dimarts, 17 de març de 2015

Pringats



Tot i que en principi se suposa que sóc de ciències com diuen per diferenciar de manera simplista aquells que han estudiat matèries literàries o científiques, m’adono que aquestes coses dels números em sobrepassen una mica.

Amb l’entrada en vigor de les normes tributàries, el meu banquer em va dir un dia de manera solemne: “ Antonia hem d’actualitzar els comptes”.
Números de registre tributaris, noves dades i documents... Entre altres coses, em va demanar d’omplir un formulari. No em pregunteu que coi hi posava, ni me´n recordo... Només recordo que en entregar-li el qüestionari, em va mirar amb cara compungida i em va dir: “ Ja saps que amb el que m’acabes de posar aquí , no podràs fer segons quin tipus d’inversions?”

Primer et ve un abatiment sobtat i penses que per sempre més seràs una pringada, condemnada a llevar-te cada dia per anar a treballar i guanyar-te el sou amb la suor del teu front, i tots els clixés associats... Després t’asserenes i et dius que tampoc tenies intenció de fer cap d’aquestes coses rares que et proposen... Que aquells estalvis amb que et trobes al final de cada temporada, estan més ben invertits en viatges familiars, capritxets varis i viure correctament, que bloquejats en qualsevol fons d’inversió, amb uns beneficis suposats, que a la realitat resulten ser bastant minsos....

Tot per dir-vos que el meu desconeixement del món financer és important... Ja sé que amb aquesta confessió, acabo d’engegar en orris qualsevol possibilitat de ser en un futur ministre de finances, però què hi farem...

Us prometo que ho provo... Aquests dies he llegit infinitat d’articles informatius, divulgatius, d’opinió, provant de fer-me una idea de tot plegat, però res a fer... Se’m continuen escapant infinitat de coses, i el bollo mental que porto cada dia es fa més gran...

És més, quan tot ve embolcallat de passió, de missatges patriòtics, ja no saps a quin sant encomanar-te, i l’únic que se t’acut és anar corrent cap a la teva entitat bancària, retirar tots els calerons, i posar-los sota el matalàs esperant la temuda invasió per part dels americans!!!

És el que tenim els pringats ... Que quan passen segons quin tipus de coses anem ben venuts.
Llavors l’única manera que tens d’intentar veure-hi clar és portar les coses al teu nivell de simple mortal, o de mortal simplista...

Que és el que esperem d’un banc?
Que ens custodiï els dinerets, que ens concedeixi un préstec per engegar la nostra empresa, per accedir a la propietat, que ens aconselli, que ens faciliti les gestions i els pagaments... Entenc que pot semblar una visió extremadament simplista, i que també hi entren en joc uns accionistes, que inverteixen calés i que en conseqüència en volen treure uns rendiments... És quan entra en joc tot allò que se’ns escapa a la gent del carrer, compra i venda d’accions, preses de riscos, que ja se sap si no hi ha risc , no hi ha beneficis...
Jo el que em pregunto és en quina mesura són compatibles una cosa i l’altra. Quan els interessos dels que no pretenen més que la part de banca gestora del dia a dia, es troben enfrontats als riscos del negoci especulatiu, tenim un problema...
Però com us he dit, no són més que paraules i cabòries d’una troglodita financera...

I és que vivim en una societat capitalista, i el capitalisme viu de les il·lusions creades en la majoria dels individus. La il·lusió de que el poder és del poble, i que l’individu és lliure. Lliure d´enriquir-se, lliure d’enmirallar-se en el que li faci més fila, encara que sigui la cultura aquesta del “pelotazo”, del diner fàcil, dels casinos, focs d’artificis i fonts de colors...

El problema és quan el somni punxa com un globus i es desinfla de cop... Llavors t’adones que aquesta suposada llibertat es converteix en un malson per a molts...
I curiosament els que pringuen son els que s’ho treballen cada dia, les empreses que veuen limitada la seva capacitat de treball, els estalviadors que veuen segrestats els seus estalvis, els treballadors que veuen perillar els seus llocs de treball.

Tant de bo aquest sotrac financer que estem vivint ens faci recapacitar una mica sobre aquest model de país que tothom anomena però que ningú ens acaba de deixar clar...

Que ja ho deia Albert Einsten, “tindrem el destí que haurem merescut”.

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-03-2015