dimarts, 29 de setembre de 2015

Estan cagats!!!



Suposo que avui toca comentar el resultat de les eleccions catalanes....
Alguns potser continueu pensant que ja en tenim prou amb els nostres problemes, i que cadascú faci neteja a casa seva, però no em puc estar de pensar que el que esta passant al país veí es alguna cosa més que un problema intern espanyol.
Prova n’és el ressò que ha tingut arreu, més enllà del simple esment en els telenotícies del dilluns. Ahir mateix mirava a la televisió francesa un programa, amb una sèrie d’experts en qüestions internacionals parlant del tema. Ull a l’intitulat del programa: “L´índependance de la Catalogne, y a-t’il un risque de contagion?”.
Fa gracia que parlin del procés català com d’una malaltia que es pugui encomanar...
Us estalvio les bajanades que deien els dits "experts" sobre el tema... Només a tall d’exemple, el que deia que el Rei d’Espanya és el garant de la democràcia (és clar, ha estat elegit democràticament...), o que una Catalunya independent no podria utilitzar l’Euro com a moneda, en ser expulsat directament d’Europa ( o sigui que ens han enganyat i els nostres euros andorrans són de fireta...).Tot plegat, barrejat amb el ja tradicional amalgama entre independentisme i xenofòbia o inclús racisme, i les al·lusions com no a la historia i al nacionalsocialisme.
En fi, per posar-se dels nervis en un primer moment.... però per pensar-s’ho seriosament!
Que és això que els hi fa tanta por?
L’augment dels nacionalismes arreu d’Europa? El fet que el paraigua d’Europa pugues afavorir una Europa de les regions en detriment dels Estats centralitzats? La incoherència dels discursos entorn de l’afectació a la unitat d’Europa, en un poti-poti que barreja, les intencions dels Anglesos de sortir d’Europa, la voluntat dels Escocesos de quedar-s’hi, la impossibilitat d’expulsar Grècia, em fa pensar que fet i fotut el problema de fons és molt més important que  el que ens voldrien fer veure...
Després de prendre’m un til·la perfumada, i d’intentar posar una mica d’ordre a l’allau d’incoherencies, crec que al final s’ha fet la llum. Ara començo a entendre una mica el perquè de tot plegat...
Estan cagats!!!!
Tota aquesta colla de tecnòcrates, de experts de pa sucat amb oli, capaços d’afirmar mentides amb la prepotència que es hi atorga la impunitat de la que han gaudit durant any,s pel fet de formar part de una elit alimentada per xarxes d’amiguets que es reparteixen el poder i els calés, estan escagarrinats!
I és que, minimitzar el procés català en un simple problema identitari, ni tant sols en un problema de repartiment econòmic i el tant sobat espoli fiscal, seria patir una ceguera política important.
Un dels punts essencials del desig de ruptura que ha expressat el poble català, ve donat per una urgència democràtica. Una urgència per reprendre les regnes de la democràcia, per trencar amb un model de consens imposat per la transició espanyola, però no només...
Els ciutadans de Catalunya, i no només ells, ja no es conformen amb els models actuals de les institucions, ja no unicament nacionals, sinó també les supranacionals, i això és el que es pot intuir de les darreres conteses electorals a Grècia, on la gent es rebel.la contra les amenaces i els discursos de la por destinats a orientar el vot cap a les forces polítiques tradicionals. Les forces polítiques tradicionals...,,  aquelles que tenen copats els llocs als consells d’administració de les empreses cotitzant en borsa, aquelles que han actuat en connivència amb els poders econòmics dominants.
Que la ciutadania s’està radicalitzant?
Jo diria que si. Però entenc que aquesta paraula que ens venen com a lletjota per part d’aquests que manen, com alguna cosa d’extremista, de violent, cal agafar-la per la part positiva.
I és que el radicalisme és segons l’enciclopèdia catalana el corrent de pensament polític que propugna , d’una manera democràtica , reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’estat. El radical és aquell que vol canviar les institucions establertes, des de l’arrel.
Quan les institucions deixen d’estar al servei del ciutadà, per a esdevenir instruments de submissió, és doncs legítim que la ciutadania les vulgui canviar de manera radical.
Ho veieu!!!
Els tenim envoltats, i les seves amenaces no son més que les espernegades, de una classe moribunda, dels que desesperadament s’aferren al ordre establert unicament en el benefici d'ells mateixos ....
Estan cagats!!!


