dimarts, 14 de juliol de 2015

Ciutadans-polítics




En general és entrar en el mes de Juliol, i immergir-se en una dolça letargia... Aquest any sembla que es presenta com l’excepció que confirma la regla...
Ni la canícula que afecta al sud d’Europa ha pogut amb el intens moment polític que s’està vivint, marcat pels Diktats de la Troika a Grecia, i els moviments previs a les eleccions al país veí del Sud.
Com cada estiu, una bona pila de llibres per llegir, i la perspectiva de tragar-se qualsevol pel·lícula d’encefalograma pla, però que aquest any  tinc abandonats en favor de les xarxes i els informatius, mirant d’entendre i de fer-me una opinió sobre el que esta passant.
D’un costat una sensació de renuncia, ni un a espurna de rebel·lió, ni una ombra de revolta contra el poder establert. Simplement el creixent sentiment fatalista, i com un rum-rum a l’estomac, de una sorda ira contra tot el que pot representar l’autoritat o el poder.
La impotència d’un poble adormit contant meticulosament els mesos que els queda d’hipoteca per fugir de una realitat que tossuda ressorgeix a cada informatiu. Una dimissió, una fugida, una necessitat de no afrontar l’endemà que reclama decisions definitives, i que només prendrem quan ens trobem en situació de vida o mort.
Mentre ens omplim del espectacle de festivals, casaments, i extrasístoles de futbolistes i artistes, espectadors descerebrats i extàtics, en alguns entorns, el diner i el xampany brollen abundantment, i tots els vicis de la finança mundial reprenen forces, més poderosos encara que abans de la crisi de les subprimes.
T’adones amb consternació que els polítics no pesen absolutament res enfront dels mercats. Que a Europa regna una única regla immutable, un dogma econòmic dictatorial, infranquejable sota l’amenaça de baixada als inferns.
I és que sembla que finalment el Govern grec es veurà avesat a sotmetre’s als “diktats” de la Troika, sota l’amenaça de veure’s ejectat d’Europa, i amb el  probable agreujament de la crisi social interna provocada pels guardians del temple neoliberal.
De fet no semblaven tenir massa elecció: les protestes dels que li han donat suport fins ara, contra la bancarrota provocada pels mercats.
La situació és tan dramàtica en aquesta funesta Europa sense rumb clar, on tot es compra i tot es ven , que fins i tot els elegits democràticament per un poble no estan segurs de poder conservar el seu lloc en front del poder del deu Diner i de una propaganda sense nom.
Cada dona i home polític electe és d’ara en endavant condemnat a renegar d’allò que defensava sota pena de desqualificar el seu país.
Un Deal forçat conclòs d’entrada: o us aplaneu i practiqueu la NOSTRA política d’austeritat, o resistiu i suporteu el destí dels grecs fins a la capitulació, perquè els pobles a qui representeu, per les seves costums de confort i les seves necessitats no suportaran mai els sacrificis i seran en conseqüència incapaços de resistir a una crisi financera violenta.
La veritat és que no és fàcil declarar-se polític  aquests dies, debatent-se entre les imposicions de unes institucions que se’ls hi ha escapat de les mans, i els ciutadans que son els que els han posat on son.
Mireu si no els catalans, que gosen plantejar-se llistes sense polítics en actiu...
Encara es una cosa que no cabo de visualitzar ben be... Desapareixerien així les barreres que separen polítics i ciutadans? Vol dir que seriem tots polítics-ciutadans? Ciutadans-polítics versus mercats?
M’agrada la idea... Encara que també em genera molts dubtes, en quant a la reconciliació de les diferencies ideològiques de cadascú..
El que esta clar es que cada cop més , enmig de tanta resignació, o por de sortir de la zona de confort si voleu, va aflorant una certa gosadia per part dels ciutadans a agafar les regnes del propi destí.
Potser no esta tot perdut...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-07-2015