dimarts, 30 de juny de 2015

Strip-Poker grec




El Kostas portava uns mesos, per no dir uns anys, dormint malament. Quan s’estirava al llit, no aconseguia trobar el son, i donava voltes d’un costat i de l’altre, entortolligant-se amb els llençols... La Helena cansada que el insomni del Kostas se li encomanés no va parar fins saber la causa d’allò que li treia la son al seu company... En Kostas no volia amoïnar l’Helena però davant la seva insistència, li va confessar que allò que l’impedia dormir plàcidament des de feia uns mesos, era el deute que havia contret amb el veí d’escala, situació que l’angoixava i no el deixava viure fins el punt d’emmalaltir. L’Helena ja ho veia que en Kostas havia perdut pes, que les ulleres al voltant dels ulls se li anaven accentuant, que la seva pell tenia un to grogós de tantes hores treballant sense veure el sol per mirar de tancar el mes... Decidida es va llevar i va obrir la finestra del pati de llums tot cridant: “ Veiii, Veiii!  Que diu en Kostas que et devem  diners... Doncs sàpigues que ara per ara, i tal com estan les coses, no te’ls podem tornar!”. Va tancar la finestra i li va dir a en Kostas : “ Carinyo, estigues tranquil que ara el veí tampoc podrà dormir!”
Si ja se que la cosa no esta per a acudits dolents...
El cas és que tot el tema aquest del deute grec ja fa temps que s’arrossega, i sembla que en pocs dies s’estan precipitant les coses.
D’un costa tenim al veí , materialitzat en l’FMI que ara és el principal creditor de l’Estat Grec, amb un 60%del deute grec en el seu poder, a més de ser el creditor prioritari, és a dir el que ha de cobrar preferentment les quitances d’aquest, així ho estipulaven les condicions dels rescats precedents a Grècia.
 El Fons Monetari Internacional (FMI) és l'organització internacional encarregada de vigilar el sistema financer global, d'observar les taxes de canvi de monedes i la balança de pagaments, i d'oferir assistència tècnica i financera quan es requereixi. Al front del FMI, noms il·lustres designats a dit. Els darrers: Rodrigo Rato, imputat l’abril del 2015 per suspició de blanqueig de capitals, Dominique Strauss-Khan, barrejat en diversos afers d’agressió sexual tot i que exculpat, Christine Lagarde, imputada per negligència en un afer de malversació de fons públics... Uns angelets vaja!
Els fidels cavallers de l’FMI en la Troica son la Comissió Europea i el Banc Central Europeu. Al davant de la Comissió Europea Jean Claude Juncker, conservador, elegit amb el suport del grup socialdemòcrata al Parlament Europeu. I finalment un altre elegit a dit , en Mario Draghi, President del BCE.
De l’altre  costat tenim Grècia. Vaja Grècia i els Grecs...
 A mi els grecs em cauen prou be... Un poble a qui acusen d’estar composat de dropos, ganduls, corruptes, diuen que es passen el dia ballant sirtaki i bevent ouzo... En canvi les estadístiques afirmen que en el ranking europeu en nombre d’hores treballades, ostenten la segona plaça... Uns campions doncs ! Em pregunto com s’ho deuen fer amb només 24h al dia i  a més amb un salari mínim cada cop més baix...
Tenim un Govern Grec  democràticament elegit (poca broma que Grècia és el bressol de la democràcia!), però que semblaria no és del gust dels tecnòcrates d’Europa...
Tenim també un Deute contret pels governs anteriors, resultat de la socialització de un deute privat , és a dir per rescatar bancs privats, comprat a preu de saldo per la el BCE, i que es pretén cobrar amb escreix a un poble que no es va beneficiar d’aquesta decisió publica, més aviat el contrari.
Tenim un país empobrit, amb una economia que funciona al ralentí, amb manca de liquiditat. Pagar als creditors allò que exigeixen suposaria, una volta o dos més al torniquet que esta ofegant la economia grega. I siguem clars, més enllà de una decisió política, el no pagament del deute correspon no només a una decisió política sinó també a una impossibilitat objectiva de fer-ho.
 El Govern Grec proposa una reestructuració  del deute de manera a fer-lo sostenible, és a dir per a permetre el pagament d’almenys una part, aquella que fos compatible amb el respecte dels Drets Humans. Proposen renegociar el deute en condicions  més realistes, més justes i socialment responsables, carregar el preu de la crisi a aquells que realment la van causar, ni als treballadors, ni als pensionistes ni als petits estalviadors.
Aixxxx!!! Aquí ve quan la maten!
Qui son els que van provocar la crisi ?
Millor en parlem un altre dia....
Però si tornem al que ens ocupa, aquest Govern Grec( qui són ells? elegits pel populatxo?), a més de tenir la gosadia de plantar cara a la Troika, tenen els sants pebrots de consultar al seu poble... Com es nota que no tenen el glamour de gosar jugar-s’ho tot al Strip-Poker, emboirats pel Möet Chandon, acompanyats d´Escort-Girls estupendes en els iots i casinos selectes que freqüenten la flor i la nata de les finances mundials...
Perquè ho sabeu no? El pitjor que podria passar per aquests execrables senyorets, és que a  Grècia,  com ha passat amb Islàndia, els hi sortís mitjanament be la jugada, i aconseguissin sortir-se’n.
Que tot s’ha de dir, entre els elegits pel poble, i els elegits pels deus (siguin del Olimp o de la finança), la diferencia és ben be ideològica i no econòmica...

