dimarts, 15 de setembre de 2015

Refugiats







Avui comença per mi la sisena temporada de col·laboració al “Ningú és Perfecte”.  Això significa si fa no fa unes quaranta cinc opinions per temporada, gairebé 250 des que vaig començar a esplaiar-me en aquest espai. Tot un èxit per a algú que suposadament es més de ciències que de lletres!
Encara que val a dir que allò de la diferenciació entre científics i literaris dona per a unes quantes opinions... D’aquelles discussions o cabòries pseudofilosòfiques, que provoca aquesta necessitat absurda d’haver de classificar de manera malaltissa les coses i pitjor les persones... Però no patiu que avui no toca...
Be doncs comencem un nou curs escolar, un nou curs polític... Com l’estudiant que ha fracassat estrepitosament el curs anterior, una nova oportunitat de començar amb bons propòsits, i la possibilitat de no tornar a cometre els mateixos errors...
El problema és que la  inacció estiuenca, o potser la incapacitat d’acció perpetua pel que fa a allò que no te res a veure amb el nostre melic, fa que l’inici de curs se’ns presenta encara més complicat del que ho vam deixar...
Curiosament vaig acabar la darrera temporada amb unes recomanacions estiuenques...
 “Aneu a passejar vora l’aigua, sols , de bon mati, observant el reflex del sol i pensant en tot allò que us agrada més a la vida, sentiu-vos feliços. “
Digueu-me animal, però aquest estiu, més enllà del reflex del sol a l’aigua, més d’un haurà mirat l’horitzó amb angunia, amb la por de veure aparèixer alguna pàtera ...  Mullar els peus al Mediterrani, aquestes mateixes aigües que han robat tantes vides...
Durant anys de bombardejos contra la població civil Síria, mentre milions d’homes dones i nens fugien en una diàspora silenciosa cercant seguretat, el tema dels refugiats siris ha estat absent de l’agenda política europea. El mateix per aquells que fugen del caos de les guerres internes als països africans, i de la corrupció i avidesa dels seus mandataris... La política europea te les seves prioritats, donar asil, refugi i acollida no és una d’elles.
Sembla que la fotografia d’aquell nen que semblava dormir a la platja, a punt d’esser despertat per la seva mare amb un peto per portar-lo a l’escola o anar a jugar al parc ha estat com una bufetada per aquesta ciutadania temorosa, i ha posat en alerta a aquest polítics que faran alguna cosa, el mínim sindical, perquè tot segueixi igual, però de manera que davant la anomenada opinió publica sembli el contrari.
Deia Erich Maria Remarque que sempre son les persones equivocades les que culpabilitzen. Aquells que engendren el sofriment en el mon se’n foten. Aquells que lluiten per les bones causes, sempre estan turmentats pels remordiments.
I per prova: avui mateix s’ha ajornat la reunió per arribar a un acord pel tema dels refugiats fins a principis d’octubre, quan principi d’estiu es feien reunions maratonianes cada dia, fins arribar al resultat de sotmetre el govern grec contra la voluntat del seu poble, als diktats dels poders econòmics. Esta clar que l’ordre de prioritats d’aquesta Europa no és el problema humanitari sinó l’econòmic!
Avui no pretenia parlar només del drama que te com escenari la nostra Mediterrània...
L’actualitat ens porta altres coses, com les Comunals que s’acosten, el desenllaç de la crisi de BPA, o inclús les transcendentals eleccions autonòmiques catalanes. Però ni tan sols  l’apassionant repte de la futura independència catalana aconsegueix que concentri la meva atenció en altres noticies que no siguin aquesta hecatombe....
Nacions vergonyoses amb partits obertament xenòfobs als parlaments amb la intolerància que augmenta cada dia.  La sensació que els feixismes van avançant els seus peons als taulers, a mercè de la por a l’estranger de la ciutadania. Sense sostres i pidolaires per tot arreu, víctimes de les polítiques d’austeritat i del desmantellament de l’estat del benestar....  I el pitjor: el sentiment que pots fer tots els discursos incendiaris que vulguis, pots denunciar, protestar, però quan baixes i toques de peus a terra, totes aquestes paraules pesen ben poc en la balança de l’estabilitat econòmica.
Però no s’hi val un cop més la política de l’estruç, diuen que en uns anys, als refugiats  dels conflictes armats i la misèria , s’hi sumaran al menys 3 milions de desplaçats, refugiats climàtics, fugint de les conseqüències de la desertificació, la desforestació, la salinització de les aigües, l’erosió i la toxicitat de les terres, de l’aire o de l‘aigua.
Això no és només una emergència puntual.

Encara creus que et pots quedar plegat de braços i mirar-t’ho com una mala pel·lícula de terror?


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-09-2015