dimarts, 19 de juliol de 2016

En portada avui...




Avui 19 de juliol , estem a ple estiu, astronòmicament i meteorològicament. Diuen els meteoròlegs que estem en plena onada de calor, que vigilem amb la canícula... Malgrat això els estiuejants han envaït les platges malgrat la sorra bullint, l’alerta dels mosquits tigres, i les cues interminables per arribar i gaudir del teu metre quadrat de platja. Aquí a Andorra deu ni do la calor, però com a mínim a la nit podem dormir... Ja us ho fareu!
Per continuar amb la plana de serveis, val a dir que el transit, tot i que ha millorat sensiblement després de l’atzucac del Tour, continua presentant aturades i retencions sobretot als punts fronterers en un va intent de lluitar contra el terrorisme després de l’atemptat de Niça... I dic va , perquè queda demostrat que l’enemic és dins de casa, incentivant la intolerància, provocant la malfiança de uns vers els altres, i esbatussant-se només amb finalitats de promoció política.
Pel que fa a la plana nacional, entre sessions del Circ du Soleil, i inauguracions de miradors, continuen també les discussions de pati d’escola, “jo no me junto”, “tonto, i tu més”, etc... Francament, vista la esterilitat dels discursos, només et queda desitjar que marxin tots plegats de vacances, i encarin el nou curs amb una mica més de constructivitat...
Plana internacional:
Continuem amb les conseqüències del cop d’estat fallit a Turquia... Un “epic fail” que sembla haver-li vingut la mar de be a en Erdogan per apartar sense miraments tot allò o tot aquell que li pugui fer ombra...
També es celebrava ahir la convenció republicana a Estats Units per investir Donald Trump. El candidat que sense cap mena de vergonya, s’ha dedicat a insultar musulmans, mexicans, discapacitats i dones va prometre que seria digna de Hollywood, i així ha estat, només hi han faltat els tirotejos!
Ahir també se celebrava el 80e aniversari del “levantamiento”, mentre avui els seus hereus en la figura de Mariano Rajoy, buscaran el suport per perpetuar la societat de la por, la submissió i el vassallatge al poder establert.
Millor passem a la plana de Societat, que com a mínim esta més entretinguda...
Ahir vaig enviar el meu fill a tirar la brossa, i va tornar amb un somriure de orella a orella... Us asseguro que això és una primícia mundial! Va i em diu amb cara victòria, que ha caçat un Pokemon! És meravellós que amb la que ens esta caient, encara conservem el punt  de irresponsabilitat i de lleugeresa que fa que som capaços de entusiasmar-nos per futilitats.
També és noticia la dèria que li ha agafat a la gent per casar-se... Cocos i presentadors, no s’escapa ningú !
Gran noticia per la família de “Ningú és Perfecte”! La Noemi , conductora del programa, s’ha compromès amb en Guillem, i tal com una font propera a la parella ho ha confirmat, el casament va tenir lloc el passat cap de setmana en companyia de la família i amics. El que no se sap és si el nuvi va parlar abans amb el pare de la Noemi per fer-li la demanda com manen els canons i la tradició, abans de posar-se de genolls davant de la dona de la seva vida per fer-li la gran pregunta...
Tota la família del “Ningú és Perfecte” esta encantada amb la noticia. Encara no han transcendit detalls ni fotografies, però sembla ser que la recepció va ser de lo més picant, a base de “burritos”, empanades, i nachos, i regada amb abundants “Margaritas” i Tequila. La núvia lluïa radiant amb un vestit d’estiu blanc ajustat, sabates de tacó i un ampli somriure, no se sap si degut a l’emoció del moment o al efecte “Margarita”...
La flor i la nata del programa, així com els amics i familiars van poder gaudir de un concert amenitzat per la mateixa parella en el més pur estil Sonny and Cher , menys la cabellera!
Ara seré una mica prosaica, i no us espanteu, però sempre he pensat que les parelles són com les croquetes: més o menys tothom les fa igual, però a cada casa tenen un gust diferent. Hi ha una base més o menys comú, i després a cada casa es posa un “toc” que les fa diferents.
Cada parella hi va posant més o menys especies: viatges, tardes de dissabte, fills, bromes que només ells entenen, records, alguna tristor compartida, implicació de cada un en els projectes de l'altre, respecte i esforç per fer feliç a l'altre.
Aquesta recepta, feta amb carinyo i tendresa, amb passió, amb mil petits moments i alguns de grans, s'ha de servir vigilant molt la presentació, és a dir, els petits detalls. Aquella fulleta de julivert, aquella nota carinyosa penjada a la nevera, un t'estimo en qualsevol ocasió, un petó apassionat quan l'altre no s'ho espera.
No és una recepta per deixar fent-se, s'ha d'anar vigilant constantment, mai es sap quan faltarà un ingredient i és important parar atenció perquè algunes vegades cal renovar ingredients principals i és un perill que ens n'adonem quan sigui massa tard.
Cal doncs, vigilar els fogons, i saber que molt sovint anem canviant i hem de ser capaços d'adaptar els ingredients al que necessitem en cada moment.
És només una proposta, n'hi ha d'altres. Segur que oblido alguna cosa, però el que no hem de consentir que es perdi mai és l'amor, el respecte i les ganes d'encetar un nou dia.

Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Nois, noies i viceversa...





A Alemanya per lluitar contra l’assetjament contra  les dones als transports públics, una companyia ferroviària proposa vagons prohibits als homes. La segregació coma mesura de protecció?
Si apliquem aquest raonament a totes les opressions que mereixen ser combatudes anem cap a una societat segregacionista, i és una perspectiva ben lluny de ser constructiva. Perquè sabem  que inclús en els llocs on ja existeix aquest tipus de transport segregat, els assetjadors no dubten a obviar la interdicció i en general son els més motivats els que ho fan , doncs els més perillosos. D’altra part suposa una dona que no serà dins del vago segregat, estarà potencialment en més  perill, i trobaran el mitjà de responsabilitzar-la de allò que pateix.
I llavors que farem amb el racisme, la homofòbia, la transfobia?
No som assetjades nomes per tenir la audàcia de ser dones. Que farem de les persones assetjades per motiu del seu color de pell, de la seva sexualitat, del seu gènere, de la seva religió presumpta?
També és un pegat sobre una ferida oberta.
Mentre es segueixen mesures d’aquest tipus, no ens preguntem realment com lluitar realment contra aquests comportaments. No mirem de desconstruir allò que fa que en les nostres societats, les fabriquem, les encoratgem i els hi permetem d’existir a llarg termini.
Perquè tants homes assetgen tantes dones? Que podem fer per aturar aquest fenomen a l’arrel.
Estaria be que ens féssim les bones preguntes. I en particular sobre la educació que donem als nostres meravellosos fills.
Cal puntualitzar però, que no son tots meravellosos de la mateixa manera és clar. Les nenes son meravelloses com ho poden ser unes nenes, i els nens son meravellosos com només ho poden ser uns nens, malgrat els nostres esforços de pares descerebrats per intentar educar-los buidant de gènere la seva educació!
Amb la mes perfecta ceguera, amb la més magistral bona fe, entre un viatge al club de judo i la rubrica del darrer butlletí de notes trimestral, permetem que les nostres filles siguin condemnades a ser violades (crims dels quals seran evidentment les víctimes culpables, ja que de tota evidencia no hauran seguit els mes elementals consells de de prudència), i fem dels nostres fills potencials violadors, incapaços de reprimir el seu natural desig, provocat per aquestes marranes que no tenen res mes a fer que provocar-los descaradament amb la seva roba de puteta i les seves actituds totalment alliberades.
 Si, si, nosaltres. Tu i jo, i també la mare aquella que s’escandalitza cridant que els violadors son monstres i que és horrible per part meva posar el seu granulós adolescent amb penis , al mateix nivell que aquests criminals tarats, que hauríem de condemnar a mort després de tallar-los-hi les parts...
I és que els nostres fills son i seran violadors potencials, via l’educació que els hi donem, reflex perfecte de l’educació que donem a les nostres filles.
Animem a les noies a no restringir la seva orientació i ambició professional, a considerar la igualtat com un dret i un objectiu lloable, inclús a vegades intentem insuflar-lis-i la força de resistir a les injuncions patriarcals diverses.
Persuadits d’actuar de la millor manera tenim cura de les nostres nenes, víctimes potencials, donant-los-hi consells de prudència molt opressius. Restringim la seva llibertat de moviment als espais públics (no et passegis sola a la nit), restringim la seva llibertat de vestir (no et vesteixis massa curt , massa exuberant, massa sexy), restringim la seva llibertat de parlar (no provoquis als nois), restringim la seva llibertat de desitjar (no et pensis que els nois es podran aturar si has anat massa lluny), i ja que hi som restringim la seva llibertat de pensar (més val que estiguis enamorada quan tinguis la teva primera relació sexual).
I els nois?
Pels nois funciona de manera diferent.  Restringir la llibertat dels nois? On anirem a parar?
Sense cap dubte els hi ensenyem que no cal aixecar la ma sobre les nenes , a mostrar-se correctes, a ser uns paios decents.. Però pel que fa a les violacions, ni ens plantegem que la nostra descendència pugui ser culpable de un crim tan terrible.
Els aconsellem d’evitar les males companyies (ja se sap que sempre es culpa dels altres...) Els aconsellem un munt de coses, generalment lligades a la seva seguretat material. No pugis al cotxe de un torrat, no t’oblidis els condons en cas que caiguis sobre una bandarra, no fos cas que t’encomani alguna porqueria, o et vulgui caçar quedant-se embarassada...
Quan explicarem als nostres fills el que és una violació? Quan els hi direm que una violació és el fet d’imposar un acte sexual a una persona que no ho vol?  Quan els hi direm que el fet de desitjar una noia no es una excusa per insistir i obtenir en contra dels seus desitjos gestos i actes sexuals.  Quan els hi explicarem que no nomes cal el consentiment, sinó que a mes és indispensable el consentiment acompanyat de desig? Quan, en el mateix ordre de idees explicarem als nostres fills que una noia que els hi fa un petó, ho fa perquè desitja aquest petó, però que això no significa el consentiment de res més per defecte? Quan els explicarem que no passa res, que no és greu si no has pillat aquesta nit?
Quan els hi explicarem que si aquella noia dona la sensació de tenir desig quan esta completament borratxa, el sentit comú encomanaria a preguntar-se si realment el desig sobreviuria a la borratxera?

