dimarts, 26 de maig de 2015

Benvingut Borinot!




Deu ser que no ens acabem de fer a la idea, d’això de la vida només entre dos... Continuem comprant per quatre i ja tenim el congelador ple de tapers, que els nois ni es dignen a venir a buscar, feliços de la nova llibertat de viure sols, d’alimentar-se d’hamburgueses i pizzes...
I naltros , els progenitors, passant els cap de setmana mirant-nos el blanc dels ulls i preguntant-nos com complicar-nos la vida sense envair la nova autonomia dels nostres fills.
Solució : Tenim un nou membre a la família...
Primer conflicte: Com li direm? Perquè diu el prospecte que li hem de posar un nom per a poder-lo cridar...
El Jeannot diu que Conxita li quedaria be... Trec l’espasa feminista i m’insurgeixo contra els clixés que diuen que qui treu la pols ha de ser de sexe femení obligatòriament... Ja la tenim liada per unes horetes!
Deixem el tema de costat, que hi ha jardins en els que més val no posar-se si volem passar un week-end plàcid en parella , i ens dediquem a veure les evolucions de la flamant adquisició.
L’estri comença a voltar per les habitacions aspirant i recollint tot allò que toca a terra... Després de un salvament in extremis, d’un mitjó oblidat sota un llit , i d’algun que altre cable que penjava, ens en anem a veure tranquil·lament la pel·lícula del diumenge que és el que toca.
Quan ja tenim gairebé casada a la Jennifer Lopez, i en plena escena del petó, aquella que et fa saltar la llagrimeta, sentim cops repetits... Tardes una mica en reaccionar, perquè et dius que no quadra la musica romàntica amb el persistent redoblament de tambors de rerefons...
Quan per fi t’adones que esta passant alguna cosa fora de la caixa tonta, surts a investigar per la casa i t’adones, que la bestia ha quedat empresonada en el lavabo de cortesia, i va donant tombs i cops en els dos metres quadrats, com una posseïda!
Apa doncs!, A més de deslliurar el bitxo, ja l’hem batejat... El Borinot!
La veritat es que li escau com un guant el nom. Com un borinot va donant cops contra els obstacles fins trobar via lliure. Encara que no he arribat al capítol de les instruccions on expliquen la utilitat de batejar el robot, però tot plegat no deixa de ser un moment emotiu: per molt autònom que sigui el nou membre de la família, també ens necessita!
I em direu que tal com esta el mon, que fa aquesta sonada pré-menopausica explicant-vos les dèries de una parella de cinquantins avorrits?
És el que te aquesta època, en que et sembla que tens tot el temps de l’estiu per davant per fer múltiples activitats, viatjar, pujar a cavall, navegar, pujar en globus... Si, a condició que comenci a fer una mica de bon temps, perquè amb tants canvis meteorològics lo únic que et ve de gust és encendre un bon foc i quedar-te en estat contemplatiu cargolada al sofà... Mentre el Borinot, va arreplegant la cendra de la cigarreta, ja que no tens esma, ni d’estirar el braç per arribar al cendrer...
Deu ser l’astènia primaveral, però ja ni t’entusiasmes pels resultats de les eleccions a Espanya...
Siiii, si em sembla genial que els grans partits hagin rebut una bona plantofada! Però encara veig que més de un 50% dels espanyols continuen votant a aquells que han bastit  un país basat en la corrupció i el amiguisme. Com borinots, una i altra vegada cops de cap contra el mateix obstacle...
Ja se que les dites solen representar la saviesa dels antics. Però allò del boig conegut que seria millor que el savi per conèixer, cada dia em convenç menys. Quan tens la sensació que estem davant de un impàs, potser fora bo ser una mica més valents i apostar per allò que se’ns presenta diferent. No ser tant borinots i obrir els ulls, no cercar la via lliure a trompades...
Els meus amics portuguesos tenen el costum la nit de cap d’any, de llençar per la finestra tot allò que esta esquerdat, badat...
Encara que  no sigui el dia assenyalat, aprofitaré que el Borinot s’ocupa de la pols per a llençar les velles andròmines, historia que no s’arrosseguin per terra, i de pas perquè no, els mals costums, i sobretot les neures i les velles pors...
Apa! Benvingut a casa Borinot!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 26-05-2015

dimarts, 19 de maig de 2015

Píndoles de normalitat...



