dimarts, 24 de novembre de 2015

Avui podria ser un dia normal...





M’ho ha dit Sant Google... Avui podria ser un dia normal.
Encaixonat entre el Dia Internacional dels Sense Sostre que es celebrava ahir, i el dia per la Eliminació de la Violència contra les Dones que toca demà...
Avui no us faré la meva habitual arenga sobre un dia internacional en concret com el de la Violència contra les Dones, suposo que ja us he escalfat prou les orelles amb el tema en anteriors ocasions, que ja se sap de tant parlar t’acabes repetint... A més ja se sap, formo part del col·lectiu de feministes bigotudes i mal servides...
Només cal mirar el calendari de dies internacionals per adonar-te que de tant repetir les efemèrides mils, el sentit de la instauració d’aquest dies, en certa manera s’acaba desvirtuant.
Mireu si no només pel que fa el mes  de novembre:
2 de novembre - Dia internacional per posar fi a la impunitat dels crims contra els periodistes. Esta be recordar que arreu moren professionals només per provar de fer la seva feina, informar i donar a conèixer al mon el que passa... Perquè m’imagino que no es tractaria de periodistes estil Salvame , encara que sempre es pot considerar un crim un atac de banyes!!!
3 de novembre - Dia Mundial de la Usabilitat. Si voleu mireu vosaltres mateixos que vol dir, a mi m’ha fet massa mandra...
6 de novembre - Dia Internacional per la prevenció de la explotació del Medi ambient en la guerra y els conflictes armats. Suposo que deu ser un apartat en especial del Dia del Medi Ambient que es celebra el 5 de Juny, o un fillet que han fet aparellant aquest últim amb el Dia de la Pau que es celebra el 21 de Setembre.
8 de novembre - Dia Mundial del Urbanisme. Si, si , ja se’l poden anar mirant aquest, perquè vist la capacitat d’autodestrucció que tenim, cal repensar-se be que farem de tantes ruïnes...
9 de novembre - Dia del Inventor Internacional
10 de novembre - Dia Mundial de la Ciència al servei de la Pau i el Desenvolupament. Suposo que aquest deu ser important donada la tendència a utilitzar la ciència per a fer mal ...
12 de novembre - Dia Mundial contra la Pneumònia
14 de novembre - Dia Mundial de la Diabetis.
Em pregunto com ho fan per encabir totes les malalties hagudes i per haver al calendari...
15 de novembre - Dia Mundial en Record de les Víctimes d’Accidents de Trànsit. Al qual cal afegir segons l’ONU la celebració el tercer diumenge de Novembre del Dia contra els accidents de Transit. Sense voler ferir a ningú, jo hagués jurat que cadascú de nosaltres recordem les morts dels nostres en el dia que aquesta va sobrevindre...