Quan aturarem d’educar els nostres fills com aquell enze que no desitjaríem mai que es trobes ni hagués de suportar la nostra pròpia filla?

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-07-2016

dimarts, 5 de juliol de 2016

Esperar o escollir...




Estic esperant amb impaciència els resultats dels exàmens del meu fill. Ahir a la nit esperava que tornés a casa , per quedar-me tranquil·la un cop tingués la certesa que estava al llit , en seguretat, després de sortir amb els amics...
Us adoneu que la majoria de les nostres esperes son de naturalesa ansiògena?
L’espera del resultat d’un examen, l’espera del diagnòstic del metge que heu anat a consultar, l’espera de la trucada del responsable de recursos humans d’aquella empresa en la que heu postulat, o l’espera de una eventual carta d’acomiadament, l’espera de la decisió del jutge que porta el vostre afer, l’espera del pressupost de la reparació del vostre vehicle, l’espera de l’esser estimat preguntant-vos si encara us estima, etc..
Afortunadament ( cal mantenir el sacrosant optimisme ben amunt), també hi han esperes que tenen regust de promesa  de felicitat: L’espera del naixement del vostre fill ( no en deien l’estat de bona esperança?), l’espera de l’enamorat amb qui heu quedat, l’espera de la tornada a casa dels nens crescuts de noves experiències, l’espera dels amics que venen a compartir la vetllada amb valtros, l’espera per prendre l’avió en direcció al viatge dels teus somnis (sempre hi quan no l’hagis contractat amb Vueling...), l’espera de les vacances i la vostra merescuda dosi de vitamina D, etc...       
Fet i fotut t’acabes adonant que et passes la meitat de la teva vida esperant...
El problema de moltes esperes, és que estan plenes d’expectatives fins el punt que t’acaben condicionant més enllà del moment, del fet mateix.
Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor després de ...:
Després d’acabar la carrera, després d’aconseguir treball, després de casar-nos, després de tenir un fill i després de tenir-ne un altre...
Després ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són suficientment grans i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens; després ens desesperem perquè són adolescents i difícils de tractar. I pensem que serem més feliços quan surtin d’aquesta etapa...
Després decidim que la nostra vida serà completa quan a la nostra parella li vagi millor, quan tinguem un cotxe, quan puguem anar de vacances, quan aconseguim l’ascens, quan ens retirem...
La vida sempre esta plena de després, de reptes.
És millor admetre-ho i decidir ser feliços de totes formes. Així que cal deixar d’esperar fins que tinguis fills, fins que se’n vagin de casa, fins que et divorciïs, fins que perdis aquest 10 quilos de més, fins el divendres a la nit o fins el diumenge pel matí, fins a la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern o fins que et moris, per decidir...
Decidir...
Ja arribem al quid de la qüestió... Perquè si el esperar te una certa connotació de passivitat, el millor contrapunt a l’espera seria el decidir, escollir...
I és que en general la vida és una suma de casualitats que es creuen en el nostre camí, i tot depèn de la nostra capacitat d’adoptar decisions conscients segons el context.
En quines condicions decidim? Amb quines expectatives escollim el que fem, el que pensem o el que trobem repulsiu? Que escollim i que descartem?
Tenir la possibilitat de decidir a que vols dedicar la teva vida és un privilegi. Per la majoria de persones del planeta, la vida és pura supervivència, en un pla molt més dramàtic.
Les possibilitats que te una persona d’escollir, consisteixen també a atrevir-se a triar en quin costat es posiciona en una societat injusta, que viu en tensió entre els diferents camps de força de la indecència. Això és la base del fet que tots som essers polítics, ho vulguem o no. Vivim en una dimensió essencialment política, un contracte que tenim amb tota la resta de la gent que son els nostres contemporanis. Però també un contracte més llarg, la vigència del qual s’estén fins al que encara no han nascut.
Vaja...Que pots continuar esperant, que un nou líder, un nou govern et canviïn la vida, però només tu tens la possibilitat de triar i de decidir canviar el rumb ( un luxe inimaginable per a molta gent).
Escollir i agafar decisions és prendre’s la vida seriosament. Encara que alguna vegada hagis triat malament, no pots comparar-ho amb la derrota que suposa el no triar.
Si no, sempre pots continuar esperant....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  5-06-2016


dimarts, 28 de juny de 2016

Civilització




Com es pot descriure el concepte de civilització? Que és una persona civilitzada?
Les respostes han anat variant al llarg de la historia. I sempre es basen en el concepte que la civilització s’adquireix, mentre que els no civilitzats ho son per niciesa o per manca d’oportunitats, de manera que no poden atènyer la felicitat.
Sovint s’ha fet servir el concepte de civilització per cometre abusos. En les diferents empreses colonialistes, cada vegada que els civilitzats decidien anar a conquerir altres contrades, a espoliar les riqueses dels no civilitzats, va resultar ben útil als països posseïdors de les tres armes infal·libles que comencen amb la lletra C.  Com civilització, colonització...
La primera de les tres armes, els Canons: el poder armamentistic, que et serveix per amenaçar i en cas de necessitat, s’usa si ho consideres adequat , sense miraments, sense estats d’ànim... I és que les persones civilitzades tenen el dret de matar als qui s’oposen als seus interessos...
Entre la civilització i la barbàrie nomes hi ha la mort.
La segona arma: la Creu. A Jesús li posaven el casc al cap i li feien empunyar una espasa. El fonament per elevar els aborígens, indigens, negres, indis, i tos aquells pobles tan bàrbars i salvatges al grau de civilització residia en la possessió de la fe vertadera. Els deus i les doctrines animistes que aquells pobles havien professat durant segles havien de desaparèixer. Els missioners eren els soldats de deu. Eren guerrers amb salacot i  bíblies preparades per usar-se.
La tercera arma , és la Comptabilitat. Per aconseguir la civilització desitjada cal respectar les lleis econòmiques del mon occidental i la brutalitat del mercat capitalista.
Els imperis s’han anat succeint, tots amb la seva dosi de barbàrie, amb formes variables segons l’època, i segons el seu grau de tecnicitat.
Persisteix l’imperi occidental, pretenent ser el líder econòmic, tecnològic i militar...
Occident i els seus valors. És molt simple.
Parlem d’inviolabilitat de la propietat privada, quan anem confiscant els estalvis de tota una vida de moltes persones. Parlem de respecte de la integritat territorial dels països, tot destruint un darrere l’altre, Iugoslàvia, Iraq, Síria, Ucraïna, i tots els altres... Defensem la lliure empresa, però això si, nomes amb la possibilitat de treballar amb qui et manin, segons la pressió del govern de torn... Parlen de lluita contra el racisme quan tots sabem que més val no néixer negre, ni tant se val moreno en alguns del nostres països... Parlem de democràcia, i utilitzem amenaces directes contra els governs que consulten amb els seus ciutadans. Democràcia utilitzada com a eina de validació  i legitimació de les polítiques dels governs contra els propis pobles...
Com podem pretendre estar oposats al terrorisme si financem la formació i armament dels grupuscles terroristes? Com podem parlar de justícia quan una persona pot estar en presó preventiva més de un any? La corrupció més que perseguida sembla ser encoratjada, alimentant bombolles a punt d’esclatar amb les millors notes de les agencies de rating...
A la vista del mon sencer queda clar que els suposats valors occidentals son nuls. O buits de contingut.
Si penseu que tot plegat només son alguns exemples específics de les dificultats o dels errors que podrien ser superats en un futur, llavors us equivoqueu.
Per la terra deambulen milions de gent que amb prou feines s’atreveixen a imaginar  que una vida més decent que la seva és possible. Els rics en gàbies d’or guardades per les armes, els pobres disposats a morir matant, i la classe mitjana ensorrada, gastant energia en sobreviure i resistir, més que centrant-se a progressar.
Hi ha una civilització digna del seu nom mentre l’esclavatge i la tirania governen la terra?
Existeix una civilització veritable sense esclavatge i altres abusos més o menys manifestos? Es lícit somiar en la possibilitat de crear una civilització mundial que no es fonamenti en cap tipus d’opressió?
Sigui lícit o no, és un somni necessari...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 28-06-2016

dimarts, 21 de juny de 2016

El populista sempre és l’Altre...




