dimarts, 31 de març de 2015

Reinventar el món?




Mireu cap al cel. En quin moment veiem el mon tal com és? I no em refereixo al mon tal com el voldríem, ni tan sols el mon tal com els altres el veuen ...

Com que no estic a tot arreu , tot el temps, des de sempre i per sempre, només tinc accés a petits bocins de mon, com una mena de ull de bou en aquesta paret de plexiglàs que em separa de la resta del mon. Per més que m’esforci en obrir els ulls amb perill que surtin expulsats de la orbita, no aconsegueixo veure més que un tros insignificant de la realitat que es fa tant difícil tocar ni que sigui amb la punteta del dit.

A més cal afegir a l’estretor de les meues percepcions, l’eco de les percepcions imbricades de la meva xarxa humana. Superposo capes microscòpiques de realitats, les reconstrueixo, les reinvento constantment fins a aconseguir un conjunt mínimament coherent i satisfactori per les meves pròpies necessitats.

El flux permanent de les informacions que m’arriben via mitjans o internet afegeixen una mena de ciment a les meves construccions mentals, fins que em sembla que tot plegat s’assemblaria al que en podríem dir realitat. Com una criatura amagada dins d’un armari, que pensaria que l’univers sencer cap dins del forat del pany des del que observa frenèticament el mon.

Tenim a més l’esbiaix de la manera personal que tenim de organitzar la nostra mirada sobre el mon. Allò que ens interessa, i la resta. El que ens crida l’atenció i allò que no veiem encara que passi davant dels nostres nassos. Allò que en funció de la nostra sensibilitat, però també en funció del nostre estat general ,tan físic com anímic, fa que rebem certs estímuls i d’altres no.

Es allò que fa que un mateix incident explicat per 10 persones diferents, donarà 10 histories diferents. Perquè no veiem les mateixes coses. Veiem el magnífic descapotable aparcat a la porta de casa, però no la bicicleta just al costat. Veiem aquell tiarro alt i ros amb la samarreta marcant músculs i les natges apretades, però no veiem el vellet sense sostre jaient al banc just al darrere.

Ens acontentem de fragments de realitat que es converteixen en el nostre discurs i que ens influencien fins a ocultar tot el que queda fora del camp de visió d’aquestes estretes orelleres.
Lo positiu és que tot plegat dona coherència al caos que en envolta i crea un mon en el que som l’artista principal.
L’inconvenient, és que ens trobem tancats en un mon formatejat, i no només per la nostra pròpia decisió.

Son visions del mon que ens matxaquen en bucle, fins que les fem nostres: els rics guanyadors i guapos, els pobres lletjos i perdedors, els valerosos esportistes, el creixement miraculós, la felicitat del consumisme, el treball que allibera...

Gent que pensa el món en el nostre lloc, que li posa ordre i el torna intel·ligible, fins a modificar profundament la percepció de la nostra pròpia vida, del nostre entorn, del nostre propi cos.
Al final acabem vivint en funció de les prioritats, de les necessitats i dels condicionants pensats per a nosaltres per gent que ni tan sol ens coneix.
Gent que pensa el mon, que decideix com ha de ser i com hi hem de viure. Gent que ens imposa les seves regles i els seus límits, la seva visió, els seus dogmes i la seva realitat. Circumscriuen amb precisió l’espai en el que podem pretendre utilitzar el nostre lliure àrbitre, i fan de les nostres existències una mena de test del que canvien les respostes cada mati en funció del seu mon i de la seva pròpia xarxa social.

Una mena de Gran Hermano?
No home, si nosaltres això ho fem cada dia amb els nostres fills!
Els hi descrivim el mon tal com el percebem, empenyent-los a conformar-se cada dia a aquesta visió necessàriament estreta...

Una societat totalitària?
Si , si arreu i contínuament, volem unificar la representació del mon a una única realitat possible, en la que no existeix cap altra alternativa.

Aquells que inventen el nostre mon modelen les nostres existències , les limiten amb precisió .

El problema és que podríem acabar creixent, i veient el mon des de la nostra pròpia mirada per estreta que continuï sent. Podríem arribar a veure l’absurditat de allò que en diem normalitat. Podríem acabar pensant per nosaltres mateixos, fer altres eleccions i potser posar-nos a imaginar un altre mon...

Però per això caldria no només ampliar la nostra visió. Caldria a més obrir les orelles i deixar lliure curs a tots els nostres sentits...