16 de novembre - Dia Internacional per la Tolerància. Imprescindible, ja que probablement si aquest es complís, no n’hauríem de celebrar d’altres...
18 de novembre - Dia Europeu del us prudent dels antibiòtics. Vaja...
18 de novembre - Dia Mundial de la Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica. Molt lligat amb el 31 de Maig en que es celebra el Dia Mundial sense Tabac, encara que no només...
19 de novembre - Dia Mundial de la Filosofia. Uixxx... I cal pensar gaire aquest dia??? A més també coincideix amb el dia Mundial del Sanejament... Potser si que filosofant primer es urgent fer un sanejament del tupi després, en cas que ens col·lapséssim massa...
20 de novembre - Dia Universal del Nen , juntament amb el de la Industrialització de l’Africa... Curiós si pensem en el treball infantil, la explotació dels nens per part de les empreses del primer mon que s’instal·len a l’Africa i altres països  per industrialitzar-los...
21 de novembre - Dia Mundial de la Televisió. Com no celebrar el dia de la caixa tonta! La que ens alliçona sobre tots aquests dies per no oblidar, la que ens desinforma de manera tan lúdica...
 També en 21 de novembre – Celebrem el Dia Internacional de la espina bífida.
23 de novembre - Dia Europeu dels "Sense Sostre".
25 de novembre - Dia Internacional per  la Eradicació de la Violència contra la Dona
28 de novembre - Dia de No comprar res... (BND Buy Nothing Day) Últim dissabte de Novembre. Mira aquest si que deu ser dur, sobretot si tenim en compte, que en nombre d’altres dies internacionals ens han empès a celebrar-los amb compres solidaries o no...
29 de novembre - Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí. Solidaritat si, però reconèixer-los els seus drets és una altra cosa ehhh!!!!
30 de novembre - Dia Internacional de la Seguretat de la Informació. Aquest , digueu-me tonta, però no l’acabo d’entendre. Seguretat en quin sentit? Protecció de dades? Informació no manipulada? És el dia de la NSA, o de l’Edward Snowden i Wikileaks?
Ja ho veieu...
Us he avorrit? Doncs només he repassat el mes de novembre!
Per mi no és més que la demostració empírica que masses “Dies de” , maten els “dies de”.
Entenc la idea  que cal divulgar els problemes de certs col·lectius, de certes malalties, de cara a visibilitzar-los, i així mirar de trobar solucions. El cas és, que em dona la sensació que mentre els governants es posen llacets, i fan el paripé solidari , això si, no s’avança en la resolució de la majoria de dèficits, discriminacions, malalties...
Així doncs aprofitem que avui no hi ha res a celebrar, que avui és un dia normal, un dia perfecte per posar fil a l’agulla de tots aquests problemes...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 24-11-2015

