dimarts, 5 de maig de 2015

Instint de supervivencia






A hores d’ara, tots hem entès que el mon va directe contra un mur, on ens estavellarem indefectiblement. Morirem tots enmig d’horribles patiments. Morirem de misèria, de pol·lució, de les conseqüències de l’escalfament climàtic, en atemptats terroristes, contagiats per noves malalties, per culpa dels pertorbadors endocrins, o de superbacteries resistents als antibiòtics.
En aquesta situació l’instint de supervivència hauria de ser el nostre millor aliat. El portem als gens, és aquell que fa que per davant de tot posem la nostra supervivència. A mateix temps però, és allò que ens talla les ales, que ens porta a tenir comportaments que s’aproparien més al nostre propi sabotatge.
L’instint de supervivència és allò que fa que quan se’ns gira el vent en contra, ens arrecerem cap a allò que ens reconforta, ofegant qualsevol dinàmica de canvi, apagant la més mínima espurna de novetat. Som víctimes de ser com som, gregaris. No hauríem d’oblidar qui som , però tampoc hauríem de renunciar a superar-nos.
Com portar una ambició, un combat de transformació social, radical a més, si no som capaços de veure mes lluny que la pròxima elecció, el pròxim eslògan...
Hauríem de ser capaços de una vegada de tombar la taula i llençar enlaire el joc tal com esta repartit, i mirar de començar una nova partida, començar el joc des de 0.
En compte d’això, ens aferrem a la taula, inclús diria que ens amaguem sota la taula, ja que encara que no sigui més que un refugi precari, és un refugi. Et cargoles sobre valors que reconforten, valors que han sobreviscut als atacs del temps, que tenen arrels profundes en el passat, antigues, antediluvianes, medievals, i doncs per definició reaccionaries i conservadores.
Deu, la família patriarcal tradicional, la nació, la bandera, l’uniforme ni que sigui escolar, les creuades, els càstigs corporals, l’escudella, i la carn d’olla... Bajanades vaja!
El cas és que sabem molt be el que hauríem de fer. A molts nivells. Però no ho fem perquè estem acotxats sota la taula, en una interminable partida de : “tu primer, no, primer tu...”
Perquè en realitat estem esperant que arribi algú altre i prengui les bones decisions en el nostre lloc. I haureu d’admetre que es altament improbable que arribi aquest algú que capgiri la situació de debò , entestats com estem a triar indefectiblement líders amb aires i discursos reconfortants, perquè ens sonen tant familiars, tan deliciosament ben integrats en el nostre mon de sota la taula, que intuïm el seu desinterès a fer moure aquesta ni que sigui de un mil·límetre, i per suposat encara menys enviar-la pels aires.
Diu la dita, que quan vols , pots. I segurament hi ha alguna veritat en tot això... Si volguéssim de debò enviar volant pels aires la taula, segurament podríem. Som suficients, tenim les eines, i els mitjans de construir un discurs pertinent i audible, de fer-lo sentir, i els mitjans de posar a lloc els discursos dominants .
 Que com? dius?  Perquè m’ho preguntes a mi?
 Pregunta-t’ho a tu mateix...
Si et digués com Lenin o Fidel, o Gengis Khan, o Graeber, o Stiegler, o Naomi Klein, o Podemos o Syriza també, em diries una i altra vegada que no és possible...
No és possible! La frase predilecta de la piconadora que esta resultant ser el pensament únic. I la que ve després tampoc te pèrdua: De tota manera, no serveix de rés!
I ja hi som, ja hem fet la volta al univers encongit de sota la taula...
I és que convindreu que el que ens manca a aquells que estem sota la taula i la podríem bolcar, és la voluntat ferma de fer-ho. El que provocaria la necessitat d’un esforç d’imaginació i d’organització  per aconseguir-ho. Ah, i també el empassar-se la fel i els mal rotllos entre germans enemics...
I és que mentre ens anem fent retrets els partidaris de tombar la taula, les brigades proTaula, fan feina amb aplicació clavant les potes de les taules ben fermes al terra.

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de radio Valira 5-05-2015