dimarts, 22 de setembre de 2015

Catalonia is not Patagonia




Confesso que m’ha costat entrar en les eleccions catalanes del 27 de Setembre.
Potser que hagi estat víctima d’aquest virus que patim alguns andorrans que converteix en tabú tot allò que toca a Catalunya, en el nom de la sacrosanta neutralitat...
Potser que sigui la urgència i la magnitud de la tragèdia dels milers de persones desplaçades que trasllada el procés català a la categoria d’important que no d’urgent...
Potser sigui simplement el no acabar de mullar-se en adonar-te que es cou alguna cosa gran, i de la que se t’escapen molts aspectes...
El tràfec de noms d’un costat i de l’altre... La societat civil, la unitat popular, tota una sèrie de conceptes que s’han anat introduint i que et fan intuir que alguna cosa ha canviat, que allò d’una altra manera de fer política potser sí que es pot fer realitat.
D’una part la sensació que tot va començar a base de política futbolera: la precampanya, els fitxatges, els cracks o líders, el endinyar gols com a objectiu final d'un espectacle on el públic continua fent exactament d'això, de públic.
Després t´ho mires amb una mica més de carinyo, i et dius que ben pensat el lloc de tots aquests activistes de diferents causes, sanitat, habitatge, el que sigui, és precisament en un parlament. Gent que viuen el dia a dia del carrer i que entre tots, sigui quin sigui el resultat pel que fa l’ independentisme configuraran una assemblea altament competitiva. I sobretot més semblant a la realitat , treballadors, activistes, artistes.... M’agrada!
Cares noves. Alguns per militantisme, ja que entra dins del seu credo el no aferrar-se a les  cadires. D’altres potser per dissimular dins les seves files la permanència dels vells elefants de la política.
Calien  aquestes eleccions  per afluixar l'asfixia absoluta que pateix el país en tots els sentits. Calien aquestes eleccions per acabar amb l’ambigüitat  de cara a l’independentisme d’algunes formacions.
Perquè encara que molts hagin volgut defugir del debat, està clar que el que està en joc en aquestes eleccions és precisament això, la independència o no de Catalunya.
 S’ha passat d’un poble emprenyat pels atacs a la seva cultura, a la seva llengua, al seu model educatiu, d’un poble molest per la sospita d’una desigualtat , una discriminació fiscal, a un poble que vol decidir el seu futur, i es vol dotar de les eines per a construir-lo.
I en campanya hem anat veient com perdien pistonada aquells que intentaven centrar el debat en altres qüestions, i aquest s’ha anat focalitzant entre els pro i contra de la independència. Uns i altres han anat desvelant el seu joc, Europa, economia,  temes socials, política exterior, sempre en clau de Catalunya. 
El joc brut, les amenaces de tota mena estan sent el pa nostre de cada dia... Lo més hilarant de tot: aquells mangantes que van enganyar a gent gran amb preferents i altres regals enverinats, apel·len contra la Independència en el nom  de la defensa dels seus dipositaris...
Que si els expulsaran d’Europa... La Europa –fortalesa, insolidària i intolerant? Bon vent!
Que si hi haurà un corralito... Que si s’exiliaran les empreses...
Amenaces i més amenaces, que no  fan més que refermar la voluntat d’alguns.
Potser alguns pensen que un cop més el catalanet botifler s’arronsarà, davant les traves que van posant una darrera l’altra. Però sembla que el factor confort, aquell que ens diu que “més val boig conegut que savi per conèixer, o “virgencita, virgencita que me quede como estoy”, aquest cop no sembla ser  suficient.
Es pot estar d’acord o no amb l’independentisme, però que hagi estat la crisi econòmica , les retallades, el nacionalisme espanyol exacerbat, el qüestionament del model autonòmic, l’espoli fiscal, el que ha provocat la situació actual i la crida multitudinària a la Independència, m’és absolutament igual.
El cas és que diumenge, i sobretot en els mesos que han de venir, els Catalans podran triar si volen continuar formant part del públic de manera passiva, o volen ser actors en un nou estat.

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 22-09-2015