dimarts, 17 de novembre de 2015

“Nous devons continuer à vivre normalement” ???






Hi ha maneres diferents de viure cadascun dels atemptats terroristes dels que tenim coneixement...
Hi ha tots aquells que passen en aquests països que gairebé no sabríem posar en un mapa... Be, aquells que queden cap allà a l’Orient o a l’Africa. Els morts son com una massa ensangonada de cossos, sense personalitat diferenciada, homes dones i nens sense noms, de pell més fosca que la nostra...
A vegades, en aquestes contrades llunyanes, cauen turistes dits occidentals... Llavors la percepció és diferent. Perquè l’agressió és contra el nostre “way of life”, és contra el nostre dret a voltar lliurement pel mon, a consumir platges paradisíaques i turisme sexual a baix preu, és contra el dret a encanallar-nos lliurement lluny de les mirades hipòcrites del veí de replà, que per molt sanot que sembli, segur que també te algun vici ocult...
Després hi ha aquells atemptats que afecten el territori, de països que en certa manera considerem semblants, com Rússia i la corrua de països del ex bloc soviètic... Que ja se sap, encara que competeixin amb naltros, que cada cop més convisquin amb naltros, que tinguem un color de pell semblant, que ens haguem abeurat amb la seva literatura, que haguem enaltit i després rebutjat la seva ideologia, han de de pagar els pecats dels seus corruptes dirigents...
Com a persones humanes que som, aquestes morts ens entristeixen, ens revolten, però ho mirem des d’una certa distancia. La distancia que et dona la seguretat que el teu dia a dia no esta trasbalsat, que pots cridar i lamentar-te a les xarxes però que no afecta ni els teus horaris de treball, ni el teu cap de setmana amb postes de sol...
Llavors uns il·luminats van i ataquen les torres bessones a Nova York, es carreguen milers d’occidentals innocents. Uns altres posen bombes a Madrid... I ja et costa més de fugir de la realitat que se t’imposa: ja no es tracta d’atacs precisos a unes institucions i uns estats en guerra amb unes ideologies i unes finalitats precises com en temps de la IRA o ETA, es tracta de guanyar-se el paradís i la companyia de un bon centenar de verges a canvi de fer-se explotar la cansalada...
Llavors comences a flipar seriosament, perquè lo de les verges en aquestes contrades esta  molt cru encara que faci del mal dir, i si no apel·lem a la Moreneta o a la Verge de Meritxell, caldrà assumir que la majoria de dones de més de 17 anys anem  cap a l’infern de patac!!!
Si, ja se que la cosa no és per fer-n’hi broma...
El cas és que quan al Gener, els Islamistes van atemptar contra Charlie Hebdo, i contra el supermercat Kasher de la Porte de Vincennes, tots vam reaccionar amb un discurs fort de solidaritat, de rebuig, de defensa de la llibertat d’expressió. Molt valents tots... Però en el fons , per la gran majoria de nosaltres , amb la serenitat que et dona el no ser part d’aquest col·lectius... Ni som dibuixants, ni columnistes crítics i blasfems, ni tan sols practicants convençuts de la religió que vam heretar dels nostres pares...
Solidaris doncs, però en certa manera aliens a la tragèdia...
La gran diferencia en com hem viscut els darreres atemptats a Paris, ve donada per aquell punt de perill en que ens hem sentit tots de més lluny o més aprop ...
Divendres passat, el que havia de ser un sopar entre amigues, ple de riallades, de comentaris fútils, i de safareig, es tallava amb missatges al WhatsApp, preocupats per la integritat física dels fills i filles d’amics propers, estudiants a Paris. La resta de la nit, enganxats a la radio i pendents del Facebook, d’on arribaven els missatges tranquil·litzadors dels que es declaraven en seguretat.
Des de llavors, la necessitat de saber, d’entendre, amb un punt de voyeurisme, amb l’ajut dels mitjans, que expliquen amb més o menys precisió la cronologia dels fets, que ens descriuen la vida de les víctimes, el que eren, i el que volien ser...
I la necessitat de reaccionar...
Amb el punt de pudor, o de seny, que et murmura a l’orella que embolcallar-te amb una bandera o expressar-te en calent no soluciona res, nomes et dona la sensació de rebolcar-te encara més en l’horror que et suscita tanta sang innocent vessada...
La incredulitat davant de cert missatges repetits fins la sacietat, com #PrayFor Paris, o “Même pas peur”, o la paraula “normalement”, “nous devons vivre normalment”, no canviaran la nostra normalitat...
De debò creieu que pregant se solucionen les coses?
I la normalitat? Que vol dir la normalitat en un mon on el valor de les vides de uns i dels altres no son equivalents...
La por no ha de dictar el nostre dia a dia esta clar....
Però potser valdria la pena trobar un compromís raonable pel que ve a ser la normalitat per un i altres...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-11-2015

dimarts, 10 de novembre de 2015

Encallada en les conviccions...