Antònia Escoda


Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 30-06-2015

dimarts, 23 de juny de 2015

Els partits polítics han mort..., que visquin el partits polítics!





M’adono que darrerament us estic literalment fotent el rotllo...
Suposo que el problema principal és que quan sobre una qüestió tens tants dubtes, vas donant-li voltes  mes voltes, i sovint acabes parlant de una cosa que no te res a veure amb el tema del que pretenies parlar.

Em perdonareu, perquè si be sempre m’he definit com una cagadubtes de primera, també hi ha certes coses sobre les que tenia unes conviccions que us asseguro em semblaven ben fermes. El cas és que deu ser que em vaig fent gran, o potser també és que t’adones que tot el teu entorn va canviant , es va movent, i acabes caient de la figuera i assumint que en un entorn canviant , be val revisar alguns dels dogmes en els que et mantenies aferrissadament.
Que voleu , tot dol necessita un temps.
A més, no deixa de ser  agosarat trencar amb tot allò en el que creies sincerament, per llençar-te al buit i sense xarxa, per mirar de trobar noves formules que et satisfacin una mica més.

Que de que us estic parlant? De política... O més aviat de la relació dels partits a la política...

Una servidora sempre ha estat apegada al sistema de partits. Em semblava que eren una eina democràtica essencial, amb el principi de permetre a individus o grups  amb uns objectius similars, d’aliar-se per a promoure un programa polític comú. La idea era de passar de elegir persones en funció de la seva influencia, de la seva notorietat, a triar en base a un missatge polític, en funció de una orientació en front de les problemàtiques polítiques d’un país. També tenien un gran avantatge, que era classificar els candidats en funció de unes idees generals, clarificant així l’orientació mateixa del vot. A més si tenim en compte que els partits s’estructuraven en base a uns principis socials i no en base a diferencies entre personalitat, també haurien de permetre abordar les divisions polítiques com a opinions divergents i no com a enemistats personals, facilitant així el debat i la construcció social.
Probablement això explicaria  perquè en un principi el sistema de partits va tenir més impuls en les sensibilitats d’esquerra, mentre a dreta se solien trobar grups informals reunits al voltant de líders i interessos comuns.

Val a dir que els partits com els coneixem van començar a sorgir al segle XIX, però en l’assemblea constituent posterior a la revolució francesa, ja es parlava de “faccions” amb una certa aprensió, com a societats nascudes de l’entusiasme, institucions formades espontàniament a l’entorn de la recerca dels objectius més purs, però que haurien de desaparèixer en un estat adult, en un ordre social immutable producte de la raó i la ciència, en que les divisions i els canvis no tindrien raó de ser. Robespierre definia els partits com un mal temporal o un simple instrument conjuntural de lluita.

És cert que Robespierre va acabar a la guillotina, i que ni hem assolit un estat adult, ni tant se val un ordre social basat en la raó i la ciència...

Però sembla clar que els partits com els hem conegut fins ara han arribat a l’esgotament de la seva funció social, i fan prova de una ceguesa política important: abstencionisme creixent d’elecció en elecció, debats estèrils sobre sigles i formules jurídiques, acords inexplicables, projectes que s’aproven en congressos i que mai acaben plasmant-se en els programes electorals, els aparells i un grups molt reduït de dirigents que s’apropien de la cúpula i les sigles, la tendència a tirar la tovallola, a renunciar a un projecte de canvi profund i deixar-ho per la recerca d’acords assajats mil vegades i fracassats mil vegades mes...

Mil i una raons que fan que progressivament, i malgrat els esforços desesperats dels mateixos partits la gent s’allunyi cada cop més d’ells, veient-los bàsicament com una eina més de màrqueting electoral, més preocupats en comunicar que en fer politica de debò...

