dimarts, 7 d’abril de 2015

Realitat augmentada






La realitat augmentada (RA) és el terme per a definir una visió directa o indirecta d'un entorn físic en el món real, els elements del qual es combinen amb elements virtuals per a la creació d'una realitat mixta a temps real.
Hi ha persones a qui els agrada estar sempre a l’última de les tendències de pentinats, de maquillatge , de la moda, de les novetats en literatura, de les darreres pel·lícules a les sales de cinema...
 Jo he sigut sempre bastant anàrquica pel que fa a aquestes coses...
Tant me fa llegir un llibre o veure una pel·lícula quan ja fa més de sis mesos que han sortit... Si ja no els trobes o no les fan a la televisió o a un videoclub, probablement és que no devien valer gaire la pena.. Almenys és així com et consoles...
Pel que fa a la moda, ja fa temps que vaig desistir de sotmetre-m’hi, sóc massa gormanda per ni plantejar-m’ho. Només m’hi apunto quan toca el revival de les camises amples i els vestits de taula-camilla...
L’única cosa que em perd pel que fa a les novetats, es la informació d’actualitat, allò que passa aprop meu i arreu... En podeu deduir que simplement sóc xafardera, que també, però jo en dic el vici, la necessitat d’estar assabentada del que passa al món i el per què de tot plegat.
Quan van sortir les primeres cadenes d’informació contínua, m’hi vaig enganxar de debò. Es tractava sobretot de France Info, i quan te la posaves era una mena de fil continu, que anava desgranant les informacions, repetint-les cada mitja hora, cosa que et permetia estar mitjanament atenta... Si et  perdies alguna cosa, no era cap problema, en menys de trenta minuts, ja la tornarien a dir... Tot plegat, puntuat amb programes puntuals de desenvolupament d’alguna noticia en particular...
Després van aparèixer les cadenes d’informació contínua també de televisió.... I es van multiplicar!!!
I possiblement la multiplicació d’aquets tipus de canals, és el que ha fet que els hagi acabat avorrint... M’imagino que deu ser un problema de competència entre cadenes de televisió, d’audiència com en diuen ara, que ha fet que hi hagi una mena d’excés , un empatx informatiu... El cas és que el fons informatiu és el mateix, i les línies editorials, molt similars... llavors per diferenciar-se i donar-nos una pseudo-idea de pluralitat, sembla una cursa al sensacionalisme el que ens volen vendre...
Micròfons i càmeres apuntant amb avidesa la desgràcia, fent de la mort i el dolor el seu fons de comerç. Perquè admetreu que es tracta de comerç... Dels índexs d’audiència depenen les entrades en publicitat... I d’aquí als diners que poden comprar l’ètica i la consciència...
Llavors comences a pensar que la informació en continu, acaba sent la confiscació de la capacitat de cadascun de nosaltres a prendre el temps de reflexionar, i d’agafar una certa distància en front de la violència de la immediatesa.
Es tracta d’ocupar l´antena, repetir incansablement les mateixes informacions. Ensenyar sense moderació imatges buides de sentit però no buides de sensacions... Si no es veu sang i fetge, probablement veure i sentir la sirena de l’ambulància ens aportarà una esgarrifança similar...
 Les mateixes imatges a tot arreu, repetides en bucle... Els mateixos comentaris morbosos...
L’espai donat a la reflexió i l’anàlisi esdevé secundari: l’important són les imatges per donar cos al sensacionalisme. L’individu modern, només creu el que veu, i no s’emociona més que amb el bany de sang, i no sent compassió si no se sent implicat directament en l’aventura...
La manca d’informació per la matança de 147 estudiants a Kenya, en front de l’empatx d’informació sobre l’accident de Germanwings en són un exemple. Cadascú de nosaltres es pot sentir identificat amb un viatger blanc del vol Barcelona-Düsseldorf, en canvi difícilment ens posaríem en la pell negra d’un estudiant de Kenya...
El que faci falta perquè el cor i les tripes prenguin el relleu del cervell en l’anàlisi de l’actualitat!
Què hem de fer doncs per escapar a l’esclavitud de les imatges, i no cedir al reflex arcaïc de la mirada?
No mirar i apostar per intentar comprendre els fets, buscant el suport de quatre mitjans que s’escapen del deliri del voyeurismes malsà, escapar del reflex de la pantalla i l’onda de xoc, per intentar assolir un certa maduresa ciutadana..
Del que naltros consumim dependrà el que ens ofereixin els mitjans. Tenim molta responsabilitat en la disminució del nivell, en la pèrdua de referències, en la desaparició de la capacitat d’anàlisi. La imatge no aporta gairebé res, ignoreu-la per anar de cara a lo essencial. La reflexió us aportarà més que aquesta emoció fictícia i fugaç...

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 07-04-2015