dimarts, 31 de març de 2015

Reinventar el món?




Mireu cap al cel. En quin moment veiem el mon tal com és? I no em refereixo al mon tal com el voldríem, ni tan sols el mon tal com els altres el veuen ...

Com que no estic a tot arreu , tot el temps, des de sempre i per sempre, només tinc accés a petits bocins de mon, com una mena de ull de bou en aquesta paret de plexiglàs que em separa de la resta del mon. Per més que m’esforci en obrir els ulls amb perill que surtin expulsats de la orbita, no aconsegueixo veure més que un tros insignificant de la realitat que es fa tant difícil tocar ni que sigui amb la punteta del dit.

A més cal afegir a l’estretor de les meues percepcions, l’eco de les percepcions imbricades de la meva xarxa humana. Superposo capes microscòpiques de realitats, les reconstrueixo, les reinvento constantment fins a aconseguir un conjunt mínimament coherent i satisfactori per les meves pròpies necessitats.

El flux permanent de les informacions que m’arriben via mitjans o internet afegeixen una mena de ciment a les meves construccions mentals, fins que em sembla que tot plegat s’assemblaria al que en podríem dir realitat. Com una criatura amagada dins d’un armari, que pensaria que l’univers sencer cap dins del forat del pany des del que observa frenèticament el mon.

Tenim a més l’esbiaix de la manera personal que tenim de organitzar la nostra mirada sobre el mon. Allò que ens interessa, i la resta. El que ens crida l’atenció i allò que no veiem encara que passi davant dels nostres nassos. Allò que en funció de la nostra sensibilitat, però també en funció del nostre estat general ,tan físic com anímic, fa que rebem certs estímuls i d’altres no.

Es allò que fa que un mateix incident explicat per 10 persones diferents, donarà 10 histories diferents. Perquè no veiem les mateixes coses. Veiem el magnífic descapotable aparcat a la porta de casa, però no la bicicleta just al costat. Veiem aquell tiarro alt i ros amb la samarreta marcant músculs i les natges apretades, però no veiem el vellet sense sostre jaient al banc just al darrere.

Ens acontentem de fragments de realitat que es converteixen en el nostre discurs i que ens influencien fins a ocultar tot el que queda fora del camp de visió d’aquestes estretes orelleres.
Lo positiu és que tot plegat dona coherència al caos que en envolta i crea un mon en el que som l’artista principal.
L’inconvenient, és que ens trobem tancats en un mon formatejat, i no només per la nostra pròpia decisió.

Son visions del mon que ens matxaquen en bucle, fins que les fem nostres: els rics guanyadors i guapos, els pobres lletjos i perdedors, els valerosos esportistes, el creixement miraculós, la felicitat del consumisme, el treball que allibera...

Gent que pensa el món en el nostre lloc, que li posa ordre i el torna intel·ligible, fins a modificar profundament la percepció de la nostra pròpia vida, del nostre entorn, del nostre propi cos.
Al final acabem vivint en funció de les prioritats, de les necessitats i dels condicionants pensats per a nosaltres per gent que ni tan sol ens coneix.
Gent que pensa el mon, que decideix com ha de ser i com hi hem de viure. Gent que ens imposa les seves regles i els seus límits, la seva visió, els seus dogmes i la seva realitat. Circumscriuen amb precisió l’espai en el que podem pretendre utilitzar el nostre lliure àrbitre, i fan de les nostres existències una mena de test del que canvien les respostes cada mati en funció del seu mon i de la seva pròpia xarxa social.

Una mena de Gran Hermano?
No home, si nosaltres això ho fem cada dia amb els nostres fills!
Els hi descrivim el mon tal com el percebem, empenyent-los a conformar-se cada dia a aquesta visió necessàriament estreta...

Una societat totalitària?
Si , si arreu i contínuament, volem unificar la representació del mon a una única realitat possible, en la que no existeix cap altra alternativa.

Aquells que inventen el nostre mon modelen les nostres existències , les limiten amb precisió .

El problema és que podríem acabar creixent, i veient el mon des de la nostra pròpia mirada per estreta que continuï sent. Podríem arribar a veure l’absurditat de allò que en diem normalitat. Podríem acabar pensant per nosaltres mateixos, fer altres eleccions i potser posar-nos a imaginar un altre mon...

Però per això caldria no només ampliar la nostra visió. Caldria a més obrir les orelles i deixar lliure curs a tots els nostres sentits...

Fu!!! Quina por sortir de la nostra inconfortable caverna de Plató!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 31-03-2015