El populisme no és una novetat en si. Sense retrocedir als moviments agraris, i després obrers als Estats Units o al moviment socialista rus del segle IXX, el populisme a l’inici designava aquells que donaven suport a les classes populars. A França inclús, el populisme va ser una escola literària.
Sobta doncs l’alegria amb la que s’utilitza avui en dia aquest terme. O potser es tracta de un nou fenomen de moda com tantes altres paraules o expressions que sorgeixen en funció de l’air du temps, perquè queda be, o senzillament amb aquella voluntat de simplificar-ho tot, de reduir tot a la més simple expressió, que ja se sap, el poble és tonto i dropo i necessita que li serveixin les coses en safata i si pot ser mig digerides...
I és que “populisme” serveix per a tot, per parlar de la victòria de Donald Trump a les primàries del partit republicà a Estats Units, de la dreta xenòfoba francesa, britànica o holandesa, de partits emergents com Alternativa per Alemanya, del moviment 5 estrelles a Italia, de Syriza a Grecia, de Podemos a Espanya, com també del eix bolivarià a Amèrica del Sud...
En aquesta caixa de mals endreços ideològica, s’hi poden trobar moviments xenòfobs, partits anti-austeritat, partits que denuncien el funcionament de la unió europea....Fins i tots alguns politòlegs com Mark Leonard cap del European Council On Foreign Relations, associen el vocable populista al Partit socialista del Països Baixos, al partit conservador angles, o al partit comunista francès.
Al final acabes pensant que es deu tractar de una meravellosa eina, com aquells objectes d’higiene femenina que et permetien fer-ho absolutament tot, ja sabeu: pujar a cavall , nedar, anar amb bicicleta...
O... Digueu-me malpensada, potser es tracta de una drecera per a dropos, una formula buida de sentit, símptoma de una línia de pensament reductora, simplista, al servei dels poders establerts...
Mireu el que passa cada cop que s’invita al gran banquet democràtic una nou invitat, presenti el que presenti com a programa:
No teniu temps d’analitzar el context històric, l’entorn polític, el ideal social que porta per bandera? Cap problema no cal trencar-s’hi la closca. El  definim com a populista, i si pot ser amb una lleugera cara de fastig, per fer entendre al nostre interlocutor que acaba de penetrar l’antecambra del nazisme...
Per l’esquerra caracteritza la dreta que juga amb el codi emocional. Per la dreta és qualificatiu de l’esquerra tirant sobre el registre demagògic.
Que es guanya cultivant la confusió entre moviments tan dispars?
I és que sembla que amb el temps els nostres estimats masters del màrqueting, s’han adonat ràpidament que el vocable te l’avantatge de poder multiplicar les combinacions audaces com : nacional-populisme, populisme d’esquerres, liberal-populisme, sindical-populisme, etc...
Fet i fotut t’acabes adonant que el populisme acaba sent  una drecera fàcil a l’hora de presentar els partits, tot estigmatitzant el camp advers.
Però per damunt de tot serveix als detentors del poder, als partits establerts, per desqualificar els moviments que s’oposen a la seva política o al seu mode de governança.  Una manera de desprestigiar els contrapoders que emergeixen de manera natural, front a la dura llei de la raó de la majoria.
Perquè al cap i a la fi del que es tracta és de culpabilitzar i avergonyir a aquell càndid ciutadà que tingui qualsevol vel·leïtat de decantar-se per cants de sirena, utopies, i quimeres varies...
Etimològicament parlant el populisme vindria del concepte de “poble”, i designaria una crida a la defensa dels interessos del poble.... bonic no?
Fins el moment on acabes caient en un depressió profunda en adonar-te que el populista sempre és l’Altre...
Moralitat: tergiversar aquesta paraula i presentar-la sota una accepció pejorativa suggereix sovint una malfiança, o més ben dit el menyspreu a l’encontra de tot el que te que veure amb el poble.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-06-2016

dimarts, 14 de juny de 2016

Lo important és participar




Jocs olímpics d’Hèlsinki, 1952. Cursa dels 5000m.Una de les proves més esperades d’aquests XV jocs olímpics d’estiu. Els seguidors francesos s’han aplegat per donar suport a Alain Mimoun. Els Anglesos es noten presos de una intensa agitació, ja que aposten clarament pel jove campió Chataway.
I precisament Chataway, des del moment en que sona el tret de sortida, pren el lideratge de la cursa des de l’exterior. El Txec Zatopek , que creu que els favorits son l’alemany Shade, i el rus Anoufriev, és només 14e al final de la primera volta. Entre els capdavanters de la cursa, en tercera posició, el Belga Reiff, vencedor en la distancia als Jocs de Londres de 1948.
Des del segon kilòmetre de cursa , l’alemany Shade pren el comandament del grup que ja s’ha escindit en dos. Però en arribar a la línia recta, Zatopek, estranyat pel ritme lent de la cursa, posa el turbo, arrenca i remunta de la 14a a la 5a posició, tot estirant el pelotó de cua fins tornar a formar un sol grup.
Un tomb més i ja es en primera posició. I s’hi mantindrà durant dos tombs més. Zatopek, Shade, Reiff, Chataway, Mimoun per aquest ordre. En encetar el tercer kilòmetre de cursa, Shade avança Zatopek, i a la fi dels 3000 metres, encara es troben organitzats en pelotó, Shade, Reiff, Zatopek, Chataway, Mimoun i Pirie, amb el altres al darrere.
Un pelotó que no obstant comença a trencar-se per davant del rus Anoufriev... Només l’anglès Pirie, aguanta la cadència infernal dels 5 grans.
Quart kilòmetre. En abordar el viratge, Zatopek torna a prendre la primera plaça. Anoufriev, cap del segon pelotó ha retrogradat posicions de manera evident. Als 3800m Pirie arrenca, i agafa el lideratge per mirar d’estirar i ajudar el seu compatriota Chataway.
Els anglesos es desfermen a les grades, veient albirar a l’horitzó la seva primera medalla d’or.
Però llavors Shade contraataca, i el pobre Pirie, es veu ràpidament engolit, i després distanciat.
Encara falten dues voltes.
És el moment en que Gaston Reiff, el belga, en quarta posició, sent que la cursa se li escapa. I a la sortida del primer revolt perd la cadència, per frenar i finalment abandonar quan falten 600 metres.
Queden quatre homes. Shade, Zatopek, Chataway i Mimoun.
Ultima volta. Zatopek ataca en sentir tocar la campana, seguit per Chataway. Mimoun lluita, també vol passar al davant. Shade l’aparta a cops de colze, i per un moment Mimoun es veu distanciat.
”Mi-moun!!Mi-moun!!” crida la coral francesa. I Mimoun s’apega als tres líders.
Però a 200 metres de l’arribada Chataway agafa el cap de la cursa.
Ultim revolt. Zatopek i Mimoun ataquen i passen. Llavors Mimoun comença a esprintar, però Zatopek és més ràpid que ell. Bloqueja Mimoun contra Shade i agafa un avantatge de 3 metres. Chataway desequilibrat cau. S’aixeca desseguida, però la cursa ja esta venuda.
Mimoun avança Shade, però no pot remuntar els 3 metres perduts. Zatopek guanya amb una marca de 14min 06segons, 06 centèsimes, davant Mimoun que bat el record de França.
Una carrera per la historia, amb quatre corredors colze a colze en els últims 100 metres. Et dius que és una historia tan bonica, que si no haguessin estat condicionats per l’esperit de competició, haguessin pogut pensar:
“I jo que hi faig aquí... Estic al costat de corredors formidables, que corren tan rapid com jo, son fantàstics. No intentaré vèncer-los. I si ens agafem tots del bracet i arribem tots junts, per coronar un esforç individual, però en el fons col·lectiu? “
Dons es veu que un happy end així, que hagués sigut espaterrant, esta prohibit pels reglaments, és impossible.
Amb lo qual queda provat que el famós adagi atribuït a Pierre de Coubertin, “lo important és participar”, és pura hipocresia.
Diuen que l’esperit de competició és bo. Personalment no hi estic gens d’acord. I admetreu que tots els assumptes que envolten el mon de l’esport, i del futbol en especial, fan pensar que el que predominen son les vils emocions, de superar al veí millor que superar-se a un mateix.
I no crec que sigui només un problema degut a la quantitat de calés que es mouen al voltant de mon de l’esport(que també!), sinó que aquest esperit competitiu sembla inscrit en els nostres gens, en la mesura en que apareix en tots els àmbits de la nostra vida. Fins i tot en els bancs de l’escola...
L’esperit competitiu vol dir que si miro a l’altre tinc por, i el tinc que vèncer, guanyar-lo.
I es el que volem crear, guanyadors, tot i sabent que fent un guanyador creem una multitud de perdedors.
Una societat en un estat de malfiança permanent, en compte de confiar en l’altre, d’obrir-se a l’altre, malgrat allò tan nostrat de presentar l’altra galta...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-06-2016

dimarts, 7 de juny de 2016

Deixeu-nos veure les estrelles...





