dimarts, 7 de juliol de 2015

Llindar d’insuportabilitat




Em pensava que aquest any la cosa no m’afectaria, donat que no em toca personalment. Però , això seria si no em pugues aquest cantó que tinc tant especialment exacerbat de bleda solellada... Doncs si, un any més se m’ha escapat la llagrimeta al veure els nervis, les cares de pànic i després de felicitat dels primers alumnes que conformes a la tradició, estaven a les portes dels seus col·legis esperant les llistes dels admesos al Bac.
No se si és una mena de nostàlgia, tornar més de 30 endarrere i veure’t en aquesta mateixa situació, amb tot per fer, amb les promeses de un nou cicle de la teva vida, tantes expectatives, tantes il·lusions...
Però també podria ser senzillament una certa tendresa que et provoquen aquests adolescents desconeguts, feliços amb la sensació d’haver assolit una gran conquesta, i inconscients del calvari que encara estan pendents d’afrontar...
Perquè siguem clars: tenen l’anhelat diploma que els obre les portes de l’ensenyament superior, una mena de passaport vers l’estatus d’adults, però ben poca cosa tenen encara, vist com estan les coses...
Fa pocs dies encara vaig trobar un anunci en un fòrum d’aquests semblants a una borsa de treball que posa en contacte empreses i candidats a treballar, deia literalment:
"Cherche stagiaire bac+5, anglais courant, créatif, énergique, humble... pour 436,05 euros”
Quins pebrots!
Un becari amb estudis superiors de més de 5 anys, que parli l’anglès de manera fluida, creatiu, enèrgic , i el més important: humil! Jo m’atreviria a dir , més que humil, predisposat a humiliar-se... Perquè a damunt et proposin un salari que no et permet ni pagar-te el lloguer!
Després diuen que els joves no volen treballar...
Una il·lustració particularment edificant de les condicions que es reserva a una de les classes d’edat amb més dificultats per entrar en el mon laboral, els joves.
Així anem...
Els adeptes de la religió que defensa la economia i les finances com a columnes vertebradores de l’univers, em direu que em llegeixi millor les coses, que un becari és un becari, i que la soferta empresa que els accepta a més fa l’esforç de formar-los...
Val.
M’etzibareu tot allò de la competitivitat, per després florir-ho amb la sacrosanta responsabilitat social corporativa de les empreses i bla, bla, bla...
Esta clar que no ens entendrem mai, vivim en mon paral·lels...
Valtros em continuareu veient com una somniadora irresponsable, i us defensareu dient que les persones us preocupen però que els pobres bancs no en tenen cap culpa de la cupiditat i la gelosia de la gent.
Jo continuaré al·lucinant quan us embolcalleu amb la bandera, com ha passat amb el cas BPA, on heu sortit a defensar a capa i espasa la virtut del país , i en canvi no dubteu en generalitzar i culpabilitzar a tot el poble grec, de les bestieses que han pogut fer els seus anteriors dirigents, i us indigneu que gosin revoltar-se i negar-se a sotmetre’s a condicions indignes per pagar una culpa de la qual son innocents...
Tot plegat tinc la sensació que estem davant de una fugida cap endavant de un capitalisme que esta arribant a caducitat, incapaç de replantejar-se els vells dogmes, el del creixement infinit en un mon acabat.
La gent poc a poc va despertant: l’anestesia no dura infinitament, i el llindar d’insuportabilitat del menyspreu es un excel·lent estimulant.
Una societat es jutja de la manera que tracta al seus exclosos.
Al judici final de les elits i dels inclosos, els demandants seran multitud...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 07-07-2015