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 29-09-2015 

dimarts, 22 de setembre de 2015

Catalonia is not Patagonia




Confesso que m’ha costat entrar en les eleccions catalanes del 27 de Setembre.
Potser que hagi estat víctima d’aquest virus que patim alguns andorrans que converteix en tabú tot allò que toca a Catalunya, en el nom de la sacrosanta neutralitat...
Potser que sigui la urgència i la magnitud de la tragèdia dels milers de persones desplaçades que trasllada el procés català a la categoria d’important que no d’urgent...
Potser sigui simplement el no acabar de mullar-se en adonar-te que es cou alguna cosa gran, i de la que se t’escapen molts aspectes...
El tràfec de noms d’un costat i de l’altre... La societat civil, la unitat popular, tota una sèrie de conceptes que s’han anat introduint i que et fan intuir que alguna cosa ha canviat, que allò d’una altra manera de fer política potser sí que es pot fer realitat.
D’una part la sensació que tot va començar a base de política futbolera: la precampanya, els fitxatges, els cracks o líders, el endinyar gols com a objectiu final d'un espectacle on el públic continua fent exactament d'això, de públic.
Després t´ho mires amb una mica més de carinyo, i et dius que ben pensat el lloc de tots aquests activistes de diferents causes, sanitat, habitatge, el que sigui, és precisament en un parlament. Gent que viuen el dia a dia del carrer i que entre tots, sigui quin sigui el resultat pel que fa l’ independentisme configuraran una assemblea altament competitiva. I sobretot més semblant a la realitat , treballadors, activistes, artistes.... M’agrada!
Cares noves. Alguns per militantisme, ja que entra dins del seu credo el no aferrar-se a les  cadires. D’altres potser per dissimular dins les seves files la permanència dels vells elefants de la política.
Calien  aquestes eleccions  per afluixar l'asfixia absoluta que pateix el país en tots els sentits. Calien aquestes eleccions per acabar amb l’ambigüitat  de cara a l’independentisme d’algunes formacions.
Perquè encara que molts hagin volgut defugir del debat, està clar que el que està en joc en aquestes eleccions és precisament això, la independència o no de Catalunya.
 S’ha passat d’un poble emprenyat pels atacs a la seva cultura, a la seva llengua, al seu model educatiu, d’un poble molest per la sospita d’una desigualtat , una discriminació fiscal, a un poble que vol decidir el seu futur, i es vol dotar de les eines per a construir-lo.
I en campanya hem anat veient com perdien pistonada aquells que intentaven centrar el debat en altres qüestions, i aquest s’ha anat focalitzant entre els pro i contra de la independència. Uns i altres han anat desvelant el seu joc, Europa, economia,  temes socials, política exterior, sempre en clau de Catalunya. 
El joc brut, les amenaces de tota mena estan sent el pa nostre de cada dia... Lo més hilarant de tot: aquells mangantes que van enganyar a gent gran amb preferents i altres regals enverinats, apel·len contra la Independència en el nom  de la defensa dels seus dipositaris...
Que si els expulsaran d’Europa... La Europa –fortalesa, insolidària i intolerant? Bon vent!
Que si hi haurà un corralito... Que si s’exiliaran les empreses...
Amenaces i més amenaces, que no  fan més que refermar la voluntat d’alguns.
Potser alguns pensen que un cop més el catalanet botifler s’arronsarà, davant les traves que van posant una darrera l’altra. Però sembla que el factor confort, aquell que ens diu que “més val boig conegut que savi per conèixer, o “virgencita, virgencita que me quede como estoy”, aquest cop no sembla ser  suficient.
Es pot estar d’acord o no amb l’independentisme, però que hagi estat la crisi econòmica , les retallades, el nacionalisme espanyol exacerbat, el qüestionament del model autonòmic, l’espoli fiscal, el que ha provocat la situació actual i la crida multitudinària a la Independència, m’és absolutament igual.
El cas és que diumenge, i sobretot en els mesos que han de venir, els Catalans podran triar si volen continuar formant part del públic de manera passiva, o volen ser actors en un nou estat.