Que que cal fer?
Ni idea...
Intuïtivament contestaria que mirar de sumar amb molts més que els que son propers al partit per així multiplicar i canviar radicalment les coses, conformar-se en construir projectes sense proselitisme, sense pretendre que ningú adhereixi a la seva fe, sense posar les seves sigles per davant de tot com un sant grial, saltar al buit i sense xarxa...

Que que se jo?
Res. Però si calgués ser un expert en política per a poder-ne parlar, limitaríem l’interès de la democràcia... i la caixa dels bars també...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira ,23 de juny del 2015

dimarts, 16 de juny de 2015

Actes fallits




Agafes el cotxe resignada perquè avui trencaràs la promesa que t’havies fet de no creuar la frontera del riu Runer  fins que hi hagués un canvi polític evident al país del Sud...
(Si ja se que  la cosa esta canviant, però com que una servidora és impacient de mena, el fet que un partit de corruptes com és el PP perdi les majories absolutes en gairebé tot l’estat no em consola quan aquest  continua sent el partit més votat.)
Com que no queda un altre remei que baixar a Tortosa a justificar davant del pobre agent de banca de torn , l’origen de la meva fortuna que puja a 700 euros, no fos cas que aquesta fos el producte d’algun pelotasso d’aquells tan habituals (diuen) a les Espanyes, omplo el dipòsit del meu bòlit, i enfilo en direcció del sud.
No he fet més que 3 kilòmetres i el meu pobre cotxet comença a estossegar... Ja començo a pensar que el meu cotxe no deixar de ser com una mascota animal: te tots els signes de presentar una al·lèrgia que probablement l´hi hagi encomanat jo per simpatia. Això si que és amor !!!
Resultat: encara estàs a ben be 2 kilòmetres de la frontera i el teu estimat cotxe es nega a fer ni un metre més!
Llavors, davant de l’intent fallit, i amb la urgència de la situació, trucar una grua, avisar que no baixes i tota la patuleia, se t’il·lumina una bombeta baixes del teu núvol Quinton  i t’adones, que no es tracta de cap cas de telepatia entre maquina i humà ni cap historia d’aquestes fantasioses que et montes. A la pobra maquina li has posat benzina en compte de gasoil!
Bravo Antònia! Que no et vingui de gust complir amb les teves obligacions de forastera fiscal és una cosa, una altra és carregar-te el pobre cotxe que tants i lleials serveis t’ha fet...
Com ho descrivia l’eminent Sigmund Freud, no es tracta més que de un acte fallit. I és que segons les concepcions del psicoanàlisi, l’acte fallit resulta ser un acte reeixit. La realització de un desig inconscient, on el subjecte pensa que l’ha cagat literalment, però que malgrat tot experimenta una satisfacció pulsional inconscient...
Be... Espero que la factura no serà massa cara !
Si tornem a la teoria del acte fallit, diuen que aquest s’inscriu com a consens entre el desig conscient i el desig inconscient, encara que en Freud també l’anomenava acte psicopatològic, en considerar-lo com un símptoma inconscient, un signe revelador de una expressió inconscient... Això ja comença a començar a fer-me por... M’estaré tornant una psicòpata?
Per tranquil·litzar-me una mica continuo buscant a l’enciclopèdia de medicina familiar que diu que tot ho sap. Allà em diuen, que si be els actes fallits són errors del comportament que desvelen un conflicte inconscient, tothom en comet, i només la seva repetició en el temps, que traduiria una conducta de fracàs patològic ens hauria de preocupar i portar a interrogar-nos i consultar un especialista.
Llavors, comences a fer repàs de la teva vida, i comences a emparanoïar-te seriosament: no votes mai a qui guanya, fumes sabent que això t’ha de matar, menges com més ric millor...
Nena, esta clar que això teu és un cas flagrant d’autodestrucció galopant!
Be, tampoc cal dramatitzar ara...
Esta clar que tot plegat te una explicació, i no sigueu malpensats , encara que darrerament tinc tendència a canviar les paraules de manera compulsiva, com el “massatge” que i volia enviar a aquell noiet tant bufó, o la classe magistral sobre cunnilingus i les turbulències meteorològiques que provoquen... D’aquí a pensar que  tinc una retirada a un sàtir, hi ha un pas...
Però no existeixen claus per interpretar els lapsus o els actes fallits, ni tant se val els somnis.
I per a vostra tranquil·litat, sapigueu, que l’aventura ha acabat prou be:  trobada d’amics a l’entorn del Reza que no havia tornat a veure des que vam marxar a estudiar fora d’Andorra; Jam-session improvisada, i una bona colla de vells companys destrossant amb molt de carinyo tots els vells clàssics.
“Don´t stop me now , cause I’m having a good time...”
Mentre ha passat el cap de setmana, i s’ha fet efectiu el relleu de la Casta als ajuntaments espanyols, per nous reptes per descobrir com diu la Montse, però tant engrescadors!
Ho veieu!!!! 
No hi ha res més oportú que un bon acte fallit al bon moment!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 16-06-2015

dimarts, 9 de juny de 2015

Legislar les emocions?




