dimarts, 28 d’abril de 2015

Danys col·laterals assumibles...




Un informe publicat per un grup de metges premiats pel Nobel de la Pau al 1985, l’Associació Internacional de Metges per la Prevenció de la Guerra Nuclear, revela que 1 milió de civils Iraquians, 220000 Afganesos i 80000 Pakistanesos han mort en el nom del combat de les forces occidentals contra el “Terrorisme”.  És a dir que ni mes ni menys , la “Guerra Munial contra el terrorisme” ha fet un mínim de 1Milió 300000 víctimes civils...
Denuncien que les forces multinacionals dirigides pels Estats Units a l’Iraq, porten metòdicament els comptes de les pèrdues pròpies, ignorant ostensiblement les pèrdues dels combatents en el bàndol contrari així com les pèrdues civils.
Es tracta de una omissió deliberada ja que comptabilitzar aquests morts hauria destruït els arguments segons els quals es tractaria de l’alliberació per la força de l’Iraq, sotmesa a una dictadura , o la eliminació de caus de terroristes en les zones tribals al Pakistan, així com el de foragitar Al-Qaida de l’Afganistan. Tot plegat , accions destinades a evitar l’arribada del terrorisme en territori americà, a millorar la seguretat global, i permetre avenços en els Drets Humans, a “costos assumibles”.
El general de les forces armades d’Estats Units Stanley McCrystal, ja es queixava que l’enemic més perillós al qual es trobaven confrontats, era aquesta percepció causada per les pèrdues en vides civils, prop de la ciutadania.
Les dades però, son tossudes, i tant els governs occidentals com les societats civils, son cada cop menys indiferents a assercions tan absurdament falses. Les batalles militars han estat guanyades a l’Iraq i l’Afganistan però a canvi d’uns costos humans enormes, posant en entredit la seguretat dels homes i la confiança entre les nacions.
La voluntat dels governs occidentals d’amagar part de la informació, i de denegar una visió completa de les intervencions militars i de les guerres no es res de nou. Encara que una quantitat ínfima de víctimes es poden atribuir a les actuacions dels “esquadrons de la mort” i al sectarisme de la guerra sub-jacent entre Xiïtes i Sunnites, no es pot amagar eternament l’impacte de la intervenció occidental sobre la població civil d’aquests països.
No es la primera vegada... Si mirem enrere, el comportament dels Estats Units en la Guerra del Vietnam va ser similar. El cost immens d’aquella guerra, començant per la mort estimada de 2 milions de civils , així com l’impacte a llarg termini sobre la salut i el mediambient per la utilització del sinistre Agent Taronja, encara no han estat mai plenament reconeguts pel poble Americà.
I no van sortir de la desolació de un Cambodge devastat pels bombardejos, els Khmers Rojos? Podríem atribuir també a la desestabilització post-conflicte, el creixement en potencia d’Estat Islàmic?
Si al Milió 300000 de víctimes civils, hi sumem el resultat de la primera guerra del Golf, amb 200000 morts, i les conseqüències de l’embargo cruel infligit pels Estats Units, després d’aquesta, entre 500000, i 1,7 Milions de morts), La regió de Mesopotàmia ha pagat un dur tribut de gairebé 3 milions de morts, perquè suposadament l’alliberin...
3 milions de morts imputables a les forces occidentals, en nom dels drets Humans i de la Democràcia...
Guerres d’alliberament o guerres colonialistes, acceptades per l’opinió publica com un mal menor, a partir de les mateixes mentides, i amb el mateix resultat de més desolació i més terror...
Danys col·laterals en diuen...


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 28-04-2015

dimarts, 21 d’abril de 2015

Morir intentant salvar la vida...