Quan arriba la vesprada, cada poble, cada ciutat, s’il·lumina. Faroles, cartells publicitaris, vitrines de botigues, despatxos il·luminats en permanència, que prenen el relleu del sol en els centres urbans, sigui quina sigui la dimensió del poble.
Es parla de contaminació lluminosa o de fotopolució quan les il·luminacions artificials son tan nombroses i omnipresents que perjudiquen  l’obscuritat normal i desitjable de la nit.
La contaminació lluminosa son els rajos lluminosos infrarojos i ultraviolats visibles, emesos cap a l’exterior o cap a l’interior, i que per la seva direcció, intensitat o qualitat, poden tenir un efecte negatiu o incomodant sobre l’home, els paisatges o els ecosistemes.
La contaminació lluminosa és una forma de pol·lució poc evocada, ja que a priori semblaria poc nefasta per la salut si es compara amb les contaminacions mes clàssiques  com són els residus de tot tipus, la mala qualitat de l’aire o les aigües brutes.
No obstant la contaminació lluminosa també te conseqüències sobre els essers vius i pot ser reduïda fàcilment.
Sobre l’home, una exposició inapropiada, és a dir una insuficiència d’exposició diürna o una exposició nocturna exagerada, pot modificar l’organització temporal dels fenòmens fisiològics, contribuint a una desincronització interna, que pot portar a una alteració de la salut física o mental, i de manera més general a pertorbacions rítmiques sobre els essers humans.
Les conseqüències més evidents van de la simple molèstia, a les despeses inútils d’energia.
Nombrosos estudis posen en evidencia conseqüències immediates sobre la son. Sota l’efecte de la llum artificial, la epífisis, disminueix la producció de melatonina, una hormona que contribueix a la sensació de cansament i a la baixa de la vigília de cara al vespre, preludi de la son.
Diu inclús un estudi angles del 2012, que la llum artificial que ens imposem de cara a la nit, desregularia el nostre ritme circadià, un factor sot estimat que contribuiria a la presa de pes més del que pensàvem. 
Qui havia de dir que el meu sobrepès es culpa de la farola del costat de casa...
Segons els investigadors de la universitat de Toronto, la nostra exposició quotidiana a la llum elèctrica ha augmentat considerablement per assolir mes de 7 hores per dia de mitjana. I aquesta exposició prolongada no natural constituiria una contaminació  deguda a la llum artificial que seria també un factor a l’origen de l’important augment dels càncers..
Si els estudis científics sobre l’acció anti-cancerosa de la melatonina demostren resultats contradictoris, les dades més recents suggereixen que la melatonina podria ser eficaç per inhibir el desenvolupament i la progressió d’alguns càncers com el de la pròstata i de mama.
La melatonina és un antioxidant amb beneficis múltiples, és un factor anti-envelliment, frena el desenvolupament de tumors, estabilitza la tensió arterial, manté la libido... 
Ja us estic veient a tots córrer cap a la farmàcia més pròxima per acabar amb els estocs de melatonina...
Pel que fa al mon animal, la sobreexposició a la llum artificial és la causa de la desaparició d’alguns tipus d’insectes, cosa que pertorba la cadena alimentaria. Els llums nocturns poden alterar les interaccions entre especies, i la orientació d’aquestes. Els ocells migradors  son pertorbats i desorientats, ja que s’orienten pels estels, amagats pels llums nocturns. Els ocells de ciutat, veuen el seu cicle reproductor, i el seu comportament modificat.
Moltes altres especies son víctimes de la contaminació lluminosa, com els rat-penats, les tortugues, i el caragols que veuen el seu rellotge intern modificat, mentre d’altres se’n beneficien com els pardals o els coloms.
La germinació , el creixement, l’expansió de les fulles , la floració, el desenvolupament de les fruites també son modificats per la llum. La vegetació il·luminada  de manera permanent degenera de manera precoç.
No cal ni parlar dels costos econòmics de la sobreexposició a la llum artificial.
Però sobretot , la contaminació lluminosa s’afegeix a la contaminació atmosfèrica fent un vel en el cel que ens impedeix veure les estrelles.
Ens estem negant la bellesa de la via làctia que poc a poc va perdent visibilitat així com un 90% de les estrelles.
I es que el 35% de l’energia lluminosa emesa des de la terra il·lumina també els núvols i el cel en altitud. Es un halo difús que desnaturalitza la boveda celeste de les nostres ciutats banyant-les en una nit artificial que pertorba la contemplació dels estels.
En una recerca de la seguretat constant i sovint ineficaç, cada cantonada te la seva farola de manera que hem perdut la dimensió cultural de les nits de debò.
No es tracta de tornar a l’edat de pedra, ni deixar ciutats i carreteres en la obscuritat més absoluta, sinó del us racional de l’energia a mateix temps que evitem afectar altres sistemes que no necessiten tanta il·luminació.
L’univers  ja esta il·luminat per cents de mils de milions d’estels, i no és necessari que els hi dirigim uns quant milions de focus mes.
La dimensió mística dels cels nocturn... Deixar vagar el nostre esperit te el mateix sentit avui(o més!), que fa milions d’anys...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del  “Ningú és Perfecte de Radio Valira 07-06-2015

dimarts, 31 de maig de 2016

La llei de Murphy





Imagineu-vos un mati d’aquells on ben entrada la tardor, us heu d’aixecar del llit, ben abans que es llevi el sol...No us feu els ronsos, que en aquelles èpoques el sol s’aixeca prou tard com per que tingueu un cert marge...
Llavors us adoneu que el fred sembla arribat per instal·lar-se per un bon peçó de temps. Si, ja se que encara no hem arribat a la caloreta i ja us estic atabalant amb el fred, però deixeu-me divagar que hi vaig arribant...
Bé, aquells matins on et costa  sortir de sota l’edredó, i l’únic reconfort que entreveus a l’horitzó, és regalar al teu cos una bona dutxa ben calentona.
Llavors és quan per molt que facis córrer l’aigua calenta, aquesta es resisteix, i només surt un xorro de líquid ben fred, tirant a glaçat, que és el que sol passar en aquestes contrades...
Val a dir que en temps passats, hagués afrontat amb valentia l’atac a traïció tot friccionant amb ràbia el cos fins tenir la pell ben violeta, però ben neta... Admeto que amb l’edat m’he anat aburgesant, i que em neguin el meu luxe de la dutxa ben calenta, segur que pot arribar a ser causa justificada d’absentisme laboral...
La cafetera és el segon objecte de reconfort matinal, i per sort, et serveix amorosament un bon cafè , ell si, ben calentonet.
Llavors és quan tens la capacitat d’observar la situació amb calma i circumspecció, i t’adones ràpidament que vas de dret a la catàstrofe. La caldera de l’aigua calenta és la mateixa que la de la calefacció. Ja et semblava , ja , que feia més fred de l’habitual...
Impossible faltar a la feina, tens reunió, i no et queda més remei que tirar de tovalloletes per rentar-se com els gats, i esperar que la resta d’assistents portin un bon constipat de manera que no s’adonin del tufillo...
El problema afegit és de on trauràs un lampista que es presenti en les dues hores següents, de manera a solucionar el problema...
Ja t’estàs imaginant el desastre, de les canalitzacions gelades, caldera nova,  i tota la patuleia...
Perquè un problema no sol arribar mai sol... Que ja ho diu la llei de Murphy: si alguna cosa pot anar malament anirà malament!
Una llei empírica que sempre acaba verificant-se pel comú dels mortals... I les seves conseqüències son que un merder no arriba mai sol!
Quan el teu aspirador expira en un últim sospir quan en un gest maldestre has vessat les cendres de la xemeneia sobre la catifa de la sala d’estar organitzant un desastre nacional, és en Murphy que ataca a traïció.
Quan estàs en ple atac de Spleen, i només desitges tancar-te a escoltar aquells remembers plens de nostàlgia, i t’adones que el teu fidel tocadiscos ha mort sota els kilos de pols, segurament matat per la tristesa de l’abandonament, si , també és en Murphy...
Quan el forn s’apaga sobtadament i glacialment en un diumenge al mati quan el pollastre dominical esta a mitja cocció, i que ens s minuts apareixerà la sogra per la porta, pel temut examen d’aptituds culinàries, torna a ser el punyetero Murphy...
I és que els merders són com una caixa de Pandora en mode automàtic, si n’hi ha un que aconsegueix envair el vostre espai vital, els altres aprofiten l’escletxa oberta en la vostra autoestima i seguretat per atacar-vos a traïció.
Dit d’una altra manera sigui quina sigui la vostra aptitud a anticipar els problemes, la realitat futura serà a la força molt pitjor.
El exemple més conegut de la llei de Murphy, és que, cada vegada que una llesca de pa untada de mantega cau a terra, la gent tendeix a recordar més vívidament les vegades que va caure amb el costat de la mantega cap a terra, ja que si caigués amb la mantega cap amunt tindria menys conseqüències. Per tant, un té la impressió que el pa sempre cau amb la mantega cap a baix, sense importar la veritable probabilitat de cada ocurrència.
Lleis com la de Murphy són una expressió directa d'aquestes perversitats en l'ordre de l'univers, de la tendència que tenim a emfatitzar el negatiu. Hi ha un estudi matemàtic que demostra que efectivament la torrada té més probabilitats de caure del costat de la mantega, però és degut a altres factors. El factor principal és l'alçada de la taula, per la qual la torrada té temps de fer mitja volta no pel pes de la mantega com erròniament i intuïtiva se suposa, sinó per la rotació pròpia a les condicions inicials de la caiguda, però no hi ha alçada suficient per donar més de mitja volta.
Fet i fotut, el que és evident, és que la probabilitat que una llesca de pa untada de mantega caigui amb el costat de la mantega cap avall, és proporcional al preu de la catifa.

