, l’autor de Hotel Califòrnia...
Ostres!!!
Potser si que començo a tenir raons de pes per deprimir-me!!!
Morts els referents històrics i polítics, morts els referents musicals i culturals... Ja et comença a agafar una mica el iuiu, i et preguntes si no havies d’haver aprofitat el Blue Monday per mirar-te una mica tot el tema del Ocaso i companyia.... Que si fa no fa i si tot va be, et queden uns 20 anys per endavant...
Llavors és quan t’entra el pànic més absolut. Si em surten be els càlculs, i posant que no apugin l’edat de jubilació, les tres quartes parts del que em queda les he de passar treballant, i la quarta part restant?
És difícil projectar-se tan endavant immersos com estem en aquesta cursa per atrapar el vent, tots aquests diners gastats en objectes inerts i sense anima, cases cada cop mes grans, cotxes cada cop mes bons, passem el temps arrossegant-nos a les cadenes de menjar ràpid i a engreixar-nos, per després seguir el dernier cri en dietes per estar més sans.
Fet i fotut, potser fora bo gaudir ara i aquí de les coses , perseguir ideals simples sobre una vida millor i més justa, en compte de ofegar-nos en males costums imposades per l’esperit mercantil generalitzat.
Potser el que ens hauria d’espantar és el ritme de vida que portem ara , i no una hipotètica jubilació d’aquí a quinze anys...
Tornar pels anys que ens queden, a ser aquells joves idealistes, disposats a menjar-nos el mon!

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és perfecte” de Radio Valira 19-01-2016

dimarts, 12 de gener de 2016

Al cap i a la fi...






Allà on tot acaba és on poden tornar a començar les coses...
No esta malament no, com a perspectiva per a la vida? Tot s’acaba i és cert. La gracia doncs de la qüestió seria que tinguéssim la capacitat de veure els finals com a nous principis. Caldria però, deixar d’aferrar-nos a les coses, i les deixéssim fluir i així evolucionar. Estaria be que a cada nova etapa ens omplíssim de il·lusió, de passió, d’esperança. Amb la mateixa certesa que cada any s’acaba en 31 de desembre, i que comença el nou any, hauríem de poder veure que aquesta etapa que estem vivim també acabarà, i lo genial seria decidir que amb aquest final començarà una etapa millor.. Que les coses s’acaben i en podem construir unes de millors, sempre avançant i millorant...
Tot plegat molt bonic no?
Perquè doncs segueixo tenint la sensació que tot plegat és un etern recomençar, amb les mateixes dades, els mateixos tics, sense la més mínima impressió que res s’ha mogut de lloc, que els canvis si hi son , son tan imperceptibles, que la impressió que domina és la de viure en un etern “dia de la marmota”?
Perdoneu  si us semblo pessimista... Us asseguro que la idea era començar l’any de una manera optimista... Amb allò de no estem tant malament...
Al cap i a la fi avui fa 21 dies que vaig decidir deixar de fumar, i malgrat 3 cigarretes, 4 burilles i estar només a 200gr de passar a formar part de les especies protegides per Greenpeace, sembla que la cosa funciona... Només es tractava doncs de posar un punt i final!
Al cap i a la fi a Catalunya hi ha hagut pacte. Una victòria si pel bàndol independentista, però una victorià plena de renuncies per uns i altres, una victòria que deixa al descobert moltes ferides. I és que malgrat s’estigui parlant de la creació de un nou Estat, no podem més que adonar-nos que les bases continuen sent les mateixes que aquelles en les que estàvem embarbussats. Un nou Estat on qui porta el pes de les renuncies i de les culpes continuen sent el més febles... Un nou Estat però amb comportaments i actituds que tenen més de Tribu on impera la llei del més fort, que de procés aglutinador.... Que ja se sap “el cap de un israelià val el cap de deu palestins”(sic!)... En resum, que et queda per una part la alegria enorme per allò en que es va avançant, juntament amb la recança infinita pels mètodes que es fan servir...
Potser és que en tot plegat hi ha faltat el punt i final...
O deu ser el mono de nicotina, que em fa veure el got mig buit en compte de mig ple... o era al contrari???
Al cap i a la fi al mon hi ha justícia, i la Bota d’Or ja torna a ser en mans de Messi, i a l’onze ideal de la FIFA hi ha 5 jugadors del Barça,  i tenim el millor entrenador del mon.
Tant fa que estem parlant de organitzacions on impera la corrupció, el amiguisme, i que a sobre, poden arribar a tenir més poder que alguns governs electes tant en l’àmbit polític com l’econòmic.
Som els millors si senyor!!!
Al menys en aquest àmbit les dones son com han de ser , atentes amb els esposos, sempre discretes,  mantenint-se 1 metre just al darrere, amb cossos esculturals, sense un pel fora de lloc, impecables en societat...
Fins el dia en que sorgeix algun assumpte d’aquests glamurósos , que també convenen, per mantenir el gusanillo i l’al·licient .... I poder alimentar així els programes de encefalograma negatiu , i les revistes del cor, per així poder transmetre a les futures generacions, el saber estar i la classe i categoria.
Però aquest cop amics... serà en català!!!

Apa! A començar l’any amb una mica més de combativitat que falta ens fa!!!


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-01-2016