dimarts, 24 de febrer de 2015

Si no vols pols , no vagis a l'era...








  • Hi han grans dies. Hi han dies en la vida d'una persona, que queden marcats per sempre en la teva memòria... Aquell dia, enorme, on vas decidir defensar unes idees... Mambru se'n va a la guerra... El dia que en el teu esperit vas fer una entrada fracassant en el món de la polÍtica activa, la de debò, aquella de les professions de fe, els eslogans, dels programmes que intenten resumir en un sol full Din A4 anys de construcció d'un projecte de societat. Dies esgotadors de fotos de grup, de treball en equip, d'estratègia propagandística. És quan vas decidir creuar el Rubicón, canviar el teu sempitern rol de follonera oficial, per llençar-te a l'acció, per esdevindre candidata.
  • Aixxx la vida de candidata a unes eleccions... Us puc assegurar que sento una certa enyorança... Una experiència impagable !
  • Ensobrat de programmes, etiquetatge, visites a electors que, Oh sorpresa !, s'interessen pel programa polític que defenses, i et demanen que passis per casa... Et creues tanta gent ! Gent gran, gent jove, cadascú amb els seus problemes personals, gent a qui avorreixes i aguanten estoicament el discurs i gent contenta de poder explicar els seus problemes. Indiferència, simpatia, incredulitat i menyspreu, tot , et trobes de tot en una campanya electoral.
  • I els mitings , la por escènica , els debats a la tele i a la ràdio ? Quin estrés !
  • I les hores mirant de quadrar les despeses de campanya, que ja se sap, quan tens un pressupost limitat , per no dir inexistent, tot s'ha d'estirar el més possible i al més baix cost... I és que la política també és una història de quartos... Per això no hi abunden els aturats, les mares solteres, els estudiants amb pocs recursos, tots els que passen gran part del mes sota la linia de flotació bancària.
  • I la disponibilitat ? Un altre punt complicat. Cal disposar de temps fora de la feina, la família, els entrebancs administratius, les compres... Això també fa que s'eliminin molts candidats, començant per les dones. Us puc assegurar que no hi ha res més trist que la nevera d'un candidat o una candidata ! A penes temps de menjar entre debat electoral i entrevista, a menys que t'atipis de la coca i el moscatell sobrant al final del miting...
  • L'angoixa quan vas al forn a recollir la coca per la reunió amb la gent gran, i et diuen que ha passat un senyor moreno i baixet a recollir-la... Fas repas de tots els companys de formació... de fet no és que n'hi hagi cap de tipus nòrdic, però fins que no localitzes la coca extraviada , quin mal de panxa... Avui ni coca per sopar !!!
  • Val a dir que els candidats no són els únics estressats els dies de campanya... Si més no tenen l'avantatge d'estar defensant una cosa en la que creuen, per la que pensen que val la pena batallar... En teoria...
  • Hi ha un altre col.lectiu que les passa magres durant la campanya electoral : els periodistes.
  • Quan ets candidat, és un maldecap pensar quina activitat diària has de fer per poder omplir els minuts que et són atribuits de manera equitativa entre totes les llistes que es presenten. Per cert , aquesta és una sort que no tenen en els països veíns, on l'atribució dels espais electorals es fa en funció de la representació de cada formació... Aquí grans i petits , i des d'aquest punt de vista, tenim les mateixes oportunitats...
  • Com es tracta la informació sobre cada formació.... Aquest és un jardi en el qual no entraré. En funció del titular triat, de la foto, o del to de l'article o de la crònica , ens agradaran uns més que els altres.
  • Al tanto que arriben els periodistes !
  • Arregla't la corbata, treu-te les molles de coca de la barba, dissimula la carrera de la mitja, i amaga la panxa que faran fotos. Vigila el que dius, que aquest té molt mala baba. No t'enrotllis que el treurà el tall en el que surts enganxant-te...
  • Curiosa la relació entre candidats i periodistes...
  • Els voldríem al costat quan estem inspirats, quan ens convé, i ben calladets quan l'espifiem....
  • Doncs les coses no funcionen ben bé així... Per aplaudir-nos ja tenim la claca que ens dóna support. Per fer passar el nostre missatge els tenim a ells . Depen de naltros mateixos de fer bon ús de les eines que posen a la nostra disposició.