Fu!!! Quina por sortir de la nostra inconfortable caverna de Plató!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 31-03-2015



dimarts, 24 de març de 2015

Principis o privilegis....





La setmana passada es va fer públic l’informe de l’OSCE,  l’Oficina d’institucions democràtiques i drets humans que envia observadors independents cada cop que hi ha eleccions generals al país. No l’he pogut llegir encara , però molt em temo que deu ser un simple copiar/empegar de l’informe que van fer l’any 2011.
Pel que he pogut llegir aquí i allà, l’informe torna a subratllar la desigualtat que suposa un sistema electoral basat en una llista nacional i set de territorials, amb la desproporció existent en la representativitat dels consellers territorials segons la parròquia en la qual han estat elegits.
 I és que... poca broma! La diferència de representativitat dels consellers entre parròquies és d’un 400% si comparem Canillo i Andorra la Vella, quan l’OSCE creu que el màxim hauria de ser d’un 15%.
La llei electoral va ser pensada per  afavorir la governabilitat, i mantenir l’equilibri entre els ciutadans i el territori. El cas és que malgrat una majoria aclaparadora, en la passada legislatura, no s’ha pogut avançar en canvis transcendentals com pot ser l’organització territorial de les competències... Resultat del partit : Territori 1- Ciutadans 0
Tot plegat amb l’agreujant de veure com els representants elegits pels ciutadans, per legislar i defensar el territori, es veien apartats de qualsevol tipus de negociació o de debat, en favor dels califats comunals...
Fuuuu!!! La sacrosanta defensa de les institucions per damunt dels interessos de les persones!
L’OSCE també assenyala amb el dit, la necessitat d’acreditar  vint anys de residència per poder accedir als plens drets polítics. Cert és que en la passada legislatura, la implementació de l’obertura econòmica, dona dret als residents i estrangers  d’obrir un negoci en el  seu nom posant fi a la figura del prestanoms,  avançant així, cap a una certa igualtat dels ciutadans.
També cal anotar, però, el desplegament de tota la normativa tributària, que afecta a tots i cadascun dels ciutadans d’Andorra. Semblaria just doncs que si tothom ha de contribuir en la mesura de les seves possibilitats, tal com canta la Constitució, tothom tingués, doncs, la possibilitat de dir la seva pel que fa a la redistribució de lo recaptat. I això si no m’erro, voldria dir que tothom hauria de poder triar qui serien els representants elegits per a gestionar els pressupostos de les administracions.
Diuen els entesos, i així ho remarca l’informe de l’OSCE, que en la propera legislatura, serà una qüestió que es posarà damunt la taula. Fa tants anys que s’arrossega la qüestió de la rebaixa del temps de residència per accedir a la nacionalitat, i la possibilitat d’obrir el vot dels residents pel que fa a les eleccions comunals, que la veritat no em faig gaires il·lusions. Sempre sorgeixen temes més urgents, ja se sap , la crisi i tutti quanti...
De moment els nostres joves se’ns han avançat. Ni que sigui en un Consell General simbòlic, la qüestió s’ha debatut. Potser fora bo que empréssim una mica del idealisme i l’atreviment dels joves per fer avançar el nostre país. Si més no, parlar-ne, discutir-ne en el si del Consell, i no deixar-ho per més tard en un calaix, perquè ara no toca, o encarar-ho de pressa i corrents, com ens ha passat altres vegades, condicionats per unes exigències vingudes de l’exterior.
Perquè, no ens enganyem un cop més! Obrir-se a l’exterior té algunes contrapartides... Si el Govern de DA, va haver d’ introduir l’IRPF, malgrat no portar-ho en el programa electoral, per a poder avançar en la signatura dels famosos CDI, potser que en el camí d’acostament a Europa, també hi trobem alguna condició  en l’àmbit dels drets de les persones... Que ja se sap en tota negociació hi ha d’haver concessions per totes les parts...
 L’OSCE posa èmfasi en l’evolució generalitzada arreu cap a una participació en les eleccions locals de la població resident no nacional, i de la mateixa manera el Consell d’Europa també fa recomanacions en aquest sentit.
A mi, personalment, em fa molta ràbia que vinguin de fora a dir-me el que he de fer, però, malauradament, sempre sembla que hem d’anar a remolc dels països veïns per a acomplir reformes importants. Ja ens ha passat amb la Constitució , amb la transparència fiscal, amb les lleis fiscals,…Crec que és urgent fer-se una idea clara del que volem ser , i planificar el camí per aconseguir-ho..
Que per avançar cal creure en un mateix, o almenys això diuen tots els manuals d’auto-ajuda...
I recordar com deia Dwight D. Eisenhower que,  “El poble que valora els seus  privilegis per damunt dels seus principis, aviat perd uns i altres”.