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  31-05-2016


dimarts, 24 de maig de 2016

Incendiaris



A principis de maig, a conseqüència de violents incendis als boscos que envoltaven la ciutat canadenca de Fort Mc Murray, van haver de ser evacuats tots els habitants de la ciutat. Fort Mc Money com solien anomenar a la ciutat poc abans de la recent crisi petrolera, ja que semblava que no hi havia límit al seu creixement...
Les catàstrofes sempre son espectaculars, i no hi falten mai doncs espectadors, en una època on qui més qui menys porta en permanència dins la butxaca els mitjans per estar al dia de tot el que passa al mon, sigui bo, o la major part del temps dolent...
Espectacular veure com es transformen en flames els llits dels adoradors de l’or negre de Fort McMoney, i veure els seus somnis de diners fàcils i fàctics tornar-se fum amb una fascinació gairebé mòrbida.
La caiguda de Petroville, ens explica moltes coses sobre els temps que estem vivint, amb aquesta ciutat i aquest habitants lliurats a ells mateixos, mentre que les estructures industrials es mantenien, ja que elles si estaven protegides contra aquest tipus de problema, val a dir totalment previsible. Deu ser que la vida dels treballadors deu ser sacrificable o intercanviable, que no la de les infraestructures industrials.
Encara que potser també ens donaria una certa idea sobre l’estat actual del mon, inclús a casa nostra, ja que encara que sembli menys espectacular, la gran catàstrofe s’apropa i és ben visible.
No hi ha res més significatiu avui en dia que el passeig triomfal de Donald Trump cap a les comandes de l’exercit més potent del mon. Un milionari amb mètodes mes que discutibles, i amb uns discurs que no inspiren una unça d’optimisme pel que fa a  l’humanisme, o a la simple capacitat d’empatitzar. La trajectòria de Donald Trump pot generar angoixa a alguns, però el problema és que no es l’únic que s'encomana a la sang i el fetge en permanència en els seus discursos.
L’extrema dreta no va guanyar ahir les eleccions a Austria. Pels pels! Sempre ens podem consolar comprovant que la pujada de l’extrema dreta fa que les forces polítiques tradicionals s’ajuntin en un pseudo-front republicà arreu, encara que això provoqui en concret un derrapatge important cap a la dreta en tot l’escenari polític europeu.
L’ambient a tota Europa ha canviat i el soroll de les botes i els ardors bel·licistes ja no s’amaguen, al contrari son arguments de venda del màrqueting polític del desastre.
Com a bona opinadora de pa sucat amb oli, el primer que fas quan et lleves és veure l’estat del mon a les xarxes o als canals de radio i televisió:
Uns es feliciten perquè aconsegueixen vendre més i més armes a uns hipotètics països amics, que potser d’aquí a dos dies seran els enemics, però tan fa, fem rutllar l’economia! Governs de lacais del capitalisme més desacomplexat que imposen  lleis del treball que nomes afavoriran a les multinacionals...
Els altres criminalitzen les protestes, i atien la furor contra aquells que al cap i a la fi defensen els drets de tots.
Altres apliquen la llei mordassa per transmetre la informació.
El gust de la sang, el tancament en el patriotisme mes ranci, les ambicions territorials, la por i l’odi dels altres han esdevingut els nous ciments de la unitat europea, que dissol els drets humans dins la sang i el rebuig.
Dirigents autoritaris com el primer ministre hongarès Viktor Orban, ens expliquen histories de les invasions otomanes per justificar el rebuig dels refugiats a l’hora que desvia els ciutadans de les crisis econòmiques i socials que afecten la societat europea.
Inclús els socialistes declarats, porten una guerra declarada, potencialment infinita contra l’estat islàmic, per imposar un estat d’urgència continu .
El racisme i la propagació de la idea de la diferencia son eines essencials per rebutjar les exigències previstes pel dret i els acords internacionals, com la Convenció de Ginebra.
Les persones son designades com a migrants, ja que això permet de obviar el terme refugiats, terme que implicaria llavors responsabilitats morals i jurídiques.
La histèria contra els refugiats acabarà per trencar Europa.
Semblen provocacions deliberades, amb governs que s’armen contra els pròpis ciutadans, i endureixen cada cop mes la repressió dels insubmisos, però sobretot dels simples ciutadans indignats.
Casa nostra esta cremant, la del veí també. El gran incendi s’estén a tot el planeta i el seu esclat ens esta cegant.
Qui son els incendiaris? Els que protesten, o els que atien els sentiments més miserables del esser humà?

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira. 24-05-2016

dimarts, 17 de maig de 2016

Sexisme al poder!






Després de les revelacions per part de dos mitjans francesos de les acusacions contra el vicepresident, ara dimitit, de l’Assemblea  Nacional Francesa, acusat d’assetjament sexual contra dones del seu entorn, polítiques i periodistes, s’obre un cop més la caixa dels trons, sobre el sexisme persistent en  molts ambients.
I és que l’assetjament sexual és un fenomen que toca tots els àmbits socials i professionals, tots els partits polítics tambe.
Sembla però que de mica en mica s’omple la pica, i el llindar de tolerància es va superant, i això desencadena preses de consciencia i l’alliberació de la paraula de moltes víctimes.
Suposo que hauríem d’aplaudir no?
17 antigues ministres de dreta i esquerra, van signar un manifest conjunt contra l’assetjament sexual, demanant la fi de la “llei del silenci” que envolta aquest tipus de fets, alhora que anunciaven que d’ara en endavant denunciarien tots els discursos i actituds sexistes per petits que fossin.
En el manifest hi parlen de la fi de la impunitat, i de l’omerta vigent en el mon de les altes esferes polítiques.
Impunitat, immunitat...
Per un costat em sembla al·lucinant que dones que estan o han estat en els més alts càrrecs polítics, en les mes altes esferes de poder, es despertin ara , de cop i volta davant de un fenomen que descriuen com a comú i habitual en el seu medi.
De fet denuncien que elles també com totes les dones que han accedit a llocs fins llavors reservats als homes, han hagut de patir i lluitar contra el sexisme. Em sobta una mica no obstant, que hagin d’esperar fins ara per a denunciar-ho... Costa d’entendre, que fins i tot una primera ministra, una presidenta del FMI, no hagin pogut obrir la boca fins ara...
Com diu algú que conec, de que serveix que les dones accedeixin als més alts llocs de poder , si és per actuar com a homes, per a no defensar a capa i espasa el seu estatus femení. Però com be diuen, els camins del poder son inexorables...
Aguantar una pessigada al cul, missatges dubtosos, acudits sexistes, observacions repetides amb connotació sexual, o  floretes misògines, deu ser ben poca cosa al costat de la sensació d’haver arribat a les més  altes esferes de poder...
Va... No seré dolenta...
La part positiva del assumpte, és la denuncia que es fa del fet que, malgrat tenir tot un arsenal legislatiu destinat a eradicar aquests comportaments, les lleis no son aplicades ni respectades, en cap dels àmbits especialment on existeixen relacions de poder com son la política o el mon del treball. També és positiva, l’alliberació de la paraula que suposen els manifests d’aquests tipus.
Tot i que val a dir  que les valentes de debò han estat aquelles que han denunciat les agressions que han patit. I és que moltes vegades el problema és que la denuncia es gira contra les pròpies víctimes. Amenaces, intimidacions, xantatges, compra del silenci, però sobretot la por de moltes dones de no ser cregudes, i de veure les seves ambicions polítiques o professionals reduïdes en cendres.
Perquè al final la pregunta és:
Quin marge de maniobra te una dona víctima d’una agressió sexista, quan l’home que l’ha agredit te totes les cartes en mà per a fer-la callar?
Potser quan ens posem les mans al cap constatant la menor presencia de dones a mesura que s’ascendeix en els llocs de poder en tots els àmbits de la nostra societat, prové de la renuncia per part de moltes davant la disjuntiva d’haver afrontar aquest tipus d’homes que actuen en tota impunitat, de haver de lluitar quotidianament amb practiques indignes, en una societat on malauradament encara hi ha molt camí per recórrer en aquest sentit.
Una societat on les víctimes encara avui estan marginades, assenyalades com a mitòmanes o massa sensibles per afrontar el mon dels poderosos.

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-05-2016


diumenge, 8 de maig de 2016

La mala reputació





La reputació és la forma en la que algú o alguna cosa és considerat pels altres. Parlaràs be o malament d’alguna cosa, d’alguna persona, en funció de si te una bona o una mala reputació. Si tens bona reputació, sovint ets popular. Però tenir mala reputació és dolorós. La reputació és quelcom de fràgil, canvia com l’aigua de una font, quan la mires no és mai la mateixa que raja. El problema de tot plegat és que estem submergits en un mon on prevalen les aparences, la tirania de la reputació.
Ets víctima de mala reputació? Pel rumors que corren sobre tu, per les teves accions, perquè ningú no t’entén?
Aquí va un pla de xoc per millorar la teva reputació en 5 setmanes...
En primer lloc el que cal és identificar els obstacles que t’impedeixen tenir bona reputació. Lo millor és tirar mà dels amics en qui teniu confiança, i preneu nota de les petites critiques que us fan...
Aquests obstacles poden ser per exemple: halitosis, un mal funcionament del desodorant, falta d’espontaneïtat, no mostrar suficientment interès pels altres, un sentit de l’humor mal entès, manca de feeling amb els altres, veu desagradable, manca de carisma, prepotència, massa ambició, manca d’empatia, etc... La llista es pot allargar a l’infinit...
Admeto que hi ha un però en aquest punt del pla de xoc, ja que probablement els teus amics més propers, son probablement del teu mateix estil, ja se sap, allò de “Dios los cria i ellos se juntan”, el que dificulta la identificació dels problemes. Sempre pots acudir a un coach personal, encara que pagant et poden dir meravelles sobre el teu comportament.
Val a dir però que si ja has identificat que tens un problema, ja tenim molt de guanyat, i potser val la pena acceptar altres punts de vista, ni que sigui per sentir coses que no t’agraden... En que quedem? Vols millorar la teva reputació o no??
Un cop identificats els obstacles, cal fer-ne una tria i classificar-los.
Per exemple, tenir una veu desagradable, i donar la impressió de portar un pal al cul, solen ser el resultat del mateix problema: estàs massa tens. Ergo, la solució passa per ser una mica menys estirat, estar més relaxat, cool com diuen... Fàcil de dir em direu, però més complicat de fer quan estàs submergit pels teus problemes per salvar el mon i sobretot el teu patrimoni...
Ser ofensiu, i tenir un sentit de l’humor una mica sui generis, prové del fet que no reflexionem prou a la imatge nostra que reben els altres, ni si allò que dieu o feu s’entendrà. La solució podria ser imitar a aquelles persones populars que us envolten, copiar el seu sentit de l’humor, la manera que tenen de girar les frases, del to de veu que hi posen... Dit això i com he dit abans, el problema és que si esteu envoltat de voltors com valtros mateixos, si en el vostre cercle els acudits preferits son els masclistes, els racistes, homòfobs, etc... No anem be!
Arribats en aquest punt, és quan et dius que el problema no és la mala reputació, la imatge que dones als altres, sinó que el problema podries ser tu i el cercle que t’envolta, el teu mon inamovible, impermeable a les critiques i a la possibilitat de contemplar i fer les coses de manera diferent.
Es curiós, com ens fa mal la critica, sobretot si ve de fora, és terrible com tenim de fina la pell quan ens assenyalen amb el dit...
Voler tancar els ulls i la boca davant el que no esta bé, tapar-se les orelles per no escoltar el que no funciona no és la solució. Cal aprendre sempre, anar més enllà de l’educació que has rebut, mes enllà de les condicions en les quals has crescut i on molts queden enfangats, mes enllà dels estatus socials i professionals, mes enllà de les jerarquies, mes enllà de un mateix, mes enllà de les aparences.
Si et lleves al mati convençut que ets perfecte, prova de caminar sobre l’aigua....
Encara que fet i fotut això de la mala reputació és una collonada...
Pots prendre-t’ho com en Brassens i reivindicar-la, perquè en el fons n’estàs ben orgullós i assumeixes que intentar explicar simplement el que passa i opinar i actuar amb honradesa t’exposa indefectiblement a la critica i a la discrepància, o si debò et fa mal, i penses que l’has de redreçar, és que probablement en algun moment l’has espifiat en alguna cosa...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 10-05-2016

