dimarts, 27 d’octubre de 2015

Moderació o com morir d’avorriment...





Després de tres dies d’excessos variats, arribes i et trobes amb la noticia bomba de les darreres hores:
“El consum de carns processades està relacionada amb un risc més alt de malalties cardiovasculars (infart cerebral, de miocardi), càncer, diabetis, obesitat i morts prematures. “
Quan encara tens l’estomac processant croquetes, mandonguilles, salsitxes, i tapes mil, t’agafa una cremor sobtada, pensant com t’ho faràs per eliminar les tones de Glutamat monosòdic, polifosfats, sucres, i estabilitzants, emulsificants , espessidors, gelificants varis que has ingurgitat en les darreres hores...
Quan et trobes a les sis del mati rebentada  del viatge, bosses als ulls de les poques hores de son, amb rampes al diafragma de tant riure, i l’estrès de totes les coses pendents de les pròximes hores i sents això a la radio, et donen ganes, d’entornar-te’n i suïcidar-te en una bacanal de xurros amb xocolata, i entrepans de calamar ben regadets amb uns vinitos.
Però llavors, és quan et diuen: “que no cunda el panico”!!!
Les carns i derivats poden formar part d’una dieta sana, equilibrada i variada, sempre amb mesura, com qualsevol altre aliment. Això si, si la dieta quotidiana inclou carn vermella, hauria de ser, preferentment magra (filet de vedella, llom de porc) i no hauria de sobrepassar els 300 grams per setmana recomanats.
Fuuuu!!!! Llavors és quan et ve al cap aquell xuleton de 600gr que ens vam cruspir fa dos dies amb la Cathy, i penses que t’acabes de carregar el capital de tota una setmana de dieta sana...
Sense comptar els embotits d’aperitiu que diuen que haurien de ser de consum excepcional...
Aixx, ja veus apropar-se de manera imminent a aquella de la forca, i et preguntes com pot ser que una cosa que et deixa tan satisfeta, amb aquella felicitat de tenir la panxa ben plena, pugui ser tant nefasta per la salut!
Però be , tampoc cal ser dramàtics, que també et diuen que el no abusar d’un mateix producte, ser creatius i gaudir de les combinacions infinites que ens ofereixen els aliments, ajuda a mantenir una salut òptima i a disminuir les probabilitats de desenvolupar una malaltia degenerativa. Des del punt de vista nutricional, s’aconsella una dieta sana i equilibrada que contingui altres fonts de ferro, com llegums, ous, peix, pollastre, nous i cereals integrals.
I aquí amics ja arribem al fons de la qüestió: la famosa dieta sana i equilibrada, el no abusar de un mateix producte, o resumit en una sola paraula, la moderació...
Cal ser moderats en aquesta vida amics meus!
Que ja se sap que el vi aporta els beneficis dels tanins, la cervesa  els dels llevats, però consumits en excés provoquen desordres ja no només en la salut, sinó també en l’ordre públic. L’oli d’oliva, i tot allò de la famosa dieta mediterrània, també diuen que son excel·lents, però us ho diu una servidora que la practica des de fa temps, en excés, fa que any rere any hagis d’anar augmentant les talles dels pantalons...
Ho veieu, tot esta en la mesura.... Moderació!
I és que no només en els temes d’endrapar cal ser moderat. Mireu sinó amb l’esport: anar a córrer cada dia un ratet, diuen que és tant bo per la salut, però practicat en excés, provoca problemes articulars, i si t’entestes en sortir tan si plou com si venta, ull amb els constipats i pulmonies!
I en la vida en general...
Si ets massa guapo, massa ric, massa intel·ligent, t’envegen. Si ets massa lleig, massa pobre, o una mica justet, et menyspreen. Conclusió, el millor es pertànyer a la gran massa dels normalets, tot amb moderació , la dosis justa  per no fer ràbia a ningú.
Moderació.
Com en política... No és de bon to, afirmar alt i clar les teves conviccions, si no son considerades dins dels límits acceptables de la moderació... Radicals, extremistes, calla calla, quina por!!! En aquest àmbit també triomfa allò de una miqueta, petites dosis per acontentar el personal,  però amb cura per no embafar-lo. Mireu sinó: transparència però dins dels límits imposats pels secrets d’estat, informació però la justa perquè les nostres formatejades ments de moderats crònics la puguin processar...
I en assumptes d’alcova com es deu menjar això de la moderació? Es tracta de posar només la punteta?
Sabeu que us dic, amb tanta moderació, al final el que acabarem és morint d’avorriment!
Que visquin els excessos i posats a morir, que sigui ennuegant-nos en un bon atac de riure !!!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  27-10-2015

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Posant fil a l’agulla ...