Avui es un d’aquests dies en que no se que caram explicar-vos... Mirant d’estimular la creativitat o la verborrea a la que us tinc acostumats, he estat repassant alguns dels vells discursets que heu tingut d’aguantar...
No és un exercici fàcil... Sempre vas amb la por aquella de caure en velles contradiccions, en afirmacions que ara et farien enrojolar de vergonya, els arguments fal·laciosos que has pogut emprar a vegades per justificar coses que son difícils d’explicar, probablement perquè no te les acabaves de creure... En fi, la por d’adonar-te que no hagis estat prou autentica, prou sincera amb tu mateixa!
No patiu... M’he quedat prou tranquil·la!
Es cert que hi ha hagut una evolució en el que us he anat explicant des de fa ja gairebé cinc anys...
De la Verda militant amb discursos polítics partidistes escombrant cap a casa, he passat a despullar-me literalment, a explicar-vos les meves cabòries i elucubracions mil, els meus sentiments i les situacions personals mes o menys novel·lades, fins a semblar una mena de Carrie Bradshow amb uns quants kilets de mes i bastant menys glamour!
Per la meva defensa, he de dir que tinc cinc anys més, una situació personal diferent, amb uns fills gairebé adults, amb uns pares ancians, que poden haver influït en certs canvis d’actitud que hagueu pogut percebre. D’altra part val a dir que també hi ha hagut canvis importants en el meu, el nostre entorn. Canvis polítics i econòmics, propers, i més llunyans..
Malgrat tot crec que hi ha coses en les que no he canviat gens, i una d’aquestes son les meves conviccions polítiques... No m’he mogut d’allà on era fa cinc anys. D’acord, he passat de ser una militant convençuda dels Verds, de ser-ne la presidenta, a allunyar-me’n progressivament, fins donar-me de baixa en el caos del mercadeig de noms i candidatures en les passades eleccions generals.
Però no m’he mogut de lloc!
Més enllà de la base ideològica, que no poso en dubte que tots tenim la mateixa, hi ha dues maneres d’enfocar les coses per assolir els reptes plantejats des d’un partit polític:
 La primera és amb els peus al carrer, provocant i enriquint el debat polític, mantenint-se ferms en uns principis  que feien que difícilment ens podríem haver assentat en una taula de negociacions. És la posició dels Verds que em va embalar, la posició en la que em sentia còmoda, però que difícilment ens havia de portar a entrar en les institucions donada la barrera que suposa la llei electoral.
L’altra via, que és la que ha pres el partit Verds d’Andorra en les darreres conteses electorals, és la de sotmetre’s a la necessitat de fer pactes electorals, per tenir opcions  d’entrar a les institucions. No dubto de la bondat de la finalitat d’aquesta opció, al cap i a la fi , es tracta d’entrar dins les institucions per canviar-les des de dins.
Canviar les institucions... Enyoro els debats que teníem sobre el model territorial del país, sobre el Coprincipat versus una república, sobre els canvis en la Llei electoral per fer que les nostres institucions siguin la imatge de la nostra societat, del vot dels residents, de la rebaixa de la nacionalitat, de la democràcia participativa, de pressupostos participatius, de la transparència, de la igualtat ...
Enyoro poder argumentar i defensar la teva posició amb el convenciment que et dona el pensar sincerament que és la millor opció, en definitiva que t’ho creus de debò.
Així, malgrat pugui entendre l’objectiu final, la del canvi des de dins, se’m fa difícil  d’entendre segons quins pactes. Com canviar les institucions anant de la maneta amb aquells a qui ja els hi esta be, i que  defensen ben be el contrari als nostres posicionaments polítics?
Però possiblement se m’hagi escapat alguna dada, que ja se sap, malgrat l’experiència, malgrat els anys, segueixo sent una idealista, una extremista radical...
Em quedo doncs, em quedo malgrat hagi marxat de lloc... Em quedo encallada en la convicció que no tot s’hi val per entrar a les institucions!


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 10-11-2015 

dimarts, 3 de novembre de 2015

Deu ser dificil ser home i feminista...