Antònia Escoda

Per l’Espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 24-03-2015

dimarts, 17 de març de 2015

Pringats



Tot i que en principi se suposa que sóc de ciències com diuen per diferenciar de manera simplista aquells que han estudiat matèries literàries o científiques, m’adono que aquestes coses dels números em sobrepassen una mica.

Amb l’entrada en vigor de les normes tributàries, el meu banquer em va dir un dia de manera solemne: “ Antonia hem d’actualitzar els comptes”.
Números de registre tributaris, noves dades i documents... Entre altres coses, em va demanar d’omplir un formulari. No em pregunteu que coi hi posava, ni me´n recordo... Només recordo que en entregar-li el qüestionari, em va mirar amb cara compungida i em va dir: “ Ja saps que amb el que m’acabes de posar aquí , no podràs fer segons quin tipus d’inversions?”

Primer et ve un abatiment sobtat i penses que per sempre més seràs una pringada, condemnada a llevar-te cada dia per anar a treballar i guanyar-te el sou amb la suor del teu front, i tots els clixés associats... Després t’asserenes i et dius que tampoc tenies intenció de fer cap d’aquestes coses rares que et proposen... Que aquells estalvis amb que et trobes al final de cada temporada, estan més ben invertits en viatges familiars, capritxets varis i viure correctament, que bloquejats en qualsevol fons d’inversió, amb uns beneficis suposats, que a la realitat resulten ser bastant minsos....

Tot per dir-vos que el meu desconeixement del món financer és important... Ja sé que amb aquesta confessió, acabo d’engegar en orris qualsevol possibilitat de ser en un futur ministre de finances, però què hi farem...

Us prometo que ho provo... Aquests dies he llegit infinitat d’articles informatius, divulgatius, d’opinió, provant de fer-me una idea de tot plegat, però res a fer... Se’m continuen escapant infinitat de coses, i el bollo mental que porto cada dia es fa més gran...

És més, quan tot ve embolcallat de passió, de missatges patriòtics, ja no saps a quin sant encomanar-te, i l’únic que se t’acut és anar corrent cap a la teva entitat bancària, retirar tots els calerons, i posar-los sota el matalàs esperant la temuda invasió per part dels americans!!!

És el que tenim els pringats ... Que quan passen segons quin tipus de coses anem ben venuts.
Llavors l’única manera que tens d’intentar veure-hi clar és portar les coses al teu nivell de simple mortal, o de mortal simplista...

Que és el que esperem d’un banc?
Que ens custodiï els dinerets, que ens concedeixi un préstec per engegar la nostra empresa, per accedir a la propietat, que ens aconselli, que ens faciliti les gestions i els pagaments... Entenc que pot semblar una visió extremadament simplista, i que també hi entren en joc uns accionistes, que inverteixen calés i que en conseqüència en volen treure uns rendiments... És quan entra en joc tot allò que se’ns escapa a la gent del carrer, compra i venda d’accions, preses de riscos, que ja se sap si no hi ha risc , no hi ha beneficis...
Jo el que em pregunto és en quina mesura són compatibles una cosa i l’altra. Quan els interessos dels que no pretenen més que la part de banca gestora del dia a dia, es troben enfrontats als riscos del negoci especulatiu, tenim un problema...
Però com us he dit, no són més que paraules i cabòries d’una troglodita financera...

I és que vivim en una societat capitalista, i el capitalisme viu de les il·lusions creades en la majoria dels individus. La il·lusió de que el poder és del poble, i que l’individu és lliure. Lliure d´enriquir-se, lliure d’enmirallar-se en el que li faci més fila, encara que sigui la cultura aquesta del “pelotazo”, del diner fàcil, dels casinos, focs d’artificis i fonts de colors...

El problema és quan el somni punxa com un globus i es desinfla de cop... Llavors t’adones que aquesta suposada llibertat es converteix en un malson per a molts...
I curiosament els que pringuen son els que s’ho treballen cada dia, les empreses que veuen limitada la seva capacitat de treball, els estalviadors que veuen segrestats els seus estalvis, els treballadors que veuen perillar els seus llocs de treball.

Tant de bo aquest sotrac financer que estem vivint ens faci recapacitar una mica sobre aquest model de país que tothom anomena però que ningú ens acaba de deixar clar...