Per un cop a la vida estic d’acord amb el Partit Liberal, quan afirma que aquestes eleccions comunals es presenten més en clau nacional que parroquial. I és que difícilment es pot obviar que la reforma de les transferències i competències tan de temps postergada hauria  de ser un dels punts essencials a tractar en els propers anys. I en aquestes condicions es fa difícil d’obviar durant la campanya electoral a les comunals....
Els Liberals ja hi han dit la seva, defensant un model de país federalista, amb Comuns forts i autònoms. Des de DA si fa no fa, estarien d’acord en delimitar competències, però  va quedar clar la darrera legislatura que difícilment estan disposats a tindre un enfrontament directe amb els califes comunals, sobretot si aquets els donen suport a nivell nacional. Des de l’esquerra i centre-esquerra, s’entén que a cadascú el que li pertoqui com a competències, fora solapaments en aquestes, i que cal acabar amb la mena de senat que ha esdevingut la reunió de Consols... Això mentre no estiguin en cap comú! I no , no em digueu dolenta, que així han estat les coses fins ara...
Doncs el temps apressa... en poc més de quinze dies ja estarem en condicions de començar a fer porres, parròquia per parròquia...  Quin delit , quina fal·lera, m’encanten els sopars de travesses!!!
De moment però, he de confessar que nedo en la més absoluta foscor... I és que en domina la sensació  que encara esta tot per tancar, tot per decidir...
A més cal afegir la mandra infinita que em provoquen els temes estrella que any rere any es repeteixen a les parròquies.
A Canillo, la única sorpresa que podria sorgir, és l’aparició de una llista d’oposició. Admetreu que l’activitat comunal és de lo més discreta, però cap problema que en els projectes  i les novetats, ja se’n encarreguen els ministres de la parròquia de fer-los d’ambaixadors i de tallar les cintes que convinguin...
A Encamp ja els veig venir de lluny... Que si la reactivació de la Parròquia, que si Prada de Moles, la utilització de Radio Andorra i el Rosaleda, que si les relacions amb SAETDE... Ah i el Pas de la Casa! Ja us ho he dit oi, que a la gent del Pas de la Casa els hi encanta estar d’eleccions. No es veuen mai tants polítics al kilòmetre quadrat com quan s’acosten eleccions! Em direu que a la resta d’Andorra també... Potser si... Però us asseguro que n’hi ha algun que te les Moon Boot impecables d’elecció en elecció!
I continuant per ordre protocol·lari:
Ordino. A veure qui es el guapo que proposa la recepta miracle per redreçar Arcalis... I el bla, bla, bla sobre les relacions amb Vallnord...
I és que més avall , a La Massana, ja hi tornem a ser amb Vallnord, clar que tenir una estació que serveixi de menjadora per tots els amiguets te un preu!
Però cap problema, que llogarem algun eminent alumne d’alguna escola de negocis, d’aquelles que fan nevar quan toca, i només a les pistes , sense embrutar els carrers, ni provocar retencions a les carreteres, i si més no podrem justificar la part del dèficit que correspon als salaris descomunals d’aquests... Ep però tindrem neu per la Puríssima!
A Andorra la Vella  no pot fallar la capitalitat, i no us oblideu de l’heliport, ehhh! Caldra posar una miqueta de carinyo amb els pobres de Santa Coloma que ja comencen a semblar del Pas, i mirar d’arreglar-lis-hi una mica el xiringuito, que si no sempre estan protestant!
I Sant Julià! Aquí tenim els que directament volen desballestar el tinglado, versus, els que s’aferren a la cadireta del Tobocronc amb les grenyes al vent, i acaben tan marejats, que no saben on han posat els rebuts de les targetes, amb el perill que el sumo pontifici no els hi perdoni l’oblit, i triï uns altres favorits...
Epp I Escaldes? Sembla que Carlemany esta funcionant... Ens queda la sacrosanta part alta per ressuscitar, però amb l’ajuda de la baronessa tot millorarà! Pot el problema de la gestió dels aiguats passar factura a un comú que te el beneplàcit del omnipresent Toni Marti? I més amb uns outsiders a l’altra banda enfrontats, i gairebé desesperats!!
En serio que encara us apassionen aquests temes??? I els deixareu que us donguin la tabarra mentint com bellacos amb aquests temes tan suats?
Perquè admetreu que si encara estem parlant del mateix des de fa tant temps, significa que aquests mateixos no han aconseguit trobar solucions miraculoses, i tampoc veig que hi hagi tanta renovació pel que fa a candidatables...
Quan us diuen que el comú és la institució més propera al ciutadà , us han explicat el funcionament d’aquest? Us han dit que la llei electoral dona una majoria brutal a la força guanyadora? Us han dit que en alguns comuns les juntes de govern, és a dir tres persones, poden tallar el bacallà i passar-se per el forro tot el treball de les comissions?
Algú us ha dit clarament a que es refereix quan parla de competències, i com s’han de repartir, i sota quins criteris ? Us han explicat quina serà la seva postura, quan el Govern els cridi a consultes?
Doncs això... Que potser que comencem a posar fil a l’agulla no?