L’absència de marcador biològic de la malaltia mental, el desconeixement de l’etiologia de les patologies psiquiàtriques, li confereixen d’alguna manera les característiques del fantasma i la consistència de la ideologia.
La psiquiatria és una disciplina política des del seu origen, un instrument de control de les poblacions cada cop més insidiós i perillós. Efectivament gaudeix del privilegi de indicar la frontera entre el que és normal i el que és patològic, i doncs de situar les nostres conductes en relació a una norma científicament determinada. Admetreu que malgrat els progressos importants del coneixement científic, i en particular de les neurociències, parametrar de manera arbitraria el que és normal i el que no, no deixa de ser un frau, un insult a la intel·ligència de l’Home.
A títol d’exemple, només cal recordar l’homosexualitat no és considerada una patologia des del 1973 als Estats Units, des del 1990 per l’OMS, el 1992 per França, o el 2001 a la Xina...
No obstant la psiquiatria americana i les companyies farmacèutiques somnien en imposar una psiquiatria biològica radical. Una especialitat medica com qualsevol altra, una ciència de l’òrgan malalt, on cada símptoma correspondria a una disfunció del cos susceptible d’esser corregida químicament.
En aquest context, les condicions d’aparició del teu patiment i la seva inscripció en la teva historia, la seva apropiació subjectiva i la manera en que el pateixes, no tindran llavors cap mena d’importància. En canvi la prevalença d’aquest model biomèdic per la psiquiatria del futur, podria garantir-te una conformitat regular a la norma social en vigor. O dit en paraules planeres, amb l’aparició de un error de funcionament, vindria a ser com fer-li un reset al teu ordinador, reformatejar-lo...  i au a córrer!! Tot  tornaria a la normalitat ...
Ho hauràs entès probablement... Tot plegat tindrà per efecte el condicionar la teva llibertat i d’establir-ne unes fronteres estrictes.
A cada excés o desviament de conducta, sigui emocional o comportamental, un tractament et serà recomanat perquè puguis recobrar la serenitat i la docilitat, la teva joia per consumir, o el teu plaer per mirar programes idiotitzants a la televisió.
Heus aquí probablement l’interès principal d’aquest model ja que pel que fa a la salut mateixa... passeu d’aquí uns dies a veure si s’ha resolt!
I és que la psiquiatria moderna s’orienta en dos eixos que s’assemblarien tendenciosament als principis del management i la gestió d’empreses...
El primer consisteix en que et mantinguis ben tranquilet i bon minyó: ni massa trist, ni massa content, ni massa enfadat, ni massa exigent, ni curiós, ni turbulent, llunàtic, tímid o versàtil; sense massa internet, ni massa alcohol, ni cigarrets , ni sexe.... En resum:  no massa de res , però suficientment a mateix  temps...
En el cas contrari definitivament estats malalt, i t’has de guarir, es a dir prendre medicaments, que et permetin reincorporar-te dins l’ordre establert.
I us asseguro que si no sou ni massa pobres, ni massa bojos, podreu esborrar tot allò que des dels vostres mediocres actes, excedeix, vessa o se surt dels límits, començant la teràpia comportamental de la vostra preferència!
El segon eix de treball de la psiquiatria contemporània procurarà assegurar la perennitat del teu estatus social i econòmic.
Estàs angoixat per una feina que tens por de perdre? El teu patró et te sota pressió constant? La teva parella t’enganya? El teu fill insulta la veïna i no para quiet? El teu germà esta sense feina? Els teus pares es separen i la teva mare esta lluitant contra un càncer? Resumint: no estàs en el teu millor moment...
No pateixis , la psiquiatria vetlla per tu.
Unes quantes pastilletes, i ja ho veuràs , et trobaràs molt millor. Podràs aguantar el tipus, podràs continuar igual de competitiu, podràs continuar sentint-te feliç passi el que passi, tirar endavant, consumir, demanar un nou crèdit al banc, gaudir de la vida, de pressa, sempre molt de pressa... i tot això amb la garantia de no sentir absolutament res... o gairebé!.
I si ja jo no notes l’efecte terapèutic, tranquils que  podrem anar augmentant les dosis,  que la industria farmacèutica esta al teu servei...
Si no, sempre et quedarà la possibilitat d’inscriure’t en algun curset de desenvolupament personal. Ja se sap per allò del coneixement de un mateix, la meca de la promoció de l’harmonia egocentrada, i la submissió voluntària a preceptes afalagadors com la de ser actors de la pròpia vida, ben arrebossats de psicologia esotèrica, que t’esperen amb els braços oberts, mitjançant una petita contribució financera....
 Tot plegat molt interessant, però pel que fa a les llibertats individuals i l’emancipació, no acabo de veure clar que els teus problemes es resolguin...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 19-05-2015

