dimarts, 13 d’octubre de 2015

Legitima defensa/violencia?






Primer es queden sense treball. Molts d’ells amb la quasi certesa de no poder tornar a trobar feina. Homes i dones amb 30 ans d’antiguitat en una empresa, amb ja més de 50 anys a les esquenes, amb famílies a càrrec , que ja se sap, tampoc hi ha feina pels més joves...
Després de la feina, poc a poc vas perdent –ho gairebé tot... L’assegurança d’atur te caducitat. Llavors és quan et van tallant l’aigua, la llum, el telèfon i el gas, i com no també el sostre que et protegeix. Una casa que fa dies ja no te ni equips de musica, ni  objectes de valor, ni televisor, ni bicicletes de nens, tot escolat a preu de saldo a Cash Converters.
 Depenent del país on visquis, passes a dependre o be de la caritat publica, o be de la caritat privada...
Us imagineu el que et deu passar pel cap quan has d’anar a buscar la llet per l’esmorzar dels nens, a la nevera dels avis, o anar a fer cua a la Creu Roja?   Que faríeu si estigués en perill l’alimentació dels vostres fills? Que faríeu si la roba que porten al damunt depengués de la caritat cristiana?
Que fàcil resulta, arribar a casa després de la feina, i escandalitzar-se en veure les imatges dels dirigents de Air France, amb les camises estripades, escapant-se de la ira dels treballadors. Uns treballadors, segons s’ha vist en alguns vídeos penjats a les xarxes, exasperats davant del menyspreu d’aquests mateixos dirigents.
En un reflex de indignació selectiva , la horda de benpensants ha sortit a  condemnar de manera  unànime l’actitud violenta  dels treballadors. Uns treballadors  que denuncien un diàleg social estèril i de direcció única, unes negociacions que des de fa anys no impedeixen la degradació continuada de les condicions de treball, l’augment dels acomiadaments i de les xifres de l’atur, la precarització del treball, les deslocalitzacions de les empreses...
La violència sense límit de la mort social a la que son condemnades les víctimes dels plans d’acomiadament massius, no fan rajar ni una sola llàgrima, ni donen peu a  un simple reportatge. Suïcidis, depressions, divorcis, res de tot això no impedirà les persones assenyades de sentir-se el dret de jutjar i condemnar aquells que perden els estreps empesos per la impotència acumulada....
El 19 de juny de 1906, davant de l’Assemblea Nacional Francesa, Jean Jaurès deia:
 “La patronal no necessita per exercir una acció violenta, ni gestos desordenats ni paraules tumultuoses! Uns quants homes es reuneixen, a porta tancada, en seguretat, en l’intimidat de un consell d’administració, i entre pocs , sense violència, sense gestos desordenats, sense alçar la veu, com diplomàtics xerrant al voltant de una catifa verda, decideixen que un salari raonable serà negat als obrers; decideixen que els obrers que continuen amb la lluita seran exclosos, serà forçats a marxar, seran designats per marques imperceptibles,  però recognoscibles, a favor de la universal vindicta patronal, sense soroll... Així, mentre que l’acte de violència de l’obrer sempre és aparent, esta ben definit, la responsabilitat profunda i mortífera dels grans patrons, dels grans capitalistes s’esquiva, s’esvaneix en una mena d’obscuritat.”
I és que els indignats, cauen molt be i tenen tota la simpatia del públic, quan reben garrotades de la policia amb les mans alçades i asseguts pacíficament en una plaça. Quan t’oposes a la seva violència econòmica quotidiana i bestial, amb el silenci, i la resistència passiva llavors tens tota la comprensió i suport...  Però quan alces una mica la veu, es veus que insultes, quan assenyales amb el dit són amenaces, i si et debats agredeixes...
Jo el que em pregunto és si hauríem sabut mai que hi han 3000 acomiadaments darrere les camises estripades de uns senyors que d’altra part ni es van despentinar...
I és que la ràbia i el desesper semblen ser les úniques emocions honestes que encara son capaces de fer moure  la gent.

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 13-10-2015