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 20-10-2015

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Legitima defensa/violencia?






Primer es queden sense treball. Molts d’ells amb la quasi certesa de no poder tornar a trobar feina. Homes i dones amb 30 ans d’antiguitat en una empresa, amb ja més de 50 anys a les esquenes, amb famílies a càrrec , que ja se sap, tampoc hi ha feina pels més joves...
Després de la feina, poc a poc vas perdent –ho gairebé tot... L’assegurança d’atur te caducitat. Llavors és quan et van tallant l’aigua, la llum, el telèfon i el gas, i com no també el sostre que et protegeix. Una casa que fa dies ja no te ni equips de musica, ni  objectes de valor, ni televisor, ni bicicletes de nens, tot escolat a preu de saldo a Cash Converters.
 Depenent del país on visquis, passes a dependre o be de la caritat publica, o be de la caritat privada...
Us imagineu el que et deu passar pel cap quan has d’anar a buscar la llet per l’esmorzar dels nens, a la nevera dels avis, o anar a fer cua a la Creu Roja?   Que faríeu si estigués en perill l’alimentació dels vostres fills? Que faríeu si la roba que porten al damunt depengués de la caritat cristiana?
Que fàcil resulta, arribar a casa després de la feina, i escandalitzar-se en veure les imatges dels dirigents de Air France, amb les camises estripades, escapant-se de la ira dels treballadors. Uns treballadors, segons s’ha vist en alguns vídeos penjats a les xarxes, exasperats davant del menyspreu d’aquests mateixos dirigents.
En un reflex de indignació selectiva , la horda de benpensants ha sortit a  condemnar de manera  unànime l’actitud violenta  dels treballadors. Uns treballadors  que denuncien un diàleg social estèril i de direcció única, unes negociacions que des de fa anys no impedeixen la degradació continuada de les condicions de treball, l’augment dels acomiadaments i de les xifres de l’atur, la precarització del treball, les deslocalitzacions de les empreses...
La violència sense límit de la mort social a la que son condemnades les víctimes dels plans d’acomiadament massius, no fan rajar ni una sola llàgrima, ni donen peu a  un simple reportatge. Suïcidis, depressions, divorcis, res de tot això no impedirà les persones assenyades de sentir-se el dret de jutjar i condemnar aquells que perden els estreps empesos per la impotència acumulada....
El 19 de juny de 1906, davant de l’Assemblea Nacional Francesa, Jean Jaurès deia:
 “La patronal no necessita per exercir una acció violenta, ni gestos desordenats ni paraules tumultuoses! Uns quants homes es reuneixen, a porta tancada, en seguretat, en l’intimidat de un consell d’administració, i entre pocs , sense violència, sense gestos desordenats, sense alçar la veu, com diplomàtics xerrant al voltant de una catifa verda, decideixen que un salari raonable serà negat als obrers; decideixen que els obrers que continuen amb la lluita seran exclosos, serà forçats a marxar, seran designats per marques imperceptibles,  però recognoscibles, a favor de la universal vindicta patronal, sense soroll... Així, mentre que l’acte de violència de l’obrer sempre és aparent, esta ben definit, la responsabilitat profunda i mortífera dels grans patrons, dels grans capitalistes s’esquiva, s’esvaneix en una mena d’obscuritat.”
I és que els indignats, cauen molt be i tenen tota la simpatia del públic, quan reben garrotades de la policia amb les mans alçades i asseguts pacíficament en una plaça. Quan t’oposes a la seva violència econòmica quotidiana i bestial, amb el silenci, i la resistència passiva llavors tens tota la comprensió i suport...  Però quan alces una mica la veu, es veus que insultes, quan assenyales amb el dit són amenaces, i si et debats agredeixes...
Jo el que em pregunto és si hauríem sabut mai que hi han 3000 acomiadaments darrere les camises estripades de uns senyors que d’altra part ni es van despentinar...
I és que la ràbia i el desesper semblen ser les úniques emocions honestes que encara son capaces de fer moure  la gent.

