dimarts, 14 d’abril de 2015

Confiança...





La característica mes destacada de la crisi econòmica actual és que no ha estat causada per  cap commoció externa sobtada, guerra, plaga de llagostes… la crisi l’ha generada el sistema mateix. De fet no ha passat res , l’únic que ha canviat son els números.
El capitalisme industrial i de consum  es basava en gent que feia diners comprant i venent treball o objectes materials . Des dels finals del 70 tenim instaurat una mena de capitalisme financer , on la riquesa creada es fa en base a uns signes, uns nombres que circulen, amb nomes el suport de nous signes o xifres, en una regressió que per raons practiques és il·limitada. Els mercats financers  s’han convertit en un sofisticat joc de confiança.
I confiança cega és el que ens demanen constantment davant de qualsevol problema que sorgeixi. Han arribat a complicar tant les coses, de manera a que no entenguem absolutament res, que no ens queda altra cosa que assumir qualsevol decisió com un acte de fe. Atontats per l’hipnòtic espectacle cibernètic que proporciona una realitat virtual molt més interessant que viure en la real, hem deixat a l’abandó el més mínim esperit crític. Una confiança cega que es basa en la ignorància d’alguns pel que fa a la resta del mon, o la manca de voluntat de vèncer-la.
Els visionaris de la nova era es nodreixen d’aquest somni, conscients de la confusió i de que  som poc bel·ligerants. Proposen sense dissimular la societat de l’èxit, el retorn a una mena d’aristocràcia dels guanyadors. Als pobres se’ls anomena perdedors, i se’ls fa mereixedors de la seva sort...
Com termites s’ho mengen tot, s’ho queden tot.
Poden canviar gaires coses en un país on els fanàtics de la bíblia i els bancs tenen segrestades les institucions? Acabem semblant mes rucs que una sola de sabata, patriotes recalcitrants, paios massa obtusos o massa ignorants o totes dues coses per veure-hi mes enllà de les banderes onejants i les fanfarronades nacionalistes.
I tot plegat continua afegint a la confusió. A força d’allunyar-se de les paraules senzilles, les teories més pures es transformen en romanços. I la gent ja no sap res. Comencem per una aproximació, continuem amb una exactitud, llavors la veritat es dissol i es fa lloc a l’obscurantisme.
En aquestes circumstancies ser decent equival a ser senzillament beneit. O t’alinees a la dreta o ho fas a l’esquerra. Intentar explicar simplement el que passa i opinar amb honradesa et condueix indefectiblement a la marginació . Cal tancar els ulls i la boca davant dels errors, perquè criticar-los significa l’aïllament. Et deixen de considerar un dels seus i és clar, com que tampoc ets dels altres, et quedes en terra de ningú, es a dir al carrer.
Apel·len a la necessitat de fer front a la realitat en cada decisió que ens imposen, però a mateix temps ens impedeixen conèixer aquesta realitat.
El moment és crític, però tenim el control de la situació... Be doncs que ens ho expliquin!
Entenem que una cosa és negociar discretament, que en un moment donat no es poden donar informacions concretes. Però tenim interès per saber que és el que passa, i assegurar-nos que es respecten els procediments democràtics. Necessitem la informació puntual a la que tenim dret, i que se’ns expliqui el que passa, ja que també se’ns exigeix confiança...
I no, no preferim mentides a mida o que consolin, a la veritat per dura que sigui. I no parlo d’allò que en diuen mentides pietoses, sinó d’alguna cosa molt més seriosa que ens permeti créixer i millorar.
No preferim mentides còmodes o inútils a un veritat plena de possibilitats...
Si volen la nostra confiança, ens han d’atorgar la seva també.


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-04-2015