dimarts, 17 de novembre de 2015

“Nous devons continuer à vivre normalement” ???






Hi ha maneres diferents de viure cadascun dels atemptats terroristes dels que tenim coneixement...
Hi ha tots aquells que passen en aquests països que gairebé no sabríem posar en un mapa... Be, aquells que queden cap allà a l’Orient o a l’Africa. Els morts son com una massa ensangonada de cossos, sense personalitat diferenciada, homes dones i nens sense noms, de pell més fosca que la nostra...
A vegades, en aquestes contrades llunyanes, cauen turistes dits occidentals... Llavors la percepció és diferent. Perquè l’agressió és contra el nostre “way of life”, és contra el nostre dret a voltar lliurement pel mon, a consumir platges paradisíaques i turisme sexual a baix preu, és contra el dret a encanallar-nos lliurement lluny de les mirades hipòcrites del veí de replà, que per molt sanot que sembli, segur que també te algun vici ocult...
Després hi ha aquells atemptats que afecten el territori, de països que en certa manera considerem semblants, com Rússia i la corrua de països del ex bloc soviètic... Que ja se sap, encara que competeixin amb naltros, que cada cop més convisquin amb naltros, que tinguem un color de pell semblant, que ens haguem abeurat amb la seva literatura, que haguem enaltit i després rebutjat la seva ideologia, han de de pagar els pecats dels seus corruptes dirigents...
Com a persones humanes que som, aquestes morts ens entristeixen, ens revolten, però ho mirem des d’una certa distancia. La distancia que et dona la seguretat que el teu dia a dia no esta trasbalsat, que pots cridar i lamentar-te a les xarxes però que no afecta ni els teus horaris de treball, ni el teu cap de setmana amb postes de sol...
Llavors uns il·luminats van i ataquen les torres bessones a Nova York, es carreguen milers d’occidentals innocents. Uns altres posen bombes a Madrid... I ja et costa més de fugir de la realitat que se t’imposa: ja no es tracta d’atacs precisos a unes institucions i uns estats en guerra amb unes ideologies i unes finalitats precises com en temps de la IRA o ETA, es tracta de guanyar-se el paradís i la companyia de un bon centenar de verges a canvi de fer-se explotar la cansalada...
Llavors comences a flipar seriosament, perquè lo de les verges en aquestes contrades esta  molt cru encara que faci del mal dir, i si no apel·lem a la Moreneta o a la Verge de Meritxell, caldrà assumir que la majoria de dones de més de 17 anys anem  cap a l’infern de patac!!!
Si, ja se que la cosa no és per fer-n’hi broma...
El cas és que quan al Gener, els Islamistes van atemptar contra Charlie Hebdo, i contra el supermercat Kasher de la Porte de Vincennes, tots vam reaccionar amb un discurs fort de solidaritat, de rebuig, de defensa de la llibertat d’expressió. Molt valents tots... Però en el fons , per la gran majoria de nosaltres , amb la serenitat que et dona el no ser part d’aquest col·lectius... Ni som dibuixants, ni columnistes crítics i blasfems, ni tan sols practicants convençuts de la religió que vam heretar dels nostres pares...
Solidaris doncs, però en certa manera aliens a la tragèdia...
La gran diferencia en com hem viscut els darreres atemptats a Paris, ve donada per aquell punt de perill en que ens hem sentit tots de més lluny o més aprop ...
Divendres passat, el que havia de ser un sopar entre amigues, ple de riallades, de comentaris fútils, i de safareig, es tallava amb missatges al WhatsApp, preocupats per la integritat física dels fills i filles d’amics propers, estudiants a Paris. La resta de la nit, enganxats a la radio i pendents del Facebook, d’on arribaven els missatges tranquil·litzadors dels que es declaraven en seguretat.
Des de llavors, la necessitat de saber, d’entendre, amb un punt de voyeurisme, amb l’ajut dels mitjans, que expliquen amb més o menys precisió la cronologia dels fets, que ens descriuen la vida de les víctimes, el que eren, i el que volien ser...
I la necessitat de reaccionar...
Amb el punt de pudor, o de seny, que et murmura a l’orella que embolcallar-te amb una bandera o expressar-te en calent no soluciona res, nomes et dona la sensació de rebolcar-te encara més en l’horror que et suscita tanta sang innocent vessada...
La incredulitat davant de cert missatges repetits fins la sacietat, com #PrayFor Paris, o “Même pas peur”, o la paraula “normalement”, “nous devons vivre normalment”, no canviaran la nostra normalitat...
De debò creieu que pregant se solucionen les coses?
I la normalitat? Que vol dir la normalitat en un mon on el valor de les vides de uns i dels altres no son equivalents...
La por no ha de dictar el nostre dia a dia esta clar....
Però potser valdria la pena trobar un compromís raonable pel que ve a ser la normalitat per un i altres...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-11-2015