dimarts, 12 de maig de 2015

La Pesta Negra o el salari de la por



L’agost de l’any 1348, la Pesta Negra va delmar en catorze mesos el terç de la població d’Anglaterra. Els pobles i ciutats van quedar deserts, i en desaparèixer  pagesos, artesans, i jornalers, va haver-hi una inflació vertiginosa de salaris i preus.
Els que treballaven per ells mateixos, els petits propietaris, els grangers, i sobretot els obrers, van treure profit de la desproporció de l’oferta i la demanda i cada cop més van anar imposant les seves condicions. S’avalua a 48% l’augment dels salaris rurals després de la Pesta.
Però aixxx...Això d’aprofitar-se de les necessitats dels altres per intentar  augmentar els propis guanys, semblava un crim a l’edat mitja.
Així Eduard III i el seu consell van publicar el 18 de juny de 1350, unes mesures que van ser l’origen d'una sèrie d’estatuts dels treballadors, una mena de codi del treball, així com una carta per instaurar el “Salari màxima”, contra la malícia dels servents :

“Tota persona, home o dona, de menys de 60 anys, que no tingui ocupació definida, sense fortuna particular, sense possessions patrimonials, haurà de treballar quan serà requerida i acceptar en pagament el mateix que acceptava al 1346 o en els cinc o sis anys anteriors, sota pena de presó.
Els talabarders, pelleters, blanquers, sabaters, sastres, fusters, paletes, enrajoladors, barquers, carreters, i tots els artesans i obrers, no podran demanar més que els salaris de 1316, sota pena de presó.
Aquells que donin o rebin salaris superiors als de 1346, pagaran a aquell que denunciarà la infracció, el doble de la suma que hauran donat o rebut. Si el culpable és un Senyor, pagarà el triple.
Els carnissers, peixaters, cervesers, pastissers, hostalers, i tots els que serveixen vitualles, hauran de vendre, sota la vigilància de les municipalitats, a un preu raonable i habitual, sota pena de pagar al  demandant el doble de la suma rebuda. »

No s’estava de punyetes l’Eduard III. Aquest sí que en sabia de portar l’economia a cop de fuet!

Tot plegat va desembocar en una insurrecció de massa dels pagesos, l’any 1361, que va ser severament reprimida. Així a la « gentry », no li va tremolar el pols a l’hora de bloquejar el salari del populatxo mitjançant el terror .

Qui gosa parlar de lliure concurrència en un cas semblant. Pena de mort per aquell que reclama un salari massa alt en temps de crisi !!!

Però amics, quan es tracta de bloquejar els salaris de la « gentry », tots els seus defensors, criden al llop, com si estiguessin fustigats per la Pesta negra.
Voler impedir que en temps de crisi, patrons, accionistes i altres usurers es posin salaris indecents, i tothom es comença a posar nerviós, a invocar a tots els deus de l’Olimp, a posar-se les mans al cap. Té gràcia, si pensem que estem vivint a més, una crisi provocada per les especulacions dels més rics de les finances.

Val a dir que semblaria que estem en una mena de nova edat mitjana, més endarrerits que a l’Anglaterra de 1361.
Ben entrat el segle XXI tres homes ells sols posseeixen més que els 48 països més pobres.  La darrera classificació de Forbes estimava un cens de 1426 multimilionaris al món, 200 més que el 2012. Un record!
 Fa 20 anys, també segons Forbes,  es censava només 147 multimilionaris al món…
Gent que manifestament en molts casos s’han enriquit robant i espoliant. Nombre de fortunes guanyades amb la sobre-explotació dels treballadors que avui en dia encara veuen bloquejats els seus salaris perquè ja se sap , en temps de crisi, toca serrar-se el cinturó!
Un col·lectiu, el dels treballadors, que semblen infectats, no per la Pesta Negra, sinó per l’atur de massa, i el salari de la por...
La Pesta negra actual, l’atur en massa, serveix no només per bloquejar els salaris més baixos, però a més a augmentar d'una manera provocadora, injustificable els salaris dels de dalt
Qui amb el seu treball pot guanyar 600 vegades el salari mínim en un any? Enriquir-se treballant ? Una utopia… El que enriqueix és l’explotació del treball dels altres!

Quan ens trobem davant d'una tal disparitat en la repartició de la riquesa al món, significa que estem enfrontats a una nova barbàrie, una dictadura enmascarada.
És inhumà i injustificable des de qualsevol punt de vista, que algú guanyi, sigui quin sigui el seu talent, el seu geni, 600 vegades més que una altra persona.
La Confederació Europea de Sindicats, CES, ha fixat un salari màxim recomanat a un sostre a 20 vegades el salari mínim. Encara és molt, però comparat a 600 vegades més , semblaria mitjanament raonable.
Com també resultaria raonable lligar el salari màxim, al salari mínim. Si un augmenta, l’altre també hauria d’augmentar.
Semblaria de sentit comú. Semblaria dins del normal en matèria de societat, de civilització.