  • Que rellisques i t'agafen amb el cul a terra? Ja ho saps, si no vols pols, no vagis a l'era !


  • Antònia Escoda
  • Per l'espai d'opinió del « Ningú és Perfecte » de Radio Valira 24-02-2015

dimarts, 17 de febrer de 2015

En campanya...





Ahir vaig tenir un dia accidentat: corredisses, feina fins a tard, tasques que se’t compliquen... Evidentment arribes a casa, i la nevera un dia més fa pena. No et queda més opció que agafar els pataquets i tornar a sortir de casa per poder omplir l’estomac que ganyola desesperadament, tot i que el teu cos s’arrossega com un imant en direcció al refugi temptador de la couette.
Val. On anem a sopar? Ordino és molt petit, segur que anem on anem trobem algun candidat fent campanya... Millor que ens expatriem i anem a fer un mos a La Massana.
Bingo! No volies caldo? Doncs aquí en tens dos tasses!!!
Entre orella a la gallega i pop a la lagareira, vam poder gaudir de la desfilada de tot l’estaff  liberal de La Massana!
I és que la campanya electoral te aquestes coses... La sensació que els candidats son com els gremlins, amb una goteta d’aigua es multipliquen!
Lo bo que te  tot plegat, és que es respira bon humor... Moviola de les piulades a twitter del dia, bons desitjos per als candidats oponents, tot molt simpàtic i molt correcte... També és cert que encara estem al segon dia de campanya, ja en parlarem d’aquí a deu dies...
Perquè tot i el bon rotllete aparent, ja es perceben les fletxes enverinades, i els comentaris burletes i plens de fel...
Llavors arriba la pregunta del milió: I tu per qui fas campanya?
Molt bona pregunta  si senyor. I la més escaient se suposa... I la que et retorna als teus vells dimonis, que pensaves haver ofegat amb la beguda... Esta clar que una clara de llimona, poca cosa podia ofegar...
Es tracta doncs de fer un breu repàs a la qüestió. Que considero important?
Les persones. Sense cap mena de dubte...
A partir d’aquí i com que encara no he tingut temps de repassar-me els programes, procedir per eliminació et facilita bastant la feina...
Alguns pensareu que és una xorrada, però les declaracions que han fet uns i altres sobre la qüestió de l’avortament ja m’han permès eliminar d’entrada tant a Liberals com a Democrates per Andorra... La defensa de la llibertat sexual i reproductiva es un dret inalienable de les persones, dret que implica reconèixer la capacitat de les dones per resoldre allò que afecta els nostres cossos i les nostres vides. I no  s’hi valen excuses, ni la crisi, ni el pes de la moral, ni el posar en perill institucions....
Apa doncs! Dos cabòries menys! Ara be, us he de confessar que tampoc em satisfan les propostes en aquest tema de les dues forces restants... Que voleu, soc taliban de mena... Jo pareixo, jo decideixo!
I és que pateixo de un problema de insatisfacció crònica ( ja noto que a alguns se us escapa un somriure irònic), insatisfacció d’origen programàtic, i no d’origen sexual... Malpensats!!!
És un problema això de ser radical fins a la medul·la! Corren mals temps per portar les idees fins al final... Sempre acabes topant amb un punt o una coma que et desinflen com un souflé!
Que et queda doncs per afrontar la tria electoral?
La soliditat del projecte? L’equip que l’ha de dur a bon port?  La coherència de les propostes? La capacitat de treball?
O mirar-se a la lupa els integrants de les candidatures i avaluar el grau de confiança que ens generen...
És simpàtic, o guapo el polític qüestió? Em va mirar malament aquella vegada que ens vam creuar pel carrer? És prou ric, per a no semblar que es vulgui enriquir amb la política? És lo suficientment pobre per semblar honest? Estudia o treballa? Em pot afavorir  a mi personalment o be a la majoria?
Quin embolic!
Però no patiu... Ens queda tota la campanya per davant per intentar decidir qui ens pot representar millor...
Va, no sigueu descreguts... Si dubteu, si no us generen confiança, aneu al cos a cos, que de reunions de poble n’hi ha a totes les parròquies, i per part de totes les formacions.... No sigueu mandrosos, que aquí a Andorra tenim la sort de poder parlar amb els polítics de tu a tu...
Qui sap, igual descobriu la perla rara...
Ah! I si us prometen una ambaixada, que no us donguin gat per llebre, que la de Síria ja me l’han promès a mi !