Que ja ho deia Albert Einsten, “tindrem el destí que haurem merescut”.

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 17-03-2015


dimarts, 10 de març de 2015

Deixeu-nos morir lliurement...




Des de fa 34 anys a França, l’Associació  pel Dret a Morir Dignament, milita perquè les persones puguem triar les condicions del nostre propi fi de vida, d’acord amb les pròpies conviccions i concepcions personals de dignitat i llibertat.
Amb aquesta finalitat , aquest col·lectiu persegueix la concepció i votació,  d’una llei que legalitzi l’eutanàsia i el suïcidi assistit, i que  posi a l’abast de tothom l’accés a les cures pal·liatives i l’acompanyament al final de vida.
Segons una enquesta de l’Institut Ifop del mes d’octubre del 2014, el 96% dels francesos estarien a favor d’una llei d’aquestes característiques que els permetés beneficiar-se de la seva última llibertat, com els holandesos, belgues, luxemburguesos o suïssos...
Però heus aquí, que calia comptar amb els inefables líders religiosos de tot tipus, que han de posar la cullerada a tot arreu, malgrat estem parlant d’un estat bandera pel que fa a la laïcitat. I parlo de totes les religions, que funcionen com a vulgars lobbies, donat el fet que cada cop són menys escoltades per causa de fe si tenim en compte que el 2012 un 52% de joves es consideraven no creients...
Però el lobbys religiosos no torcen el braç, i no en tenen prou de posar-se en tot que fa la nostra vida fins el punt de pretendre tenir drets sobre el cos de les dones, també pretenen a més dictar als governs el seu parer sobre com hem de morir.
Unes religions que ahir com avui han estat pretext de nombroses massacres matances, crims contra a humanitat, genocidis; unes religions que més que aportar pau , generen conflictes i confusió en les nostres societats. Religions que enemisten els ciutadans els uns contra els altres, presoners del prejudicis  que aquestes fomenten.
Són responsables d´aquesta mirada suspicaç del veí perquè no practiques la mateixa religió, o vers aquella dona sola amb un fill, atea, homosexual potser, sospitosa de tenir opinions  contra-natura, o bé contra aquell que no els permet posar-se en tot el que fa la vida pública i íntima de les persones.
És curiós que les religions totes elles es portin com  abanderades de la vida,   quan han demostrat sovint ser mòrbides i  mortíferes, de manera obsessiva, i porten en elles la idea de la por i de la mort com a càstig diví, i el pitjor de tot, són defensades  per fanàtics presents en totes elles.
La por de la mort. Una por que constitueix el seu fons de comerç, la seva raó  de ser... No hi ha res al món que distorsioni tant la realitat com la por. Promeses pel “més enllà”, paradisos que el pecat original ha destruït …
Posar el seu nas a tot arreu, incidir en el quotidià de les persones, en el matrimoni, en l’amor , en el sexe, en l’escola i l’educació...  I també en la mort.
Hi ha a França uns quants casos judicialitzats des de fa anys , famílies esquinçades que pateixen i s’enemisten  esperant que la justícia decideixi per elles, conseqüència d’un buit legislatiu. Mentre no es legisli de manera clara, continuen agonitzant persones, i amb elles els seus familiars.
Jo , com els francesos , vull viure en un país laic, que els meus representants legislin per al ciutadà i no per a aquests lobbys... Ja és un tema prou seriós i pelut en si , com per què a més s’hi barregin les creences d’uns i altres.
I que consti que per mi tothom és lliure en el que vulgui, i ho defensaré a ultrança... Si voleu creure en el Teletubbies... Endavant! Però a mi no em feu portar una gorreta amb una antena, que se m’escalfen les orelles...
Llibertat de creença, llibertat d’opinió, llibertat de viure com un ho desitja...
Però la llibertat, no és només inherent a la vida, també significa llibertat de morir dignament...
Que no ens prenguin la darrera de les nostres llibertats... Deixeu-nos morir dignament!