dimarts, 3 de maig de 2016

Xafarderies




Soc xafardera de mena... O una gran observadora... El que us faci més ràbia!
És el que passa quan et trobes encallat a la caixa del supermercat, i aprofitant l’avinentesa et  dediques a intentar esbrinar la vida del senyor que tens al davant examinant tot allò que ha acumulat al carretó de la compra.
D’una cosa estic segura , i és que el senyor és solter, o en tot cas viu sol,  i no en te ni idea de cuinar. Una infinitat de plats cuinats i envasats al buit, empilats sobre la cinta preparats a ser enregistrats, amb una preferència marcada pel cassoulet i les salsitxes... de lo mes lleuger!!. Val a dir però que deu ser d’aquests que escolten els consells a la radio, i mira les publicitats de la televisió. Es nota perquè sap que ha de menjar fruites i verdures, perquè ha completat el seu menú amb amanides preparades en capsa (ecss!), maduixes i raves.
Solter no vol dir sense amics, ja que ha comprat un bon carregament d’ampolles de cervesa per acontentar-los. Pren nota que soc molt amable i no he contemplat la possibilitat que potser ofega la seva solitud en l’alcohol.
També sembla ser molt estricte pel que fa la higiene dental o potser te alguna mania amb el dentífric, ja que n’ha comprat 4 tubs. Però com que no ha somrigut no he pogut verificar la blancor de la seva dentició.
El senyor també sembla patir d’alguna paranoia, ja que en el moment de teclejar el seu codi s’ha amagat amb la ma, com aquell que te por que el seu company de pupitre copiï el seu examen, o com si tingués por que la caixera s’apropiés del seu codi, no fos cas que estes avorrida... Val a dir que no sembla gaire delicat, ja que ha picat el codi amb tanta força que semblava que es volgués carregar la màquina, i ja m’estic fent la pel·lícula de com pagaré quan arribarà el meu torn...
Arribat en aquest punt d’anàlisi psicològic supermercadistic, és quan et poses a mirar el teu carro i e preguntes que ha pensat de tu la senyora que et ve al darrere, si sortim de la hipòtesi que esta tan grillada com tu.
De l’anàlisi de la meva compra es pot haver  deduït que soc mare de família nombrosa, o que visc en una comuna, o que soc una boja emparanoiada que es prepara per tancar-se en bunker en previsió de tercera guerra mundial, donat el volum de tot plegat.
Potser també ha pensat que  preparo alguna festa, per les ampolles de vi i de digestiu, o que dins del bunker penso ofegar les penes amb alcohol, encara que queda clar que la intenció no és la d’acabar amb la meva vida, prova n’és el carregament d’aigua amb gas, ni que sigui per apaivagar els símptomes de la ressaca.
Que també tinc una tendència bipolar, donada la juxtaposició de productes bio, així sanots, i les bosses de patates i el fuet. I que soc una candidata a patir càncer de colon ja que de verdura poca a part del alls i les cebes, i en canvi abunden la carn i els formatges, ara ja sabem d’on ve aquest cul imponent...
Que encara no tinc la menopausa, o que començo a tenir pèrdues d’orina, pel carregament de compreses de totes marques i models, i que faig una fixació amb els olors en general, pels nombrosos desodorants corporals, i ambientadors, espelmes d’olor, i encensos variats, o senzillament que soc una mística perillosa...
No se si el meu anàlisi del cinquantí solter es encertat, però pel que fa a mi, no és que tingui una família nombrosa, més aviat estic en la fase aquella en la que el niu va quedant buit... El que passa és que suposo que encara em costa adaptar-me al nou nucli familiar, dos adolescent en ple creixement deixen petjada... Haurem de revisar això de les quantitats!
D’altra part, tinc la sort de tenir uns sogres que fan hort, per tant vaig ben servida de verdura fresca i ecològica a més, i quan tinc temps lliure em dedico a omplir el congelador de plats cuinats “faits maison”, encara que admeto que lo light no és la meva especialitat...
Pel que fa a l’alcohol, confesso que m’agrada acompanyar els àpats amb vi, i no li faig cap lleig a un digestiu de tant en tant... No em mireu malament que encara no soc estil Sue Ellen, m’agrada en bona companyia... Però sempre va be tenir un petit estoc, per si es  presenta una ocasió d’imprevist.
No em digueu, que no heu especulat mai sobre la vida dels soferts camarades de cua del supermercat...
El que fa l’avorriment no?



Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 3-05-2016

dilluns, 25 d’abril de 2016

Autodafé




Ja se que encara deveu estar empatxats de llibres per la recent Diada de Sant Jordi, però encara que s’estigui posant de moda la cremació de llibres, no us llenceu com uns condemnats a fer neteja de la vostra biblioteca...
Per tots és coneguda la primera relació entre Pepe Carvalho i els llibres: els crema. La relació, però, va més enllà, perquè qui ha seguit una mica de prop al genial detectiu, pot intuir  que Pepe Carvalho estima els llibres perquè en té, senzillament. I és que en el seu cas, la tria de un bon llibre per cremar prèvia a un bon àpat te alguna cosa de místic.
No és el cas al llarg de la historia de les múltiples incineracions de llibres que hi ha hagut, que tenen més relació amb la repressió, i el voler imposar pensaments únics que de la cínica i xocant afecció que te en Carvalho, a condemnar a la foguera els llibres de la seva nodrida biblioteca.
La biblioteca d'Alexandria va ser la biblioteca més cèlebre de l'antiguitat i  va arribar a disposar d'un fons bibliogràfic de 700.000 de volums. Era un temps on existien grans civilitzacions paganes a Europa, que gaudien de la més alta cultura espiritual que el mon hagués conegut. Contenien més coneixement, ciència, saviesa i per descomptat riquesa, que el mon havia conegut mai.
Hi ha varies hipòtesis sobre la destrucció de la Biblioteca d’Alexandria, entre les quals, diverses guerres de poder, o els conflictes de supremacia política i religiosa entre paganisme i cristianisme, o la islamització de la zona.
Els homes civilitzats construeixen, omplen, i utilitzen les biblioteques. Alexandria era una ciutat pagana hel·lènica civilitzada que va ser envaïda per una un poble no civilitzat.
L’any 1562, Diego de Landa, monjo franciscà conegut per ser el primer i un dels millors cronistes del mon Maya, va cremar 500 ídols, i 27 rotlles de jeroglífics a Mani, al Yucatán. Quelcom de paradoxal que un dels millors coneixedors de la civilització Maya, s’esforcés de manera tan cruel a destruir els vestigis d’aquesta...
I és que les incineracions de llibres no són nomes per eradicar idees , però sobretot per fer desaparèixer cultures.
La nit del 10 de maig de 1933 els nazis van cremar els llibres dels grans intel·lectuals alemanys. Feia menys de 4 mesos que Adolf Hitler havia accedit al poder. Aquests Autodafés marcaven la decapitació intel·lectual del país.
Un foc minuciosament posat en escena, com un ritual, la culminació de una acció contra l’esperit “no-alemany”. 5 anys més tard van cremar les sinagogues durant la llarga nit del 9 al 10 de novembre de 1938, “la nit dels vidres trencats”.
Més a prop nostre veiem els darrers temps les destruccions massives de llibres a mans dels homes de Daesh, o com els integristes religiosos fan barbacoes amb l’Alcorà als Estats Units. Més original, el reverend Otunga a Kenya va incendiar manuals de prevenció contra la SIDA i preservatius. A Nou Mexic va ser la saga de Harry Potter la víctima de les ires de la Congregació de les esglésies per  “incitació a la bruixeria i al satanisme”.
Quina és la nostra relació amb els llibres que fa que ens comportem així?
Semblaria que no és un menyspreu per aquests, sinó més aviat una fascinació desordenada, que constitueix el principi mateix del fonamentalisme.
Un llibre esta fet per ser llegit i entès, però també per ser comentat i interpretat. Al meu parer cap d’aquestes accions constituiria un perill per la cohesió de una comunitat religiosa o política. Prendre els llibres com a suport per treballar la intel·ligència, no pot conduir a voler-los fer desaparèixer. Si no t’agraden o et semblen fal·laciosos, no els llegeixes, o els argumentes i els rebats.
Fer del llibre un absolut, tancar-lo dins del seu sentit literal que equivaldria a la seva única riquesa, porta a excloure  violentament la obra que molesta. Aquesta és la marca del fonamentalisme, la obsessió de referir-se només als fonaments, no voler veure el creixement progressiu de la intel·ligència dels esperits i de la transmissió, materialitzats en els llibres.
Considerar com el pensament dels homes, inclús pel que fa a la compressió i interpretació dels llibres sants, ha anat temptejant durant el curs dels temps, contemplar la historia dona una humilitat i una serenitat que són sense cap dubte les condicions per a la llibertat intel·lectual. I una llibertat com aquesta  és mes que l’arma més eficaç contra el fonamentalisme.
En tot cas, si preveieu rostir la vostra biblioteca, en un Autodafe gegant al menjador de casa, tingueu en compte que les fulles contenen clor que pot alliberar substancies tòxiques , responsables de lesions cutànies, lesions hepàtiques, malformacions congènites, càncers etc..., penseu doncs a airejar l’ambient!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 25-04-2016