Aquesta setmana ens porta la noticia, un cop més del naufragi de una embarcació de immigrants a la Mediterrània. Un o multitud de naufragis, això esta resultant ser una sagnia constant a les portes de la virtuosa Europa. Perquè , tingueu clar amics que aquest drama es exclusivament responsabilitat dels passadors i traficants de persones, i de ningú més.
Només aquesta setmana segons la guàrdia costera italiana , més de 11000 persones haurien estat rescatades en l’estret entre Sicília i Líbia. 1600 persones haurien mort ofegades a les portes de la Fortalesa Europa. Un balanç dramàtic per al mur que ha erigit la Unió Europea.
Xarxes recollint cadàvers o trossos de cadàvers atrapats. Restes de centenars i centenars d’homes, dones i criatures que havien confiat després d’un viatge infernal travessant deserts i indrets inhòspits que els havien delmat, arribar a un país on es podrien guanyar les garrofes.
Per poder emprendre el viatge renuncien a tot el que tenen, es venen el cos i fins i tot l’anima per pagar als traficants que comercien amb carn humana i no vacil·len a deixar –los morir, i si cal, llençar-los per la borda al mes petit senyal de perill.
I la solució continua sent a mateixa: enfortir i blindar les fronteres...
Malgrat les recomanacions de les ONGs, i del Parlament i la Comissió Europea, els estats continuen bloquejant qualsevol evolució de les polítiques migratòries. És més , en base al Procés de Khartum, han delegat els controls d’immigració en una operació a distancia, a països com Sudan, Líbia, Egipte, Sudan del Sud, Etiòpia, Eritrea, Djibouti, Somàlia, Kenya o Tunísia. Països que no ofereixen cap mena de garantia pel que fa als Drets Humans, i alguns dirigits per dictadors amb les mans brutes de sang. Vaja que es delega el control de la immigració cap a Europa als mateixos països que fugen els emigrants. Una hipocresia increïble si es te en compte que molts països de la unió europea no són el que es diria innocents pel que fa a la desestabilització d’aquests països.
Pobra Àfrica... Durant anys va haver d’acollir els Europeus, i possiblement els més fracassats, que allà podien reivindicar el seu Deu i el seu color de pell. No feia falta saber gaires coses per això. Allà es podia viure be explotant a l’altra gent. Analfabets europeus que anaven cap allà i al cap de poc dirigien centenars d’africans que estimaven poder tractar i maltractar com els hi donava la gana. Europa es va afartar sota l’excusa d’enviar el seu savoir-faire, d’exportar predicadors i monstres mandrosos cap a l’Africa.
I encara hi ha persones qualificades de senyories inexplicablement, i que encara no en tenen prou i els voldrien veure morts, que asseguren que son una colla de delinqüents que nomes porten malalties i no volen treballar...
Si, Europa la virtuosa és responsable. És responsable en la mesura, que alimenta i provoca guerres, i contribueix a la desestabilització de governs, sota l’excusa que no son democràtics (enteneu més aviat que no son afins), el que provoca els moviments massius de gent d’un costat a l’altre , fugint de les guerres o de la fam. Cal tenir en compte que en les regions en guerra, els controls fronteres son una quimera.
La gran majoria de candidats a la immigració son demandants d’asil. Dones i nens que fugen zones de conflicte, i que venen per a salvar les seves vides. I la prioritat d’Europa sembla ser tancar les portes i evitar que entrin en el territori europeu. Turquia acull 700000 refugiats Siris, i Jordània un milió pràcticament, quan Europa només n’acull 12000.
Mentre es troben diners, o es generen diners alimentant les guerres i els conflictes, mentre hi ha mitjans per mantenir les fronteres tancades i barrades, ens diuen que no hi ha recursos per acollir els desplaçats. Ja se sap els estrangers generen por i desordre...
El mon esta governat per llibres de comptes. Els llibres de comptes son la litúrgia del nostre temps, i els comptables els grans capellans. A molts nivells , la bona voluntat va de costat amb la cupiditat. Però la cupiditat va guanyant terreny. A una època on els miliards volen en tots els sentits, guiats només per la recerca dels beneficis, la cupiditat esta assentant la seva hegemonia mundial.
El determinant és el valor exacte de la vida humana en un país pobre o en un país ric. En un mon on la vida d’un home no te més valor que dos paquets de cigarrets, no hi ha color enfront dels beneficis que produeix la venda del Kalashnikov...
Sabem tot de les maneres de morir dels africans, i dels sirians, i dels cristians del mitjà orient, i de tots el pobles sotmesos als conflictes que provoquen els interessos de les nostres nacions occidentals, i res sobre la seva manera de viure.
Com reaccionaríem els europeus si el mon nomes conegués  de nosaltres la nostra manera de morir i no el nostre modus vivendi?