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira  10-03-2015

dimarts, 3 de març de 2015

Empatx electoral





Dimarts, dia 2 post-eleccions... Avui és dia de llevar-se i fer balanç...
Ahir encara no tocava, dia de treva...
Els guanyadors encara devien estar de ressaca... I ben fet ! Ahir el maldecap era degut als excessos probables en les celebracions, però en general amb la ingesta de molta aigua i un paracetamol la cosa no comporta gaire gravetat... Demà comencen els maldecaps de debò, els que suposen les responsabilitats legislatives i de govern.... Com se sol dir que tinguin molts encerts!
Del costat dels perdedors, ahir el dia devia ser molt dur, us ho assegura una especialista en derrotes electorals... Malgrat les declaracions políticament correctes d’uns i altres, que ja se sap no hi ha mai perdedors, i en tot cas sempre es pot fer una lectura positiva dels resultats, el cas és que tornem a tenir un arc parlamentari amb un partit amb majoria absoluta i on la resta de partits estaran condemnats a exercir d’oposició i punt. Perquè el que em sembla clar malgrat la pèrdua de consellers de DA, és que aquest cop són consellers totalment adherits a la causa, i difícilment hi hauran dissensions dins del grup parlamentari. Tot el meu suport doncs als que queden en la bancada de l’oposició per fer sentir la seva veu !
Ahir doncs tocava llepar ferides per uns quants, lamentar-se del poc criteri dels votants, plorar per les traïcions d’uns i altres, enrabiar-se per les banyes, buscar culpables entre les altres formacions, la premsa, els poders fàctics, els nous electors, els joves, els vells, les famílies i la mare que els va parir a tots...  Es normal, som humans, i després de la intensitat d’una campanya electoral, tothom necessita una vàlvula d’escapament per evacuar la pressió!
Una campanya electoral podria assemblar-se a una olla exprés... Poses els ingredients en fred o lleugerament escalfats per la pre-campanya, poses la tapa, i tot plegat a mesura que arrenca el bull va pujant de pressió : visites a possibles votants, actes de campanya, el equip es va consolidant, tot són consignes , ànims, aplaudiments...
Quan estàs al punt àlgid de final de campanya, el pitorro comença a xiular... El guisat està gairebé a punt, i tu estàs per menjar-te, no només el contingut de l’olla, sinó el món sencer! Ja se sap que només vas de tercer suplent a una parroquial improbable, però en aquells moments ja et veus de President dels Estats Units d’Amèrica del Nord!
I no rieu, no és cap broma! És més, aconsello a tothom que en tingui l’oportunitat, que no dubti en participar almenys un cop a la vida en una campanya electoral, sota la pena de perdre’s grans moments d’eufòria, de companyonia, de subidón irrepetible...
Però, qualsevol cuinetes sap que cuinar amb olla exprés te els seus intríngulis i els cigrons et poden quedar durs  o passats en funció del domini que tinguis de l’estri... Sempre hi ha un punt de misteri i de sorpresa, i això també té el seu encant... Ho admeto : lo ideal és que et quedin al punt. Però per molt que et llegeixis el manual, sempre hi ha factors aleatoris que faran que et surti més o menys bé, al punt de sal i d’oli, la proporció d’ingredients, etc...
És de vital importància però, que en arribar al punt àlgid , al moment de veure el resultat de tot plegat , treure el “pitorro “ i fer sortir la pressió abans de treure la tapa, sota l’amenaça que tot plegat et peti a la cara...
Llavors és el moment d’analitzar el resultat de tot plegat...
A la cuina, com en la política, ja se sap, de gustos i de colors, és difícil posar d’acord a tothom... Hi ha qui li agrada la pasta al dente, i qui la prefereix passada, qui prefereix l’arròs amb suquet, o qui es decanta pel sucarraet, els carnívors i els vegans... És difícil posar d’acord a tothom, no només pel que fa  als ingredients, sinó a més en la proporció d’aquests, o en el punt de cocció... Sense oblidar la presentació, i  m’atreviria a dir la companyia amb qui ho hauràs de degustar...
Però hi ha un factor essencial, a l’hora d’afrontar un bon àpat... Cal tenir gana...
Els resultats electorals canten... Abstenció i vots en blanc i nuls, de Record Guiness...
Entenc que no tothom és gormand o ganut com ho puc ser jo, que quan es tracta de cuina electoral començo a salivar i a entrar en gana, sota pena d’aconseguir un empatx electoral de campionat...
No n’hi ha prou en cuinar programes electorals , per molt que ho fem amb tot el convenciment i el carinyo del món... Ni tampoc els hi podem vendre el menú com una medecina que guarirà tots els seus problemes...
Que ja ho sabem, que una bona alimentació és essencial per la salut, però si m’has de fer menjar espinacs o bròquil, que a primera vista no són gaire engrescadors, mira de posar-me unes tapetes de fuet o d’olives per anar fent gana...
Apa! Bon profit!

Antònia Escoda
Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 03-03-2015