dimarts, 2 de juny de 2015

Misteris de la condició humana....





No us heu preguntat mai perquè la cortina de la dutxa s’infla cap a l’interior quan la lògica voldria que la força de la pressió de l’aire l’inflés cap enfora?
Un amic d’aquells que ho saben tot de tot, m’explicava que el que passa és que el xorro d’aigua crea un remoli , una mica com un cicló, constituint una zona de baixa pressió que aspira la cortina de la dutxa cap amunt...
Em comentava que hi algun científic que havia estudiat la qüestió... en serio...
O sigui que en cada dutxa hi ha una mini cicló...
 Son d’aquelles preguntes idiotes i que no et porten en lloc que tens el costum de fer-te, com a part dels grans misteris de la condició humana...
I les diferents teories de l’evolució? Un pou infinit de menjades de coco variades, una manera com una altra de passar-se moltes neures...
Com la de la teoria de la ma humana com a ens original i irrepetible:
La estructura de la ma humana és única. Alguns investigadors van emetre la hipòtesi que la evolució de l’anatomia de la ma s’hauria fet no nomes en el sentit de tornar-nos més hàbils, sinó també, de manera a poder llençar, un bon cop de puny, o fer gestos obscens que ve a ser una altra  manera de agredir  qui tens al davant.
Que no m’ho invento... Avui no he pogut trobar cap traça del dit estudi, però es veu que si que és una d’aquelles investigacions improbables en que es llencen alguns frikis que no tenen res més a fer...
Que voleu, és el problema que tens quan de manera compulsiva llegeixes tot el que et cau a les mans: t’embarques en histories de teoremes sobre la probabilitat de que en funció del teu nom i el del teu company de pis , duri la vostra convivència mes o menys temps, i altres menjades de coco que no porten enlloc.
Bee... , si tornem a la nostra teoria de les mans humanes i la seva morfologia evolutiva, comprovareu que al contrari dels altres primats el esser humà posseeix  una palma i dits curts, amb polzes llargs i mòbils. Tot plegat ens permet un ventall molt ampli de possibilitats a nivell de la prensió dels objectes, a més que autoritza varies modalitats de preses: “la presa de precisió” que correspon a la manipulació fina dels objectes mitjançant nomes la punta dels dits, i la “presa forta” en la qual l’objecte es agafat fermament per la nostra ma.
Si  deixem de banda els geek que tenen els polzes sobredimensionats degut a llargues hores davant la consola i l’smartfone, o els autoestopistes, el comú dels mortals presenta un dit mes llarg en la part central anomenat major. El dit major, aquell que et presenten a la cara quan en realitat  pretenen dir-te que te’l pots posar allà on no sona. Pel que fa la presa forta és qüestió d’entrenar-se diàriament treballant el teu cop de reves amb una pala, davant la foto del teu patró, del teu ex, o de qualsevol persona que et faci ràbia en aquests moments.
Les possibilitats que ens atorga l’evolució humana de la ma son infinites..
A partir del moment en que les mans ja no s’utilitzen per a desplaçar-se, pot haver-hi múltiples maneres de manipular i doncs maneres diferents de donar un bon cop de puny, o be un una bona bufetada.
Personalment m’agraden més els mastegots amb la ma ben oberta, d’aquells que peten!
A més la bufetada és molt mes humiliant que el cop de puny ja que aquell o aquella que la rep, no la veu a venir en general. En canvi el puny seria mes eficaç. Malgrat que la superfície d’impacte del puny tancat representa menys del terç de la de la ma oberta i nomes 60% de la palma, a potencia igual, l’impacte de un cop de puny és superior, donant mes possibilitats de provocar lesions...
Una evolució que afavoreix la defensa física de l’Home , tot pot ser... Segurament per defensar-nos de tantes pors que anem cultivant pels segles dels segles...
Perquè de tots els misteris de condició humana, el més curiós, és el conservadorisme atàvic, la por als canvis de debò. Por a tot allò que ens és desconegut, que és diferent de nosaltres.... En realitat por a fer l’esforç d’imaginar que hi ha vida més enllà de la nostra secular manera de fer.
Tantes pors acumulades que fan que només ens avesem al canvi quan les flames ens llepen l’esquena i no et queda cap més remei que saltar al buit i sense xarxa...


Antònia Escoda


Per  l’espai d’opinió del  “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-6-2015