dimarts, 19 d’abril de 2016

Un dia de merda...






La setmana passada era la setmana  internacional contra l’assetjament al carrer.
La darrera vegada que un petardo em va dir pel carrer el que pensava de la part mes voluminosa del cos admeto que em vaig fer un bon fart de riure, sobretot per la cara que li va quedar quan li vaig dir  amb tota la tranquil·litat del mon, que primer de tot, fes del favor d’anar al oculista, i que en segon terme es preocupes de que en pensaven els altres palurdos com ell del cul de la seva mare , la seva dona, la seva filla o la seva germana...
He d’admetre que l’edat és un plus pel que fa a aquests temes, perquè encara recordo la vergonya que m’agafava quan passava adolescent davant d’una obra, i sentia un concert de xiulets, i de el que en diuen piropos de més mal gust els uns que els altres, o inclús la por en algunes circumstancies...
Hi ha qui diu que la majoria de les vegades es tracten de compliments, que no hi ha agressivitat al darrere... Perquè doncs per norma, el qui ho rep se sent malament? Perquè per evitar-ho el 99% de les dones tenen tendència a baixar els ulls per evitar qualsevol contacte visual? Perquè  provoca una acceleració del pas i un provar de fugir de la situació el més dignament possible?
Perquè tu no has demanat res. Perquè a vegades un “guapa!”  o una mirada sostinguda fan més por que una pedregada. Perquè com a dona no tens perquè acceptar, ni fer l’esforç de reaccionar be davant d’una actitud o un missatge intrusius, per molt neutrals que hagin estat les seves intencions.
I si les dones ens dediquéssim a sortir a córrer pel carrer sense samarreta, i els homes es fessin assetjar per portar els pantalons de córrer massa curts?
Invertir els rols per provocar empatia.
Pot semblar un mètode una mica simplista, però us recomano un curtmetratge d’aquest que circulen regularment per les xarxes.
Es tracta de “ Majoria oprimida”, un curt del 2010, de Eleonore Pourriat,  però malauradament encara pertinent a dia d’avui. En realitat és inversió dels rols pura i dura: en aquesta pel·lícula de una desena de minuts, seguim el dia (un dia de merda per ser clars), de un pare jove que te cura de la llar i que ha comes el error de sortir en pantaló curt i samarreta mentre la seva dona esta a la feina.
Si teniu la paciència de mirar els 10 minuts que dura la pel·lícula, veureu que és eficaç de debò. Prova que el missatge que es vol fer passar no deu ser tant difícil d’entendre.
La cinta va directe al gra encadenant clixés i atacs sexistes. Durant el mateix dia. Pel mateix home (per això en deia un dia de merda). És la progressió dramàtica i realista dels petits assetjaments quotidians i banalitzats, des de les humiliacions corrents, fins a l’agressió minimitzada per aquells que se suposa haurien d’aportar-te ajuda i suport.
El que viu el protagonista es inacceptable, horrible. Es víctima de una veritable violència dia rere dia, des del la seva veïna,  fins al grup de noies que l’ataca verbalment i físicament. El comportament de totes aquestes dones és xocant , fora de lloc.
El home, el protagonista, que en un principi donava la sensació de estar segur d’ell mateix, i del seu dret al respecte, es troba al final del curt completament aniquilat, destruït. Perquè ha viscut un episodi traumatitzant, i també perquè ni la llei ni la seva companya no semblen voler entendre que si, que la cosa és traumatitzant. I sobretot que no, no era culpa seva, i que no exagera.
El que es posa en evidencia intervertir els rols és una cosa:  que siguis dona o home, ningú no hauria de suportar la mínima de les situacions descrites. Que és increïble i inversemblant  trobar-se ferida, violada, tremolant i sola en una comissaria  per denunciar-ho, i sentir-se dir de manera a penes subtil, que estàs fabulant, que n’estàs fent un gra massa i que ets patètica.
Sense voler victimitzar, ser ploramiques o càndid, és difícil  no indignar-se davant la prova que la nostra societat actual encara te dificultats amb el concepte d’igualtat. Cal aturar de minimitzar els efectes del assetjament i sobretot de les agressions.

Respecte per tots i totes. De debò.Ningú te el dret d’opinar, d’interrompre, de mirar, o de tocar, sense el consentiment de l’altre



Antònia Escoda



Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 19-04-2016

dimarts, 12 d’abril de 2016

De la democràcia... sense adjectius...




La Democràcia segons la wikipedia és una forma d’organització social que atribueix la titularitat del poder al conjunt de a ciutadania. Fins aquí tothom d’acord...
Aquest sentit històric del terme, sense adjectius, canvia a partir de la revolució francesa. Si abans titllar a algú de demòcrata podia semblar fins i tot pejoratiu, a partir del mateix moment on se li reconeixen les virtuts, el sentit de democràcia canvia... Si mirem enrere podem comprovar com democràcia, ha passat de definir el poder del poble a governar-se ell mateix, a esdevenir sobretot, la possibilitat del poble de triar aquells que tindran una autoritat sobre ell. La qualificada democràcia representativa. Una mena de despotisme en mode de contracte a durada determinada...
En oposició a aquesta visió minimalista de la democràcia,  creixen regularment des de fa un temps moviments que defensen una revisió de les regles del joc, com els Indignats a Espanya, els Occupy Wall Street a Nova York, o el moviment Nuit Debout que s’està estenen a França.
El moviment es retroba de manera quotidiana a la plaça de la República de Paris , per parlar de política, sense líders, sense representants, sense càrrecs electes, una mena de àgores on s’expressa un anhel de canvi de vida de la gent, on es reafirma la necessitat de prendre el poder.
Aquests moviments representen una expressió del que en podríem dir agorafilia política. Una expressió del poble, autogestionada, lliure, sense intermediaris, sense poder, ni autoritat. El que era fins el 1789, la democràcia sense necessitat d’adjectiu.
Tant per la forma com per les propostes, el moviment s’inscriu en un procés que oposa dues visions de la política des de fa segles. Podria semblar un perill important pel sistema polític a lloc, encara que ja ens ho podem imaginar tardarà poc en ser sabotejat, pel menyspreu de uns o l’ambició de uns altres...
En front dels moviments, tenim una classe política estancada que des de fa temps s’ha organitzat i constituït per ocupar el poder. El màrqueting polític organitza un no-pensament que deixa creure a l’elector que el seu dia a dia serà millorat sense canviar mai les estructures socials on els diktats de les finances ha pres un lloc preponderant. Una  idea de la política a finalitats només de gestió, que aparta el poble de les decisions en virtut de la seva incompetència, de la seva irracionalitat, i de la seva tendència a defensar els interessos particulars.
Aquest mateix pensament s’ha estes en el sistema econòmic on la paraula autogestió és tabú gairebé tant com la paraula feminisme, i el dret a decidir, o bajanades idealistes mil ... Aquesta agorafòbia política redueix la diversitat d’opinions a una oposició espectacle entre dreta i esquerra on l’elector no hi veu mes que dos copies enfrontades, i acaba tirant l’esponja i refusant d’anar a votar. O votant a l’extrema dreta...
El vertader debat es menys sobre les qüestions que han representat l’espurna com la reforma del codi del treball a França, que sobre la forma que pren i sobretot prendrà l’organització general de la política. El sistema actualment a lloc esta estructurat al voltant de una classe d’electes, de militants partisans que sovint esperen esdevenir càrrecs electes al seu torn, de un sistema mediàtic que accepta qualsevol debat menys aquells de la estructura de poder, i d’una majoria de ciutadans que finalment no viuen tant malament i prefereixen en una mandra infinita reduir-se a ser consumidors de política igual que de la resta.
Sense fer política-ficció, podríem pensar que el temps de la democràcia en el sentit clàssic del terme encara no ha arribat. Però tot i la marginalitat en nombre d’aquest moviments, i el seu esgotament a mitjà termini, dona tanmateix perspectives a un pensament que serà necessari un dia. Potser dema , d’aquí uns mesos o alguns anys. I és que es veu ben be que el poder polític representatiu esta enfangat en un sistema on la vida de la gent nomes pot empitjorar.
Els escàndols com els dels papers de Panama demostren a aquells que encara no ho havien entès fins a quin punt la correlació de forces es desproporcionada en el tauler d’escacs actual de la política.
Es normal doncs que en el moment en que una part del cos social entén que cal abandonar la partida i definir noves regles del joc, que el sistema a lloc es defensi, insistint en la violència dels contestataris, en la seva incompetència, en els seus suposats draps bruts...
L’enderrocament pacífic de un sistema econòmic, cultural i polític que ens esta menant a la catàstrofe.... Segur  que els aparells d’estat i  de partit i trobaran algun remei...
Però cada cop que algun d’aquests petits extrasístoles apareix penses: potser no esta tot perdut...