Encara que podem pensar que son enemigues incapacitants, elements pertorbadors del pensament racional, o marques de feblesa irracional i indignes de la professionalitat, les emocions son excel·lents conselleres per aquells que saben escoltar-les.
Les emocions, aquelles que ens submergeixen, i ens impedeixen a vegades de reflexionar serenament o d’actuar. Voldríem veure -les desaparèixer o  deixar-les de costat per tenir una actitud serena i asèptica per poder fer front al estres de la via quotidiana. Imaginem llavors que som amos de nosaltres mateixos en qualsevol circumstancia, plàcids i eficaços, resolent amb una eficiència i una confiança impertorbables els petits esculls, els imponderables i els mals tràngols.
 Malauradament a la vida, la de debò, les coses no van així, i en realitat hauríem d’estar contents dels desbordaments emocionals per múltiples raons:
L’ insensibilitat emocional te un nom: la psicopatia. Aquella que et torna incapaç de sentir empatia o remordiment. No es font de reaccions particularment agradables, i aporta un sentiment de benestar molt relatiu.
L’absència d’emoció paralitza: ens torna incapaços de prendre decisions, per tant incapaços d’actuar o d’engegar noves relacions.
Les emocions son les missatgeres del nostre benestar, i en particular d’allò que percebem com una amenaça al nostre benestar. Donen doncs a qui pren la pena de escoltar-les, indicacions molt practiques  sobre el tractament de les mateixes situacions que les han provocat, de manera a adaptar-nos a nostre entorn.
Vaja, que les nostres emocions vetllen sobre nosaltres, tan si son positives com negatives, son missatges d’alerta, una llumeta que s’encén  en el nostre tauler de bord intern.
Una necessitat satisfeta, que es manifesta per tot un seguit d’emocions i de sentiments que podríem classificar com a pleneres: alegria, felicitat, eufòria, acontentament, satisfacció, encantament, joia, plenitud, etc...
Una necessitat no ben coberta es tradueix per una sèrie d’emocions i de sentiments que es podrien classificar en tres categories: por, ira, tristesa. La naturalesa de la emoció , ens indicarà com satisfer-la.
El coneixement de les emocions , el seu rol, els seus mecanismes, i els modes en que s’expressen, son mitjans extraordinaris d’aconseguir el benestar, de minimitzar o de de prevenir l’estrès, d’apaivagar les relacions envers un mateix i els altres.
La teoria és molt maca... El problema de tot plegat és que la percepció de les coses i les emocions que ens provoquen, son molt diferents en funció de cada persona i del seu viscut, de la seva educació, i de les seves creences.
La dificultat de viure en una societat és aquesta precisament...
Llavors apel·lem a unes normes, a unes regles generals, que seran les que tallaran el bacallà, en els casos de conflictes , però que difícilment acontentaran a totes les parts.
El Tribunal  Europeu de Drets Humans (CEDH) a sentenciat sobre el cas Lambert. Valida la decisió del Consell d’Estat Francès, d’aturar l’alimentació i la hidratació a Vincent Lambert , un home de 38 anys, que en fa 7 que viu en estat vegetatiu. Una decisió que enfronta la família més pròxima del pacient, immersa en una llarga batalla judicial des de fa anys.
Per una part de la família, Vincent Lambert és incurable i voldrien escurçar la seva agonia, per l’altra part, no es tractaria de un moribund i per tant no hi hauria urgència a  posar un terme a la seva vida.
Es estrany, angoixant inclús llegir la historia d’aquest home i de la guerra que enfronta la seva família, amb uns punts de vista absolutament irreconciliables. Una batalla amb una qüestió de fons : qui estima més que l’altre... I darrere dels crits i dels plors, el mateix patiment per uns i altres.
Mentre, els col·lectius pro-vida s’han apropiat del cas , fent de Vincent Lambert una causa... Pels activistes pro-eutanàsia aquest servirà per a incidir en la noció d’acarnissament terapèutic i mirar de trobar un consens a tot plegat...
En resum, un debat difícil de tancar on es barregen les emocions, les normes, i els que fan de un home, una causa...
Legislar les emocions? Embolica que fa fort!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 09-06-2015

dimarts, 2 de juny de 2015

Misteris de la condició humana....