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 13-10-2015

dimarts, 6 d’octubre de 2015

Qui et vol be, et farà plorar...



La setmana passada, un cop més, un home va irrompre en un Campus Universitari a l'Oregó, provocant una nova massacre. Malgrat un nou to en el discurs del President Obama, que va comparèixer visiblement enfadat, no et pots estar de pensar que un cop més no passarà absolutament res per aturar aquestes matances que regularment tenen lloc als Estats Units.
I és que cada cop semblen més freqüents els tirotejos en centres d’ensenyament en particular , fins el punt que sembla  haver-se tornat una fatalitat.
Dimecres passat ja n’hi havia hagut un en una escola de Dakota del Sud, una altre a principis de setembre en una Universitat de Sacramento. En aquest funest recompte, cal recordar especialment els 20 nens , i 6 adults massacrats a Sandy Hook el 2012 i també els 32 morts de la universitat de Virgina Tech, la més sagnant de la historia de país, al 2007.
Més enllà de la típica i emotiva foto de gent amb espelmes,  portant ofrenes als morts a les portes d’aquests centres educatius, sembla que la emoció que submergeix Amèrica a cadascun d’aquest esdeveniments, no fa evolucionar la relació tan especial que tenen els americans amb les armes.
La crida del President Obama a cada elector de demanar comptes als seus representants per fer moure’s les posicions dels polítics en relació a un enduriment de la legislació sobre les armes sembla ser com predicar en el desert.
I és que cada cop que hi ha un drama d’aquest tipus, la venda d’armes coneix un creixement. Que ja ho diu la segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, que qualsevol ciutadà te dret de defensar-se, doncs a posseir una arma per a poder-ho fer. 
A més del poder  dels Lobbys de les armes, cal afegir alguns organismes que vistos d’aquí poden semblar folklòrics com l’Associació Nacional del Rifle, que defensen a l’extrem aquest argument de l’autodefensa, i proposen a cada matança solucions com la de posar vigilants armats a cada escola i universitat del país. 
En cap cas es plateja posar fi a la lliure circulació d’armes, com si el Congrés americà estigués atemorit pels Lobbys... El control en la venda d’armes és gairebé inexistent. 8 dels 14 darrers d’aquests assassins en massa, tenien antecedents penals o problemes de salut mental, i van poder comprar armes...
La crida del President Obama a posar límits a la utilització de les armes sembla vana en un país on pots denunciar a McDonalds si t’han servit el cafè massa calent, però on la industria armamentista esta blindada per llei.
I és que a part de la ja famosa esmena de la Constitució, existeixen tota una bateria de lleis destinades a protegir aquesta industria contra qualsevol atac provinent d’algun hippy atardat.
Tenim per exemple una llei anomenada The Protection of Lawful Commerce in Arms Pact, que es va votar al 2005, front a la creixent moda als Estats Units de demandes judicials en danys i responsabilitat. 
Si una persona és atropellada per un conductor ebri, pot interposar una demanda contra l’establiment que li va vendre l’alcohol, si un familiar mor de càncer de pulmó, pots perseguir l’industria del tabac, si et perden la roba a la tintoreria pots demanar responsabilitats... Però aquesta llei protegeix el comerç d’armes contra qualsevol demanda judicial.
Dit d’una altra manera, que poden morir els nens que vulguis en una escola, i tothom , menys l’entorn de les víctimes, pot dormir tranquil·lament a la nit...
I és que quan una industria sap que pot ser atacada per un producte perillós o defectuós, i que les demandes poden significar pèrdues importants, ja es preocupa de reformar-se... Però quan esta protegida per la llei passi el que passi...
Quin és el problema de tot plegat?
Que els Americans estan apegats a la idea d’autodefensa que els hi garanteix la Constitució?
Així  doncs es justifica passi el que passi, la lliure circulació d’armes, i l’únic que els queda són les llàgrimes per plorar cada cop que sorgeix el drama...
Que el Congrés Americà legisla més en favor dels lobbys que dels ciutadans?
No siguem xovinistes, que aquí també passa el mateix... En general...
Lo pitjor de tot és que ens arriben a convèncer, que això no és així, que en realitat ho fan pel be general.

I és que ja ho diuen: qui et vol be et farà plorar....

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 6-10-2015