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-04-2016

dimarts, 5 d’abril de 2016

La cupiditat o el virus de l’avarícia de tipus1...



Et preguntes a vegades perquè la gent actua de una manera donada. Perquè el cervell li  funciona en corrent altern o per alguna subtil raó que no arribes a entendre?
Una forma d’avarícia absoluta?
Una quarta part (23%) de tots els dipòsits bancaris del mon es troba amagada en paradisos fiscals. Gairebé el 50% de les transaccions financeres transfronterers mundials passen pels paradisos fiscals, i això suposa que els estats deixin d’ingressar molts diners anuals. És el gran robatori organitzat a gran escala i consentit.
109 redaccions de 76 països, coordinats pel Consorci internacional de periodistes d’investigació, han tingut accés a una massa d’informacions inèdites que han posat sota els projectors  el mon opac de les finances offshore i els paradisos fiscals.
Els “Panama papers”, revelen que a més de milers de fitxers anònims, nombrosos caps d’estat, milionaris, grans noms de l’esport, celebritats de tot tipus, o personalitats perseguides penalment a nivell internacional, van recórrer a muntatges offshore per dissimular els seus actius. Societats i  particulars que utilitzen les 214000 estructures offshore lligades a Mossack Fonseca. Entre ells 12 caps d’estat i de govern, entre els quals 6 en activitat. Però també 128 dirigents polítics i alts funcionaris,  o 29 de les 500 persones mes riques del mon.
Allò que per uns pot semblar criminal i immoral és considerat per d’altres com cal, necessari. Robatoris i abusos son regularment legitimats amb l’ajuda de una armada d’advocats.
Aquestes personalitats recorren a muntatges offshore per dissimular els seus actius, tot i que aquests beneficiaris no  incorrerien en frau fiscal si declaren les seves operacions a les autoritats del país. Vindria a ser una manera d’esquivar la llei sense infringir-la o actuant de manera inapropiada, ja que existeix una utilització legitima de les societats offshore, de les fundacions o dels trust. Hi ha una part legal en aquestes activitat encara que siguin moralment reprovables. Qualsevol assalariat pot veure com cadascun dels seus moviments es veu enregistrat i controlat immediatament. Cosa que no passa amb les grans fortunes. Disposen de múltiples mecanismes tant per eludir com per evadir els seus capitals i obligacions fiscals: societats  pantalla per  posar distancia entre el seu diner i ells. Enginyeria financera en diuen...
La pegunta que caldria fer-nos potser, és : qui fa les lleis en aquest sistema tan opac? A qui beneficien?
Gent que decideix per damunt nostre allò que consideren millor, el millor pels seus interessos es clar! Després fan els seus negocis a les nostres esquenes i se’n foten de qui es troba al mig i de les conseqüències per tots plegats.
La cobdícia alimenta les inversions especulatives en detriment de l’economia productiva, i aquestes eines s’han creat per això. I no és nomes una qüestió de ètica, el problema és que consagra les desigualtats i els privilegis. Quan aquests afamats patriotes deixen de pagar obliguen a la resta a restringir serveis essencials.
I llavors és quan descobreixes que el capital és aquell que devora aquell anhelat “Estat del Benestar”, que dessagna els recursos en educació, en salut, que ens amenaça fent-nos creure que no mereixem un final de vida digne, que ens fa pagar les malversacions del sector financer, o que decideix de les guerres en benefici del venedors d’armes...
Mentre, una part d’aquesta  societat víctima de la injustícia social és capaç de rebutjar la idea d’acollir refugiats i sense sostre tot mirant amb admiració o inclús votant a aquests espavilats que han muntat tan gran estafa...
Encara que és difícil visualitzar tot allò que l’evasió fiscal costa de sang i llàgrimes al ciutadà de a peu, val a dir que et quedes estupefacte davant de tant cinisme. I és que a molts nivells , la bona voluntat va de la mà amb la cupiditat. Però la cupiditat va guanyant terreny. A una època on els miliards volen en tots els sentits, guiats nomes per la recerca dels beneficis, la cupiditat esta assentant la seva hegemonia mundial.
Encara que ens ho podíem imaginar , espanta tant cinisme, i sobretot tanta impunitat...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 05-04-2016

dimarts, 29 de març de 2016

“Jo no soc la Maria”






Encara estem escagarrinats dels atemptats de Brussel·les de dimarts , quan van caient les noticies de més morts. Aquest cop a Lahore. Busco desesperadament les banderes als perfils de les xarxes, i res.
Per cert, teniu idea de quins colors te la bandera del Pakistan?
Per sort cada cop més son les veus que s’alcen en record dels morts no només d’Europa, sinó d’arreu... És bo recordar que una vida és una vida... aquí i arreu!
Fins i tot el Vaticà se’n fa ressò.... Estaran canviant les coses?
En una declaració a la premsa, el portaveu del Vaticà Federico Lombardi es fa ressò de “la horrible massacre de desenes d’innocents que escampa una ombra de tristesa i angoixa sobre les festes de Pasqua”.
Potser si que se’ls veia tristots a la gent davallant les pistes i venerant al Deu de la societat de consum...
Des de la venerable institució asseguren la seva solidaritat amb les víctimes, i en particular amb les minories cristianes d’orient.
Ja hi som! Digueu-me mala fe. Digueu-me descreguda (que ho soc!). Però no hi res que em molesti mes que les etiquetes, la classificació, inclús de les víctimes. Com si una vida humana no tingués el mateix valor arreu, sigui de la religió que sigui, del color de pell que sigui, del sexe o de l’origen que sigui...
Que son aquestes riallades que sento?? Ja us en esteu enfotent de mi??? Ja se que tinc el cap ple de moixonets, però deixeu-me somniar al menys!!!
Parlant de moixonets. N’hi ha un (de moixonet), que s’ha adonat de la fal·lera que tinc últimament d’esquivar les qüestions que ens podrien semblar més properes, per anar a batallar amb molins de vent una mica més enllà de les muntanyes...
I no. No es que passi del que tenim més a prop, ni tampoc m’adoni dels problemes de la gent que ens envolta... Gent molt propera a vegades. Gent que malgrat les difícils condicions de vida que pateixen, encara tenen el pudor de no queixar-se . Tenen vergonya de demanar ajuda, perquè en el fons son víctimes dels clixés que ens han anat colonitzant el subconscient, segons els quals, els que perden la feina, els malats, els qui ensopeguen, els perdedors vaja, ho son perquè s’ho han buscat, perquè no son prou espavilats, perquè s’ho mereixen...
I potser és més fàcil criticar i discutir sobre el que passa arreu, perquè et permet despotricar,  penjar-te una bandereta al facebook, i passar a les teves ocupacions habituals sense haver de fixar-te en els problemes immediats d’aquell que ha arribat a finals de drets de la Cass, o posposa un tractament mèdic per no poder avançar els diners...
És el que tenen aquests moviments de empatia col·lectiva espontània, que tots fem el minut de silenci de conveniència, i acte seguit aclamem l’himne del Barça, que al menys aquests en donen alegries!
Tot va començar , em sembla per el “Ich bin ein berliner” de Kennedy, l’any 1963, pronunciat davant del mur de Berlin. Tot i que després va tornar cap a casa per fer-s’hi assassinar, encara que això és una altra historia, deixant els berlinesos en la mateixa difícil situació, que ja no era la seva...
Després vam ser tots americans amb l’atac a les torres bessones. Val a dir que en aquell moment feia més bo ser a Europa que arreu. Després va caure l’onze de Març a Madrid, i això ja feia més por... Qualsevol de nosaltres hi hagués pogut estar... Vam ser també Charlie, tot i cap de nosaltres formàvem part de una redacció amenaçada, i ara som tots Belgues...
Fins on podem anar en la capacitat d’identificació per solidaritat? La sensació és que som capaços de manifestar la nostra solidaritat sempre i quant no sigui ni massa llunyà (no he sentit a ningú declarar “Jo soc Tutsi” ), ni tampoc massa proper (en aquest cas més que solidaritat, el que sentim és pànic)...
“Jo no soc la Maria”. Jo no vull ser la veïna que va perdre la feina, perquè la fabrica on treballava va tancar. El fet és que el seu patró va traslladar el negoci a països llunyans, amb treballadors sense protecció social, pagats a la peça, amb salaris insuficients per viure, i empleats i despatxats sense cap tipus de formalitat en funció de les necessitats de producció.  Tampoc és un pecat mortal si em vesteixo amb la roba barata que en resulta... “Jo no soc la Maria”.

El problema d’identificar-se amb la Maria és que cada mati  te la pots creuar al anar a comprar al pa. I al cap i a la fi, saps perfectament que tens més possibilitats estadísticament parlant, de ser una Maria, que no que se t’acosti un kamikaze amb ganes de gresca.


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-03-2016