dimarts, 21 d’abril de 2015

Morir intentant salvar la vida...








Aquesta setmana ens porta la noticia, un cop més del naufragi de una embarcació de immigrants a la Mediterrània. Un o multitud de naufragis, això esta resultant ser una sagnia constant a les portes de la virtuosa Europa. Perquè , tingueu clar amics que aquest drama es exclusivament responsabilitat dels passadors i traficants de persones, i de ningú més.
Només aquesta setmana segons la guàrdia costera italiana , més de 11000 persones haurien estat rescatades en l’estret entre Sicília i Líbia. 1600 persones haurien mort ofegades a les portes de la Fortalesa Europa. Un balanç dramàtic per al mur que ha erigit la Unió Europea.
Xarxes recollint cadàvers o trossos de cadàvers atrapats. Restes de centenars i centenars d’homes, dones i criatures que havien confiat després d’un viatge infernal travessant deserts i indrets inhòspits que els havien delmat, arribar a un país on es podrien guanyar les garrofes.
Per poder emprendre el viatge renuncien a tot el que tenen, es venen el cos i fins i tot l’anima per pagar als traficants que comercien amb carn humana i no vacil·len a deixar –los morir, i si cal, llençar-los per la borda al mes petit senyal de perill.
I la solució continua sent a mateixa: enfortir i blindar les fronteres...
Malgrat les recomanacions de les ONGs, i del Parlament i la Comissió Europea, els estats continuen bloquejant qualsevol evolució de les polítiques migratòries. És més , en base al Procés de Khartum, han delegat els controls d’immigració en una operació a distancia, a països com Sudan, Líbia, Egipte, Sudan del Sud, Etiòpia, Eritrea, Djibouti, Somàlia, Kenya o Tunísia. Països que no ofereixen cap mena de garantia pel que fa als Drets Humans, i alguns dirigits per dictadors amb les mans brutes de sang. Vaja que es delega el control de la immigració cap a Europa als mateixos països que fugen els emigrants. Una hipocresia increïble si es te en compte que molts països de la unió europea no són el que es diria innocents pel que fa a la desestabilització d’aquests països.
Pobra Àfrica... Durant anys va haver d’acollir els Europeus, i possiblement els més fracassats, que allà podien reivindicar el seu Deu i el seu color de pell. No feia falta saber gaires coses per això. Allà es podia viure be explotant a l’altra gent. Analfabets europeus que anaven cap allà i al cap de poc dirigien centenars d’africans que estimaven poder tractar i maltractar com els hi donava la gana. Europa es va afartar sota l’excusa d’enviar el seu savoir-faire, d’exportar predicadors i monstres mandrosos cap a l’Africa.
I encara hi ha persones qualificades de senyories inexplicablement, i que encara no en tenen prou i els voldrien veure morts, que asseguren que son una colla de delinqüents que nomes porten malalties i no volen treballar...
Si, Europa la virtuosa és responsable. És responsable en la mesura, que alimenta i provoca guerres, i contribueix a la desestabilització de governs, sota l’excusa que no son democràtics (enteneu més aviat que no son afins), el que provoca els moviments massius de gent d’un costat a l’altre , fugint de les guerres o de la fam. Cal tenir en compte que en les regions en guerra, els controls fronteres son una quimera.
La gran majoria de candidats a la immigració son demandants d’asil. Dones i nens que fugen zones de conflicte, i que venen per a salvar les seves vides. I la prioritat d’Europa sembla ser tancar les portes i evitar que entrin en el territori europeu. Turquia acull 700000 refugiats Siris, i Jordània un milió pràcticament, quan Europa només n’acull 12000.
Mentre es troben diners, o es generen diners alimentant les guerres i els conflictes, mentre hi ha mitjans per mantenir les fronteres tancades i barrades, ens diuen que no hi ha recursos per acollir els desplaçats. Ja se sap els estrangers generen por i desordre...
El mon esta governat per llibres de comptes. Els llibres de comptes son la litúrgia del nostre temps, i els comptables els grans capellans. A molts nivells , la bona voluntat va de costat amb la cupiditat. Però la cupiditat va guanyant terreny. A una època on els miliards volen en tots els sentits, guiats només per la recerca dels beneficis, la cupiditat esta assentant la seva hegemonia mundial.
El determinant és el valor exacte de la vida humana en un país pobre o en un país ric. En un mon on la vida d’un home no te més valor que dos paquets de cigarrets, no hi ha color enfront dels beneficis que produeix la venda del Kalashnikov...
Sabem tot de les maneres de morir dels africans, i dels sirians, i dels cristians del mitjà orient, i de tots el pobles sotmesos als conflictes que provoquen els interessos de les nostres nacions occidentals, i res sobre la seva manera de viure.
Com reaccionaríem els europeus si el mon nomes conegués  de nosaltres la nostra manera de morir i no el nostre modus vivendi?

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-04-2015