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 21-04-2015

dimarts, 14 d’abril de 2015

Confiança...





La característica mes destacada de la crisi econòmica actual és que no ha estat causada per  cap commoció externa sobtada, guerra, plaga de llagostes… la crisi l’ha generada el sistema mateix. De fet no ha passat res , l’únic que ha canviat son els números.
El capitalisme industrial i de consum  es basava en gent que feia diners comprant i venent treball o objectes materials . Des dels finals del 70 tenim instaurat una mena de capitalisme financer , on la riquesa creada es fa en base a uns signes, uns nombres que circulen, amb nomes el suport de nous signes o xifres, en una regressió que per raons practiques és il·limitada. Els mercats financers  s’han convertit en un sofisticat joc de confiança.
I confiança cega és el que ens demanen constantment davant de qualsevol problema que sorgeixi. Han arribat a complicar tant les coses, de manera a que no entenguem absolutament res, que no ens queda altra cosa que assumir qualsevol decisió com un acte de fe. Atontats per l’hipnòtic espectacle cibernètic que proporciona una realitat virtual molt més interessant que viure en la real, hem deixat a l’abandó el més mínim esperit crític. Una confiança cega que es basa en la ignorància d’alguns pel que fa a la resta del mon, o la manca de voluntat de vèncer-la.
Els visionaris de la nova era es nodreixen d’aquest somni, conscients de la confusió i de que  som poc bel·ligerants. Proposen sense dissimular la societat de l’èxit, el retorn a una mena d’aristocràcia dels guanyadors. Als pobres se’ls anomena perdedors, i se’ls fa mereixedors de la seva sort...
Com termites s’ho mengen tot, s’ho queden tot.
Poden canviar gaires coses en un país on els fanàtics de la bíblia i els bancs tenen segrestades les institucions? Acabem semblant mes rucs que una sola de sabata, patriotes recalcitrants, paios massa obtusos o massa ignorants o totes dues coses per veure-hi mes enllà de les banderes onejants i les fanfarronades nacionalistes.
I tot plegat continua afegint a la confusió. A força d’allunyar-se de les paraules senzilles, les teories més pures es transformen en romanços. I la gent ja no sap res. Comencem per una aproximació, continuem amb una exactitud, llavors la veritat es dissol i es fa lloc a l’obscurantisme.
En aquestes circumstancies ser decent equival a ser senzillament beneit. O t’alinees a la dreta o ho fas a l’esquerra. Intentar explicar simplement el que passa i opinar amb honradesa et condueix indefectiblement a la marginació . Cal tancar els ulls i la boca davant dels errors, perquè criticar-los significa l’aïllament. Et deixen de considerar un dels seus i és clar, com que tampoc ets dels altres, et quedes en terra de ningú, es a dir al carrer.
Apel·len a la necessitat de fer front a la realitat en cada decisió que ens imposen, però a mateix temps ens impedeixen conèixer aquesta realitat.
El moment és crític, però tenim el control de la situació... Be doncs que ens ho expliquin!
Entenem que una cosa és negociar discretament, que en un moment donat no es poden donar informacions concretes. Però tenim interès per saber que és el que passa, i assegurar-nos que es respecten els procediments democràtics. Necessitem la informació puntual a la que tenim dret, i que se’ns expliqui el que passa, ja que també se’ns exigeix confiança...
I no, no preferim mentides a mida o que consolin, a la veritat per dura que sigui. I no parlo d’allò que en diuen mentides pietoses, sinó d’alguna cosa molt més seriosa que ens permeti créixer i millorar.
No preferim mentides còmodes o inútils a un veritat plena de possibilitats...
Si volen la nostra confiança, ens han d’atorgar la seva també.


