dimarts, 3 de novembre de 2015

Deu ser dificil ser home i feminista...




Així a primera vista, i mirant-s’ho fredament, et preguntes quin interès poden tenir els homes a replantejar-se una  organització jeràrquica vella de 200.000 anys que els hi dona mil i un  privilegis sobre la dona. Després d’haver tingut l’estatus d’objecte de propietat dels homes durant segles, les dones han anat adquirint poc a poc els mateixos drets que ells, al menys sobre el paper tot sigui dit. Però la realització efectiva d’aquests drets espera encara parcialment la seva realització en els fets.
No en va continuen persistint en realitat un 25% de diferencia salarial, la violència conjugal endèmica, violacions, assetjament, tasques domestiques realitzades a 75% per les dones, sense parlar d’altres avantatges materials i simbòlics, en política, en la distribució de la riquesa i tants altres àmbits.
Siguem realistes, i és que no s’ha vist mai un grup dominant replantejar de manera espontània els propis privilegis. De fet es pot observar que la majoria dels homes nomes cedeixen les seves parcel·les de poder amb resignació i molt poc a poc. Segons la teoria dels vasos comunicants, allò que les dones van guanyant, ho perden uns homes. En una assemblea política els llocs ocupats per dones son cadires que els hi hauran hagut de cedir els homes. El temps de treball domèstic que disminueix per les dones farà augmentar impepinablement aquell dels homes. I a massa salarial igual (perquè enteneu que les empreses no l ‘apujaran), els salaris masculins haurien de baixar per poder augmentar els de les dones.
Parlant clar i català, la discriminació positiva de la que han gaudit els homes fins ara s’hauria d’aturar... I molts no estan preparats!
Quatre hipòtesis s’ofereixen  a aquells que es volen convèncer de la necessària igualtat home-dona:
Primera hipòtesi: els beneficis pels homes. Pensar en els beneficis de la fi de la dominació per part  de un col·lectiu dominants es un contrasentit. Imagineu que a Surafrica s’hagués raonat així: Demostrar als blancs allò que els podia beneficiar de la fi de l’Apartheid?  Esta clar que haurien trobat aquesta hipòtesi indecent. Aquest argument es utilitzat sovint pel que fa a la igualtat professional, que hauria de beneficiar abans que tot a les empreses (tot sigui dit, la majoria en mans dels homes), mes que rendir justícia a les dones. Es un argument utilitarista cínic i ineficaç ja que esta fonamentat en una mentida.
La segona hipòtesi,  postula amb la teoria que els homes patirien de les desigualtats. Encara que pugui provocar algun somriure, aquesta tesi sovint és defensada, per segons diuen, convèncer els homes dins les empreses. Els homes pateixen pel fet de guanyar més, de no fer les tasques domestiques, de ser massa valorats en relació a les dones... En canvi tots els sondatges demostren que els homes nomes accepten la igualtat amb les dones nomes quan no és massa costosa per a ells. Generalment no s’estimen en posició dominant però consideren que d’altres homes si que ho son( sobretot els pobres i els estrangers!). Ja ho sabeu, allò de, totes estan dominades menys la meva!!!!
La tercera hipòtesi sosté que la igualtat es la sola via justa. Aquesta posició ètica te l’avantatge de no admetre cap discussió, de no necessitar cap mena de demostració empírica, ni cap estadística. Però te l’inconvenient de no ser massa venedora. Afirmar a un home que seria just que fes la meitat de les tasques domestiques, i que acceptés de rebaixar el seu salari per augmentar en el mateix grau el de la seva col·lega que fa la mateixa feina, pot representar un mètode poc eficaç. Encara que pel que fa a la teoria, els homes adhereixen plenament en el principi de la hipòtesi.
Per fi la quarta hipòtesi, mes optimista a llarg termini, ja que no dependria tant de la voluntat humana, que és la de l’aparició espontània. Aquesta idea surt de la teoria que els canvis de societat, econòmics, polítics i estructurals, provoquen modificacions no previstes i no volgudes de l’organització social. La revolució de les dones no apareix per casualitat al segle 20, sinó que és deguda a l’època, deguda a les transformacions de la relació de l’individu a la col·lectivitat (segle de les llums, revolució, capitalisme, individualisme, nombre de fills per família...), i indueix a la possibilitat de pensar la igualtat de persona a persona, fora de qualsevol pertinença a una raça, classe, sexe, o preferència sexual. L’aparició de la igualtat dels sexes pot ser així percebuda com quelcom d’estructural, d’ineluctable, sense volta enrere (malgrat l’alentiment del procés, de les reaccions, dels frens a aquesta). Tot individu pot decidir deixar-se portar per les transformacions millor que resistir-s’hi.
Si tenim en compte les dues darreres hipòtesis, un home del segle 21 te així la possibilitat de triar, en compte de ser una pedra inerta i immòbil, de considerar-se com un tros d’argila del qual n’és l’escultor permanent, decidint així de la forma que s’ha de donar  a ell mateix, esborrant les traces antigues de una cultura que canvia i a la que ell s’avança. Te la possibilitat així de descobrir i esmenar els seus errors, modificant els esquemes erronis amb la felicitat que dona el sentiment de progressar. Vaja, esser el seu propi amo en una via que el farà créixer vers la igualtat. No en traurà cap benefici a curt termini, però s’inscriurà en una trajectòria justa i mirant cap el futur...
Queda per veure com pot portar a terme la estratègia en el seu recorregut individual, en una societat plena de dones i homes reaccionaris als canvis...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 03-11-2015