Però ja ho diuen que el sentit comú , és el menys comú dels sentits...


Antònia Escoda
Per l’Espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 12-05-2015






dimarts, 5 de maig de 2015

Instint de supervivencia






A hores d’ara, tots hem entès que el mon va directe contra un mur, on ens estavellarem indefectiblement. Morirem tots enmig d’horribles patiments. Morirem de misèria, de pol·lució, de les conseqüències de l’escalfament climàtic, en atemptats terroristes, contagiats per noves malalties, per culpa dels pertorbadors endocrins, o de superbacteries resistents als antibiòtics.
En aquesta situació l’instint de supervivència hauria de ser el nostre millor aliat. El portem als gens, és aquell que fa que per davant de tot posem la nostra supervivència. A mateix temps però, és allò que ens talla les ales, que ens porta a tenir comportaments que s’aproparien més al nostre propi sabotatge.
L’instint de supervivència és allò que fa que quan se’ns gira el vent en contra, ens arrecerem cap a allò que ens reconforta, ofegant qualsevol dinàmica de canvi, apagant la més mínima espurna de novetat. Som víctimes de ser com som, gregaris. No hauríem d’oblidar qui som , però tampoc hauríem de renunciar a superar-nos.
Com portar una ambició, un combat de transformació social, radical a més, si no som capaços de veure mes lluny que la pròxima elecció, el pròxim eslògan...
Hauríem de ser capaços de una vegada de tombar la taula i llençar enlaire el joc tal com esta repartit, i mirar de començar una nova partida, començar el joc des de 0.
En compte d’això, ens aferrem a la taula, inclús diria que ens amaguem sota la taula, ja que encara que no sigui més que un refugi precari, és un refugi. Et cargoles sobre valors que reconforten, valors que han sobreviscut als atacs del temps, que tenen arrels profundes en el passat, antigues, antediluvianes, medievals, i doncs per definició reaccionaries i conservadores.
Deu, la família patriarcal tradicional, la nació, la bandera, l’uniforme ni que sigui escolar, les creuades, els càstigs corporals, l’escudella, i la carn d’olla... Bajanades vaja!
El cas és que sabem molt be el que hauríem de fer. A molts nivells. Però no ho fem perquè estem acotxats sota la taula, en una interminable partida de : “tu primer, no, primer tu...”
Perquè en realitat estem esperant que arribi algú altre i prengui les bones decisions en el nostre lloc. I haureu d’admetre que es altament improbable que arribi aquest algú que capgiri la situació de debò , entestats com estem a triar indefectiblement líders amb aires i discursos reconfortants, perquè ens sonen tant familiars, tan deliciosament ben integrats en el nostre mon de sota la taula, que intuïm el seu desinterès a fer moure aquesta ni que sigui de un mil·límetre, i per suposat encara menys enviar-la pels aires.
Diu la dita, que quan vols , pots. I segurament hi ha alguna veritat en tot això... Si volguéssim de debò enviar volant pels aires la taula, segurament podríem. Som suficients, tenim les eines, i els mitjans de construir un discurs pertinent i audible, de fer-lo sentir, i els mitjans de posar a lloc els discursos dominants .
 Que com? dius?  Perquè m’ho preguntes a mi?
 Pregunta-t’ho a tu mateix...
Si et digués com Lenin o Fidel, o Gengis Khan, o Graeber, o Stiegler, o Naomi Klein, o Podemos o Syriza també, em diries una i altra vegada que no és possible...
No és possible! La frase predilecta de la piconadora que esta resultant ser el pensament únic. I la que ve després tampoc te pèrdua: De tota manera, no serveix de rés!
I ja hi som, ja hem fet la volta al univers encongit de sota la taula...
I és que convindreu que el que ens manca a aquells que estem sota la taula i la podríem bolcar, és la voluntat ferma de fer-ho. El que provocaria la necessitat d’un esforç d’imaginació i d’organització  per aconseguir-ho. Ah, i també el empassar-se la fel i els mal rotllos entre germans enemics...
I és que mentre ens anem fent retrets els partidaris de tombar la taula, les brigades proTaula, fan feina amb aplicació clavant les potes de les taules ben fermes al terra.

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de radio Valira 5-05-2015