Antònia Escoda


dimarts, 10 de febrer de 2015

Llistes...




Semblaria que la nostra vida està dominada per les llistes...
I no, no us penso parlar de les llistes electorals, que ja us atabalaran prou en els dies propers... Si de totes totes voleu sentir el degoteig de les llistes de bones intencions d’uns i altres, i teniu Twitter, podeu seguir-los en la llista #EG2015, que ha fet el meu piulador de germà per l’ocasió. Encara que de moment, poques propostes i un bon degoteig de fotografies, i eslògans... Em pregunto com arribaran els pobres candidats al final de la campanya, que fa fred i això d’escarxofar-se en un sofà a l’aire lliure i amb aquestes temperatures no pot ser gaire bo per la salut!
He agafat el costum darrerament, de fer-me una llista cada dia amb les coses pendents a fer... Em direu que on vaig, que per això estan les agendes, i els “telefonillus” amb les alarmes que et van avisant quan tens alguna cosa per fer...
No sé què dir-vos... L’immens plaer d’anar guixant les tasques a mesura que les vas executant no té preu!
Ben pensat no seria tan mala idea que els programes que ens faran arribar, incessantment sous peu, es presentessin en forma de llistes de tasques a efectuar, actuacions concretes que els hi permetrien el luxe d’anar guixant un cop acomplertes... Sí, ja sé que queda una mica ronyós això d’anar puntejant i ratllant, però això és pecata minuta davant la prova fefaent de la feina acomplerta!
Però això és pura ficció, ja que per no variar, ens regalaran els sentits segurament amb una prosa perfecta, plena de promeses altament inespecífiques.
Sembla que el que preocupa a tots plegats ara per ara, és que ens guixin de la llista negra de paradisos fiscals, això sí, sense canviar una coma a la pràctica de facilitar l’evasió fiscal als pobres rics que es veuen exprimits pel fisc dels seus països d’origen...
Quina mania té tothom amb els paradisos fiscals, no  trobeu? Quin mal hi ha a guanyar-se la vida amagant els tresors que els àvids estats volen espoliar als pobres rics? Amb lo que pateixen per guanyar-se’ls...
El pobre Fernando Alonso es juga la vida cada cop que es posa al volant del seu Fórmula 1... Encara que ben pensat, tu pobre mortal, també te la jugues cada dia anant a treballar, agafant el teu utilitari amb la ITV caducada i amb les rodes llises perquè no tens pressupost per equipar-te bé.
I els cantants que a cada concert es juguen un esquinç de les cordes vocals? Encara que ben pensat, tu pobre mortal, tires endavant amb la teva lumbàlgia crònica. Però ja se sap, si anessis amb més cura quan aixeques les maletes dels nostres visitants VIP, i posessis en pràctica els consells de l’expert en salut laboral, no costaries tants diners a la seguretat social!
I els pobres empresaris, que amb tanta cabòria entre les pujades i baixades de la borsa per culpa d’aquests populistes grecs i d’altres nacionalitats, tenen l’úlcera de l’estomac a punt de sagnar, i no poden amb el caviar, els canapès, i el xampany, si no s’emboteixen abans de píndoles protectores d’estomac? Ho veus , pobre mortal, que tu ets un privilegiat? No hi ha res més bo per la salut que unes llenties amb verduretes...
I els pobres polítics? Obligats a fer pactes amb el diable, o les multinacionals, o els bancs, per salvaguardar l’economia dels països que representen, bé es mereixen una justa compensació per posar en perill la seva integritat moral. O no? I tu, pobre mortal, sempre queixant-te, sense apreciar el sacrifici per tan noble causa... Tot plegat perquè tu puguis conservar el teu miserable lloc de treball, encara que sigui acceptant de cobrar el salari mínim... Que tot té una part positiva: si cobres el salari mínim no pagaràs impostos!
I és que al final és del que es tracta, no ?
No sigueu innocents, ja us podeu mirar la llista Falciani amb lupa, que segur que no hi trobareu ningú de proper, ni la veïna del quart, ni el Pepet de Ca la Ramona...
Aquests, com a molt, els trobareu en la llista del BOPA dels que no han pagat una multa de circulació...

Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 10-02-2015

dimarts, 3 de febrer de 2015

La llibertat d’expressió és un mite...





Una societat on tothom esta d’acord , no és una societat sana.  És una societat on la llibertat d’expressió , perdria tot el seu sentit. En resum, una desfeta per la democràcia.
És curiós que en una situació dramàtica com la que es va viure no fa tant, menys d’un mes, a França tothom es va abocar al carrer per defensar la tan nostrada llibertat d’expressió. Cert és que qui coartava en aquell moment el nostre dret a expressar i a defensar les nostres creences, eren uns salvatges infidels, barbuts i bàrbars...
A Noruega, després de la matança de Uttoya, per cert obra de un rosset imberbe, suposadament amb una educació com la nostra, es va tractar de curar les ferides obertes, amb una campanya ciutadana. Es tractava de trobades al voltant de una tassa de te, en les que tothom i cadascú podia parlar lliurement de temes que tenim tendència a defugir, com les diferencies culturals i religioses, o les derives extremistes, entre gent de tot tipus.
El cert és que no es previndrà mai els extremismes només amb una tassa de te, o sortint al carrer tots junts, com no es previndràn mai cercant el consens a qualsevol preu, perquè el problema de tot plegat, es que hi intervenen factors que se’ns escapen a la immensa majoria dels mortals.
Ara que l’ensurt ha passat, que ha quedat clar que es tracta de una altra cultura, que naltros som diferents, son altament demòcrates i lliberals, i que tenim la veritat absoluta, ja podem dormir tranquils en una mena de nihilisme feliç...
Que fàcil que és viure en els nostres països, no?
Les dones hi son respectades... Tenim dret de vot, dret a no demanar permís al marit o al pare per la majoria de les coses de la vida...
 Ja se sap que sempre hi ha les donotes aquelles, que exigeixen cobrar el mateix salari per una mateixa feina, o aquelles que voldrien no haver de demanar permís per decidir sobre la seva maternitat... On anirem a parar! Si no estan contentes que vagin a veure als països àrabs que quedaran servides!
Aquí qualsevol perdulari també pot dir el que pensa... Eps ! Si, però dins dels límits de la llei...
Fa gracia que aquells que fa pocs dies es van cobrir amb la bandera de la llibertat d’expressió son aquells que en volen limitar els seu abast...
 I per prova les anomenades Llei mordassa a Espanya o aquí a Andorra, o la Llei Macron a França. Ens podem expressar sobre tot el que no toqui a les vaques sagrades, persones amb noms quilomètrics, castells i cotxes grans... O sobretot no qüestionar empreses absolutament opaques, ja que pobretes només ho fan, en nom de la defensa contra el espionatge industrial....
Que ja se sap, trasbalsar l’ordre establert es difícil. Sempre hi ha una certa recança, les vaques sagrades han de poder péixer en tranquil•litat, es la regla.
És aquest doble raser que utilitzem dia si dia també per a la llibertat d’opinió i de consciencia...
És quan t’adones que la democràcia liberal és un mite, ja que l’organització dominant del mon no te res de democràtica ni tant sols res de liberal. El mes important de tot no es del que es parla, sinó allò del que no es parla. Cal mantenir la quietud, fora esperits recalcitrants. Parlar de minúcies esta la mar de be.
Això si reivindicant a tort i a dret la transparència... El problema de tot plegat és que aquesta es planteja com un acte de fe, ja que per damunt de tot cal evitar mirar les coses amb ull clínic... És com aquell malalt que es nega a saber el diagnòstic del metge, ni la malaltia que l’ha de matar.

Sempre ens quedarà la llibertat de pensament, això si mentre no t’entestis en expressar-la massa fort... 


Antònia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 03-02-2014