Així a primera vista, i mirant-s’ho fredament, et preguntes quin interès poden tenir els homes a replantejar-se una  organització jeràrquica vella de 200.000 anys que els hi dona mil i un  privilegis sobre la dona. Després d’haver tingut l’estatus d’objecte de propietat dels homes durant segles, les dones han anat adquirint poc a poc els mateixos drets que ells, al menys sobre el paper tot sigui dit. Però la realització efectiva d’aquests drets espera encara parcialment la seva realització en els fets.
No en va continuen persistint en realitat un 25% de diferencia salarial, la violència conjugal endèmica, violacions, assetjament, tasques domestiques realitzades a 75% per les dones, sense parlar d’altres avantatges materials i simbòlics, en política, en la distribució de la riquesa i tants altres àmbits.
Siguem realistes, i és que no s’ha vist mai un grup dominant replantejar de manera espontània els propis privilegis. De fet es pot observar que la majoria dels homes nomes cedeixen les seves parcel·les de poder amb resignació i molt poc a poc. Segons la teoria dels vasos comunicants, allò que les dones van guanyant, ho perden uns homes. En una assemblea política els llocs ocupats per dones son cadires que els hi hauran hagut de cedir els homes. El temps de treball domèstic que disminueix per les dones farà augmentar impepinablement aquell dels homes. I a massa salarial igual (perquè enteneu que les empreses no l ‘apujaran), els salaris masculins haurien de baixar per poder augmentar els de les dones.
Parlant clar i català, la discriminació positiva de la que han gaudit els homes fins ara s’hauria d’aturar... I molts no estan preparats!
Quatre hipòtesis s’ofereixen  a aquells que es volen convèncer de la necessària igualtat home-dona:
Primera hipòtesi: els beneficis pels homes. Pensar en els beneficis de la fi de la dominació per part  de un col·lectiu dominants es un contrasentit. Imagineu que a Surafrica s’hagués raonat així: Demostrar als blancs allò que els podia beneficiar de la fi de l’Apartheid?  Esta clar que haurien trobat aquesta hipòtesi indecent. Aquest argument es utilitzat sovint pel que fa a la igualtat professional, que hauria de beneficiar abans que tot a les empreses (tot sigui dit, la majoria en mans dels homes), mes que rendir justícia a les dones. Es un argument utilitarista cínic i ineficaç ja que esta fonamentat en una mentida.
La segona hipòtesi,  postula amb la teoria que els homes patirien de les desigualtats. Encara que pugui provocar algun somriure, aquesta tesi sovint és defensada, per segons diuen, convèncer els homes dins les empreses. Els homes pateixen pel fet de guanyar més, de no fer les tasques domestiques, de ser massa valorats en relació a les dones... En canvi tots els sondatges demostren que els homes nomes accepten la igualtat amb les dones nomes quan no és massa costosa per a ells. Generalment no s’estimen en posició dominant però consideren que d’altres homes si que ho son( sobretot els pobres i els estrangers!). Ja ho sabeu, allò de, totes estan dominades menys la meva!!!!
La tercera hipòtesi sosté que la igualtat es la sola via justa. Aquesta posició ètica te l’avantatge de no admetre cap discussió, de no necessitar cap mena de demostració empírica, ni cap estadística. Però te l’inconvenient de no ser massa venedora. Afirmar a un home que seria just que fes la meitat de les tasques domestiques, i que acceptés de rebaixar el seu salari per augmentar en el mateix grau el de la seva col·lega que fa la mateixa feina, pot representar un mètode poc eficaç. Encara que pel que fa a la teoria, els homes adhereixen plenament en el principi de la hipòtesi.
Per fi la quarta hipòtesi, mes optimista a llarg termini, ja que no dependria tant de la voluntat humana, que és la de l’aparició espontània. Aquesta idea surt de la teoria que els canvis de societat, econòmics, polítics i estructurals, provoquen modificacions no previstes i no volgudes de l’organització social. La revolució de les dones no apareix per casualitat al segle 20, sinó que és deguda a l’època, deguda a les transformacions de la relació de l’individu a la col·lectivitat (segle de les llums, revolució, capitalisme, individualisme, nombre de fills per família...), i indueix a la possibilitat de pensar la igualtat de persona a persona, fora de qualsevol pertinença a una raça, classe, sexe, o preferència sexual. L’aparició de la igualtat dels sexes pot ser així percebuda com quelcom d’estructural, d’ineluctable, sense volta enrere (malgrat l’alentiment del procés, de les reaccions, dels frens a aquesta). Tot individu pot decidir deixar-se portar per les transformacions millor que resistir-s’hi.
Si tenim en compte les dues darreres hipòtesis, un home del segle 21 te així la possibilitat de triar, en compte de ser una pedra inerta i immòbil, de considerar-se com un tros d’argila del qual n’és l’escultor permanent, decidint així de la forma que s’ha de donar  a ell mateix, esborrant les traces antigues de una cultura que canvia i a la que ell s’avança. Te la possibilitat així de descobrir i esmenar els seus errors, modificant els esquemes erronis amb la felicitat que dona el sentiment de progressar. Vaja, esser el seu propi amo en una via que el farà créixer vers la igualtat. No en traurà cap benefici a curt termini, però s’inscriurà en una trajectòria justa i mirant cap el futur...
Queda per veure com pot portar a terme la estratègia en el seu recorregut individual, en una societat plena de dones i homes reaccionaris als canvis...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 03-11-2015