No us heu preguntat mai perquè la cortina de la dutxa s’infla cap a l’interior quan la lògica voldria que la força de la pressió de l’aire l’inflés cap enfora?
Un amic d’aquells que ho saben tot de tot, m’explicava que el que passa és que el xorro d’aigua crea un remoli , una mica com un cicló, constituint una zona de baixa pressió que aspira la cortina de la dutxa cap amunt...
Em comentava que hi algun científic que havia estudiat la qüestió... en serio...
O sigui que en cada dutxa hi ha una mini cicló...
 Son d’aquelles preguntes idiotes i que no et porten en lloc que tens el costum de fer-te, com a part dels grans misteris de la condició humana...
I les diferents teories de l’evolució? Un pou infinit de menjades de coco variades, una manera com una altra de passar-se moltes neures...
Com la de la teoria de la ma humana com a ens original i irrepetible:
La estructura de la ma humana és única. Alguns investigadors van emetre la hipòtesi que la evolució de l’anatomia de la ma s’hauria fet no nomes en el sentit de tornar-nos més hàbils, sinó també, de manera a poder llençar, un bon cop de puny, o fer gestos obscens que ve a ser una altra  manera de agredir  qui tens al davant.
Que no m’ho invento... Avui no he pogut trobar cap traça del dit estudi, però es veu que si que és una d’aquelles investigacions improbables en que es llencen alguns frikis que no tenen res més a fer...
Que voleu, és el problema que tens quan de manera compulsiva llegeixes tot el que et cau a les mans: t’embarques en histories de teoremes sobre la probabilitat de que en funció del teu nom i el del teu company de pis , duri la vostra convivència mes o menys temps, i altres menjades de coco que no porten enlloc.
Bee... , si tornem a la nostra teoria de les mans humanes i la seva morfologia evolutiva, comprovareu que al contrari dels altres primats el esser humà posseeix  una palma i dits curts, amb polzes llargs i mòbils. Tot plegat ens permet un ventall molt ampli de possibilitats a nivell de la prensió dels objectes, a més que autoritza varies modalitats de preses: “la presa de precisió” que correspon a la manipulació fina dels objectes mitjançant nomes la punta dels dits, i la “presa forta” en la qual l’objecte es agafat fermament per la nostra ma.
Si  deixem de banda els geek que tenen els polzes sobredimensionats degut a llargues hores davant la consola i l’smartfone, o els autoestopistes, el comú dels mortals presenta un dit mes llarg en la part central anomenat major. El dit major, aquell que et presenten a la cara quan en realitat  pretenen dir-te que te’l pots posar allà on no sona. Pel que fa la presa forta és qüestió d’entrenar-se diàriament treballant el teu cop de reves amb una pala, davant la foto del teu patró, del teu ex, o de qualsevol persona que et faci ràbia en aquests moments.
Les possibilitats que ens atorga l’evolució humana de la ma son infinites..
A partir del moment en que les mans ja no s’utilitzen per a desplaçar-se, pot haver-hi múltiples maneres de manipular i doncs maneres diferents de donar un bon cop de puny, o be un una bona bufetada.
Personalment m’agraden més els mastegots amb la ma ben oberta, d’aquells que peten!
A més la bufetada és molt mes humiliant que el cop de puny ja que aquell o aquella que la rep, no la veu a venir en general. En canvi el puny seria mes eficaç. Malgrat que la superfície d’impacte del puny tancat representa menys del terç de la de la ma oberta i nomes 60% de la palma, a potencia igual, l’impacte de un cop de puny és superior, donant mes possibilitats de provocar lesions...
Una evolució que afavoreix la defensa física de l’Home , tot pot ser... Segurament per defensar-nos de tantes pors que anem cultivant pels segles dels segles...
Perquè de tots els misteris de condició humana, el més curiós, és el conservadorisme atàvic, la por als canvis de debò. Por a tot allò que ens és desconegut, que és diferent de nosaltres.... En realitat por a fer l’esforç d’imaginar que hi ha vida més enllà de la nostra secular manera de fer.
Tantes pors acumulades que fan que només ens avesem al canvi quan les flames ens llepen l’esquena i no et queda cap més remei que saltar al buit i sense xarxa...


Antònia Escoda


Per  l’espai d’opinió del  “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 2-6-2015