dimarts, 23 de juny de 2015

Els partits polítics han mort..., que visquin el partits polítics!





M’adono que darrerament us estic literalment fotent el rotllo...
Suposo que el problema principal és que quan sobre una qüestió tens tants dubtes, vas donant-li voltes  mes voltes, i sovint acabes parlant de una cosa que no te res a veure amb el tema del que pretenies parlar.

Em perdonareu, perquè si be sempre m’he definit com una cagadubtes de primera, també hi ha certes coses sobre les que tenia unes conviccions que us asseguro em semblaven ben fermes. El cas és que deu ser que em vaig fent gran, o potser també és que t’adones que tot el teu entorn va canviant , es va movent, i acabes caient de la figuera i assumint que en un entorn canviant , be val revisar alguns dels dogmes en els que et mantenies aferrissadament.
Que voleu , tot dol necessita un temps.
A més, no deixa de ser  agosarat trencar amb tot allò en el que creies sincerament, per llençar-te al buit i sense xarxa, per mirar de trobar noves formules que et satisfacin una mica més.

Que de que us estic parlant? De política... O més aviat de la relació dels partits a la política...

Una servidora sempre ha estat apegada al sistema de partits. Em semblava que eren una eina democràtica essencial, amb el principi de permetre a individus o grups  amb uns objectius similars, d’aliar-se per a promoure un programa polític comú. La idea era de passar de elegir persones en funció de la seva influencia, de la seva notorietat, a triar en base a un missatge polític, en funció de una orientació en front de les problemàtiques polítiques d’un país. També tenien un gran avantatge, que era classificar els candidats en funció de unes idees generals, clarificant així l’orientació mateixa del vot. A més si tenim en compte que els partits s’estructuraven en base a uns principis socials i no en base a diferencies entre personalitat, també haurien de permetre abordar les divisions polítiques com a opinions divergents i no com a enemistats personals, facilitant així el debat i la construcció social.
Probablement això explicaria  perquè en un principi el sistema de partits va tenir més impuls en les sensibilitats d’esquerra, mentre a dreta se solien trobar grups informals reunits al voltant de líders i interessos comuns.

Val a dir que els partits com els coneixem van començar a sorgir al segle XIX, però en l’assemblea constituent posterior a la revolució francesa, ja es parlava de “faccions” amb una certa aprensió, com a societats nascudes de l’entusiasme, institucions formades espontàniament a l’entorn de la recerca dels objectius més purs, però que haurien de desaparèixer en un estat adult, en un ordre social immutable producte de la raó i la ciència, en que les divisions i els canvis no tindrien raó de ser. Robespierre definia els partits com un mal temporal o un simple instrument conjuntural de lluita.

És cert que Robespierre va acabar a la guillotina, i que ni hem assolit un estat adult, ni tant se val un ordre social basat en la raó i la ciència...

Però sembla clar que els partits com els hem conegut fins ara han arribat a l’esgotament de la seva funció social, i fan prova de una ceguesa política important: abstencionisme creixent d’elecció en elecció, debats estèrils sobre sigles i formules jurídiques, acords inexplicables, projectes que s’aproven en congressos i que mai acaben plasmant-se en els programes electorals, els aparells i un grups molt reduït de dirigents que s’apropien de la cúpula i les sigles, la tendència a tirar la tovallola, a renunciar a un projecte de canvi profund i deixar-ho per la recerca d’acords assajats mil vegades i fracassats mil vegades mes...

Mil i una raons que fan que progressivament, i malgrat els esforços desesperats dels mateixos partits la gent s’allunyi cada cop més d’ells, veient-los bàsicament com una eina més de màrqueting electoral, més preocupats en comunicar que en fer politica de debò...

Que que cal fer?
Ni idea...
Intuïtivament contestaria que mirar de sumar amb molts més que els que son propers al partit per així multiplicar i canviar radicalment les coses, conformar-se en construir projectes sense proselitisme, sense pretendre que ningú adhereixi a la seva fe, sense posar les seves sigles per davant de tot com un sant grial, saltar al buit i sense xarxa...

Que que se jo?
Res. Però si calgués ser un expert en política per a poder-ne parlar, limitaríem l’interès de la democràcia... i la caixa dels bars també...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira ,23 de juny del 2015