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 14-04-2015

dimarts, 7 d’abril de 2015

Realitat augmentada






La realitat augmentada (RA) és el terme per a definir una visió directa o indirecta d'un entorn físic en el món real, els elements del qual es combinen amb elements virtuals per a la creació d'una realitat mixta a temps real.
Hi ha persones a qui els agrada estar sempre a l’última de les tendències de pentinats, de maquillatge , de la moda, de les novetats en literatura, de les darreres pel·lícules a les sales de cinema...
 Jo he sigut sempre bastant anàrquica pel que fa a aquestes coses...
Tant me fa llegir un llibre o veure una pel·lícula quan ja fa més de sis mesos que han sortit... Si ja no els trobes o no les fan a la televisió o a un videoclub, probablement és que no devien valer gaire la pena.. Almenys és així com et consoles...
Pel que fa a la moda, ja fa temps que vaig desistir de sotmetre-m’hi, sóc massa gormanda per ni plantejar-m’ho. Només m’hi apunto quan toca el revival de les camises amples i els vestits de taula-camilla...
L’única cosa que em perd pel que fa a les novetats, es la informació d’actualitat, allò que passa aprop meu i arreu... En podeu deduir que simplement sóc xafardera, que també, però jo en dic el vici, la necessitat d’estar assabentada del que passa al món i el per què de tot plegat.
Quan van sortir les primeres cadenes d’informació contínua, m’hi vaig enganxar de debò. Es tractava sobretot de France Info, i quan te la posaves era una mena de fil continu, que anava desgranant les informacions, repetint-les cada mitja hora, cosa que et permetia estar mitjanament atenta... Si et  perdies alguna cosa, no era cap problema, en menys de trenta minuts, ja la tornarien a dir... Tot plegat, puntuat amb programes puntuals de desenvolupament d’alguna noticia en particular...
Després van aparèixer les cadenes d’informació contínua també de televisió.... I es van multiplicar!!!
I possiblement la multiplicació d’aquets tipus de canals, és el que ha fet que els hagi acabat avorrint... M’imagino que deu ser un problema de competència entre cadenes de televisió, d’audiència com en diuen ara, que ha fet que hi hagi una mena d’excés , un empatx informatiu... El cas és que el fons informatiu és el mateix, i les línies editorials, molt similars... llavors per diferenciar-se i donar-nos una pseudo-idea de pluralitat, sembla una cursa al sensacionalisme el que ens volen vendre...
Micròfons i càmeres apuntant amb avidesa la desgràcia, fent de la mort i el dolor el seu fons de comerç. Perquè admetreu que es tracta de comerç... Dels índexs d’audiència depenen les entrades en publicitat... I d’aquí als diners que poden comprar l’ètica i la consciència...
Llavors comences a pensar que la informació en continu, acaba sent la confiscació de la capacitat de cadascun de nosaltres a prendre el temps de reflexionar, i d’agafar una certa distància en front de la violència de la immediatesa.
Es tracta d’ocupar l´antena, repetir incansablement les mateixes informacions. Ensenyar sense moderació imatges buides de sentit però no buides de sensacions... Si no es veu sang i fetge, probablement veure i sentir la sirena de l’ambulància ens aportarà una esgarrifança similar...
 Les mateixes imatges a tot arreu, repetides en bucle... Els mateixos comentaris morbosos...
L’espai donat a la reflexió i l’anàlisi esdevé secundari: l’important són les imatges per donar cos al sensacionalisme. L’individu modern, només creu el que veu, i no s’emociona més que amb el bany de sang, i no sent compassió si no se sent implicat directament en l’aventura...
La manca d’informació per la matança de 147 estudiants a Kenya, en front de l’empatx d’informació sobre l’accident de Germanwings en són un exemple. Cadascú de nosaltres es pot sentir identificat amb un viatger blanc del vol Barcelona-Düsseldorf, en canvi difícilment ens posaríem en la pell negra d’un estudiant de Kenya...
El que faci falta perquè el cor i les tripes prenguin el relleu del cervell en l’anàlisi de l’actualitat!
Què hem de fer doncs per escapar a l’esclavitud de les imatges, i no cedir al reflex arcaïc de la mirada?
No mirar i apostar per intentar comprendre els fets, buscant el suport de quatre mitjans que s’escapen del deliri del voyeurismes malsà, escapar del reflex de la pantalla i l’onda de xoc, per intentar assolir un certa maduresa ciutadana..
Del que naltros consumim dependrà el que ens ofereixin els mitjans. Tenim molta responsabilitat en la disminució del nivell, en la pèrdua de referències, en la desaparició de la capacitat d’anàlisi. La imatge no aporta gairebé res, ignoreu-la per anar de cara a lo essencial. La reflexió us aportarà més que aquesta emoció fictícia i fugaç...

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 07-04-2015