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 22-09-2015

dimarts, 15 de setembre de 2015

Refugiats







Avui comença per mi la sisena temporada de col·laboració al “Ningú és Perfecte”.  Això significa si fa no fa unes quaranta cinc opinions per temporada, gairebé 250 des que vaig començar a esplaiar-me en aquest espai. Tot un èxit per a algú que suposadament es més de ciències que de lletres!
Encara que val a dir que allò de la diferenciació entre científics i literaris dona per a unes quantes opinions... D’aquelles discussions o cabòries pseudofilosòfiques, que provoca aquesta necessitat absurda d’haver de classificar de manera malaltissa les coses i pitjor les persones... Però no patiu que avui no toca...
Be doncs comencem un nou curs escolar, un nou curs polític... Com l’estudiant que ha fracassat estrepitosament el curs anterior, una nova oportunitat de començar amb bons propòsits, i la possibilitat de no tornar a cometre els mateixos errors...
El problema és que la  inacció estiuenca, o potser la incapacitat d’acció perpetua pel que fa a allò que no te res a veure amb el nostre melic, fa que l’inici de curs se’ns presenta encara més complicat del que ho vam deixar...
Curiosament vaig acabar la darrera temporada amb unes recomanacions estiuenques...
 “Aneu a passejar vora l’aigua, sols , de bon mati, observant el reflex del sol i pensant en tot allò que us agrada més a la vida, sentiu-vos feliços. “
Digueu-me animal, però aquest estiu, més enllà del reflex del sol a l’aigua, més d’un haurà mirat l’horitzó amb angunia, amb la por de veure aparèixer alguna pàtera ...  Mullar els peus al Mediterrani, aquestes mateixes aigües que han robat tantes vides...
Durant anys de bombardejos contra la població civil Síria, mentre milions d’homes dones i nens fugien en una diàspora silenciosa cercant seguretat, el tema dels refugiats siris ha estat absent de l’agenda política europea. El mateix per aquells que fugen del caos de les guerres internes als països africans, i de la corrupció i avidesa dels seus mandataris... La política europea te les seves prioritats, donar asil, refugi i acollida no és una d’elles.
Sembla que la fotografia d’aquell nen que semblava dormir a la platja, a punt d’esser despertat per la seva mare amb un peto per portar-lo a l’escola o anar a jugar al parc ha estat com una bufetada per aquesta ciutadania temorosa, i ha posat en alerta a aquest polítics que faran alguna cosa, el mínim sindical, perquè tot segueixi igual, però de manera que davant la anomenada opinió publica sembli el contrari.
Deia Erich Maria Remarque que sempre son les persones equivocades les que culpabilitzen. Aquells que engendren el sofriment en el mon se’n foten. Aquells que lluiten per les bones causes, sempre estan turmentats pels remordiments.
I per prova: avui mateix s’ha ajornat la reunió per arribar a un acord pel tema dels refugiats fins a principis d’octubre, quan principi d’estiu es feien reunions maratonianes cada dia, fins arribar al resultat de sotmetre el govern grec contra la voluntat del seu poble, als diktats dels poders econòmics. Esta clar que l’ordre de prioritats d’aquesta Europa no és el problema humanitari sinó l’econòmic!
Avui no pretenia parlar només del drama que te com escenari la nostra Mediterrània...
L’actualitat ens porta altres coses, com les Comunals que s’acosten, el desenllaç de la crisi de BPA, o inclús les transcendentals eleccions autonòmiques catalanes. Però ni tan sols  l’apassionant repte de la futura independència catalana aconsegueix que concentri la meva atenció en altres noticies que no siguin aquesta hecatombe....
Nacions vergonyoses amb partits obertament xenòfobs als parlaments amb la intolerància que augmenta cada dia.  La sensació que els feixismes van avançant els seus peons als taulers, a mercè de la por a l’estranger de la ciutadania. Sense sostres i pidolaires per tot arreu, víctimes de les polítiques d’austeritat i del desmantellament de l’estat del benestar....  I el pitjor: el sentiment que pots fer tots els discursos incendiaris que vulguis, pots denunciar, protestar, però quan baixes i toques de peus a terra, totes aquestes paraules pesen ben poc en la balança de l’estabilitat econòmica.
Però no s’hi val un cop més la política de l’estruç, diuen que en uns anys, als refugiats  dels conflictes armats i la misèria , s’hi sumaran al menys 3 milions de desplaçats, refugiats climàtics, fugint de les conseqüències de la desertificació, la desforestació, la salinització de les aigües, l’erosió i la toxicitat de les terres, de l’aire o de l‘aigua.
Això no és només una emergència puntual.

Encara creus que et pots quedar plegat de braços i mirar-t’ho com una mala pel·lícula de terror?


Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 15-09-2015